20
de gener
del
2023
Actualitzat
a les
16:46h
Després de veure el bon treball de l’historiador Jordi Vilalta sobre el naixement del barri de Les Torres, he trobat suggestiu afegir uns apunts, alguns d’històrics i altres d’actuals.
L'any 1968, l’obra es va començar amb llicències donades de forma il·legal. No existia cap Pla Parcial que digués quants habitatges es podien construir ni es preveien equipaments ni zones verdes que, per llei, hi havien d’anar. Era vigent la llei del Sol del 1956 que ja obligava a tot això, però la prepotència i poder dels manaires del moment, protegits per la dictadura, permetien aquelles vel·leïtats. Els incompliments eren tan flagrants que, més endavant, fins i tot, La Vanguardia del dia 1 de desembre del 1976 ho denunciava. La llei establia que els nous creixements no podien passar de 100 habitatges per hectàrea, a les Torres se’n van construir 300 per hectàrea. També establia que s’havien de cedir gratuïtament uns 10.000 m² per equipaments escolars i es van limitar a cedir-ne 300 m² per fer una església. La lluita de la associació de veïns del barri, primera de la vila (fins llavors les associacions eren de propietaris), va aconseguir que, amb mals de caps dignes de tot un capítol, es revertís la situació, almenys pel que feia a l’escola.
Les Torres-Can Cabanyes va passar per moments molt àlgids. Els seus habitants formaven part de la classe treballadora sensible i valenta. Van assolir que s’aglutinés ambient, vida social i clima ciutadà. Hi havia, a més, un element important que feia que la zona agafés volada global per a tots els ciutadans: el Cinema Palace. Era un equipament per tot el municipi.
La sala de cine per ella mateixa, junt amb locals que l’envoltaven, va convertir el districte en un nou punt de centralitat. El passeig quotidià s’allargava més enllà de l’estació. Tot i ser de caràcter privat, complia bé el seu paper d’equipament i donava rellevància al barri. Els veïns se’n sentien orgullosos, els rubinencs el valoraven i en gaudien. Amb el temps es va reconvertir en bolera, en pistes d’esquaix i finalment en multicinemes, però mai va perdre el valor de ser un equipament significatiu. Les dificultats econòmiques van fer que la instal·lació hagués de tancar i finalment, el 2004, passés a mans municipals.
De seguida vàrem pensar que recuperaria la seva funció de servei a la ciutadania, fins i tot, donat el seu caràcter públic, milloraria i oferiria alternatives, culturals, socials o esportives no supeditades al sector privat. La sorpresa va venir després amb els anys, des de llavors l’equipament està tancat, ha deixat de ser un servei, el barri ha quedat buit de contingut de centralitat ciutadana i la vila ha perdut un dels equipaments més importants que resolia part de l’oci local.
Avui l’actual associació de veïns continua amb una feina exemplar, però el barri té problemes per tothom coneguts. Entrant a la web de l’Ajuntament, es pot veure una pàgina (1) dedicada als projectes estratègics de la ciutat. El dedicat a Les Torres és il·lusionador, després de fer una anàlisi profunda del que hi ha i del que hi manca, preveu un seguit d’accions de prou força per reconvertir el barri en un lloc ideal per viure-hi. Preveu tot un seguit d’eixos d’actuació: equipaments, atenció a les persones, ocupació, comerç, urbanisme, habitatge i medi ambient. Fa goig, com si una parella que s’estima, barri i govern, estiguin en els preàmbuls de l’acte que culmina una bona relació per arribar a l’orgasme. L’amant - el govern - és cuidador, ple de detalls i no es deixa res, el barri l’espera disposat a entregar-se sense condicions. Naixerà un altre barri. Però vet aquí que l’amant és més aviat tarambana, li encanta seduir per després abandonar. Resulta que això és una història de l’any 2017, de la passada campanya electoral, de quan toca prometre, de quan toca seduir, encabat “si te he visto no me acuerdo” i, com si es tractés d'un “coitus interruptus”, les promeses queden, valgui la redundància, interrompudes.
Ara, el 2023, en la nova campanya electoral (època de seducció) ha aparegut un pla d’equipaments - ja se’n cuidaran els polítics de l’oposició de valorar-lo - on tornen a aparèixer els antics cinemes amb una previsió d’actuació, oh sorpresa!, pel 2027. Ja no sé què dir!
L'any 1968, l’obra es va començar amb llicències donades de forma il·legal. No existia cap Pla Parcial que digués quants habitatges es podien construir ni es preveien equipaments ni zones verdes que, per llei, hi havien d’anar. Era vigent la llei del Sol del 1956 que ja obligava a tot això, però la prepotència i poder dels manaires del moment, protegits per la dictadura, permetien aquelles vel·leïtats. Els incompliments eren tan flagrants que, més endavant, fins i tot, La Vanguardia del dia 1 de desembre del 1976 ho denunciava. La llei establia que els nous creixements no podien passar de 100 habitatges per hectàrea, a les Torres se’n van construir 300 per hectàrea. També establia que s’havien de cedir gratuïtament uns 10.000 m² per equipaments escolars i es van limitar a cedir-ne 300 m² per fer una església. La lluita de la associació de veïns del barri, primera de la vila (fins llavors les associacions eren de propietaris), va aconseguir que, amb mals de caps dignes de tot un capítol, es revertís la situació, almenys pel que feia a l’escola.
Les Torres-Can Cabanyes va passar per moments molt àlgids. Els seus habitants formaven part de la classe treballadora sensible i valenta. Van assolir que s’aglutinés ambient, vida social i clima ciutadà. Hi havia, a més, un element important que feia que la zona agafés volada global per a tots els ciutadans: el Cinema Palace. Era un equipament per tot el municipi.
La sala de cine per ella mateixa, junt amb locals que l’envoltaven, va convertir el districte en un nou punt de centralitat. El passeig quotidià s’allargava més enllà de l’estació. Tot i ser de caràcter privat, complia bé el seu paper d’equipament i donava rellevància al barri. Els veïns se’n sentien orgullosos, els rubinencs el valoraven i en gaudien. Amb el temps es va reconvertir en bolera, en pistes d’esquaix i finalment en multicinemes, però mai va perdre el valor de ser un equipament significatiu. Les dificultats econòmiques van fer que la instal·lació hagués de tancar i finalment, el 2004, passés a mans municipals.
De seguida vàrem pensar que recuperaria la seva funció de servei a la ciutadania, fins i tot, donat el seu caràcter públic, milloraria i oferiria alternatives, culturals, socials o esportives no supeditades al sector privat. La sorpresa va venir després amb els anys, des de llavors l’equipament està tancat, ha deixat de ser un servei, el barri ha quedat buit de contingut de centralitat ciutadana i la vila ha perdut un dels equipaments més importants que resolia part de l’oci local.
Avui l’actual associació de veïns continua amb una feina exemplar, però el barri té problemes per tothom coneguts. Entrant a la web de l’Ajuntament, es pot veure una pàgina (1) dedicada als projectes estratègics de la ciutat. El dedicat a Les Torres és il·lusionador, després de fer una anàlisi profunda del que hi ha i del que hi manca, preveu un seguit d’accions de prou força per reconvertir el barri en un lloc ideal per viure-hi. Preveu tot un seguit d’eixos d’actuació: equipaments, atenció a les persones, ocupació, comerç, urbanisme, habitatge i medi ambient. Fa goig, com si una parella que s’estima, barri i govern, estiguin en els preàmbuls de l’acte que culmina una bona relació per arribar a l’orgasme. L’amant - el govern - és cuidador, ple de detalls i no es deixa res, el barri l’espera disposat a entregar-se sense condicions. Naixerà un altre barri. Però vet aquí que l’amant és més aviat tarambana, li encanta seduir per després abandonar. Resulta que això és una història de l’any 2017, de la passada campanya electoral, de quan toca prometre, de quan toca seduir, encabat “si te he visto no me acuerdo” i, com si es tractés d'un “coitus interruptus”, les promeses queden, valgui la redundància, interrompudes.
Ara, el 2023, en la nova campanya electoral (època de seducció) ha aparegut un pla d’equipaments - ja se’n cuidaran els polítics de l’oposició de valorar-lo - on tornen a aparèixer els antics cinemes amb una previsió d’actuació, oh sorpresa!, pel 2027. Ja no sé què dir!