entrevista

«Ha estat molt xocant trobar-me un món tan diferent del que hi havia fa només set mesos»

Entrevistem un jove de Rubí que ha sortit del Centre Penitenciari Brians 1 en plena pandèmia, i explica la seva experiència a la presó i com ha estat la seva tornada a la ciutat en un context tan especial

per Marta Casas , 31 de maig de 2020 a les 13:00 |
A.B. és un jove de Rubí que ha sortit del Centre Penitenciari Brians 1 en plena pandèmia | Wikicommons
La vida a les presons no és gens senzilla, i l'emergència sanitària encara l'ha fet una mica més complexa. A.B. és un jove de Rubí que ha viscut tots els canvis que ha comportat en la societat el coronavirus des del Centre Penitenciari Brians 1. Hi va ingressar el 10 d'octubre de 2019, quan el virus ni tan sols era conegut.

El 12 de maig, quan Rubí encara era a la fase 0 del desconfinament, va quedar en llibertat i, en tornar a Rubí, es va trobar amb un món molt diferent del que hi havia quan va entrar a Brians 1, i ha accedit a explicar la seva experiència a RubiTV.cat


- Com ha estat la seva tornada a Rubí, després de set mesos en presó preventiva?

- Va ser una mica... "accidentada". Per culpa del coronavirus em van canviar el dia del judici, el vaig haver de fer des de la presó, per videoconferència, no entenia gaire bé què estava passant... a més, no sabia si em deixarien sortir de seguida o em farien passar una quarantena, com fan amb els ingressos nous que hi ha hagut des que va començar tot això del coronavirus.


- I en sortir, es troba un món completament diferent del que hi havia quan vas entrar.

- Arribar a Rubí i trobar-me tan poca gent pel carrer, les botigues tancades... jo venia amb poca roba i em va ser difícil comprar-me'n. Va ser molt xocant. Tot és absolutament diferent del que hi havia, i fa tot just set mesos! També em costa molt no poder abraçar els amics, els germans, les meves nebodes. És una situació molt estranya que em costa d'assimilar...

I això de poder sortir només unes hores al dia? És com els horaris de sopar, dinar, ara toca fer això, ara toca fer allò... a la presó, a les 9.15 h a dormir, i si no tenies son, t'havies de quedar a la cel·la mirant el sostre; abans potser podies sortir a fer un passeig a veure si agafaves el son, allà no. I ara tampoc.

- Ho entén?

- Sí, ho entenc, perquè aquest virus és molt perillós i ja ha mort molta gent. Ho veia per la televisió i ho sentia molt per la gent que ha perdut els seus familiars en aquestes circumstàncies. Per això intento complir-ho sempre, tot i que em resulta difícil mirar el rellotge, veure que són les sis, i que jo no puc sortir fins a les vuit... ara que sóc lliure...

Per cert, una cosa que em passava allà, a la presó, quan no tenia rellotge, era que m'angoixava molt no saber quina hora era. Ara torno a estar pendent de les hores per saber fins quan puc estar al carrer o quan puc sortir i quan no. El que no acabo d'entendre és que puguis sortir a passejar o fer esport a unes hores, i en canvi puguem estar a les 11 del matí fent un cafè a una terrassa... però bé, no sóc expert, suposo que té el seu sentit.
 

La presó de Brians 1 Foto: Wikicommons

 
- Com era el seu dia a dia a la presó?

- Cada dia ens feien llevar a les 7.47 del matí i ens comptaven, i anàvem a esmorzar. Fins a les 10 no obrien la sala de dia, o sigui que em quedava al pati fins que hi podia anar. Després hi havia un altre recompte al migdia, dinàvem i a la tarda, doncs depèn... xerrar amb els companys, he jugat molt a futbol, he anat al gimnàs i he escrit cartes i dibuixat molt. M'havia apuntat a anar a l'escola, però per una incompatibilitat - no trobar-me amb un altre pres - no hi he pogut anar.

- Què va canviar amb l'arribada del coronavirus?

- El primer que van fer va ser suspendre les comunicacions. No podia venir a veure'ns ningú. Ja és difícil tenir només 45 minuts a la setmana per veure els teus familiars, doncs imagina't quan el dia 15 de març et diuen que a partir d'ara no podran... i clar, et donen més minuts de trucada (es va passar de les 10 a les 20 trucades setmanals, de 8 minuts cadascuna), però s'han de pagar, eh? I a mi només em van donar cinc euros, hi ha altres presos que només els en van donar tres.

Després van habilitar un sistema de videotrucades, però no eren ni de bon tros 45 minuts, jo n'he pogut fer tres, i de deu minuts cadascuna, a través d'un vidre i un funcionari al darrere vigilant-te. En fi, no és agradable.

- Alguns funcionaris i també interns han explicat que faltaven mesures de seguretat als centres penitenciaris, això és cert?

- Sí, clar que és cert. Els funcionaris no van tenir tots mascareta i guants fins ben bé mitjans d'abril, que jo recordi. Nosaltres tampoc. I tots estàvem preocupats per això. Tampoc ens han donat informació gaire clara, però crec que això ha passat en tots els àmbits, no només a les presons. A Brians 1, tot i que no al meu mòdul, hi ha hagut protestes de presos pel tema de les mascaretes i la falta de seguretat.

Tampoc ens han fet cap prova, cap anàlisi... Sabíem que hi havia persones que havien donat positiu però, per exemple, a dinar ens feien anar a tots junts, en taules de vuit persones i sense cap distància de seguretat. Un dia vaig trucar una amiga i em deia: "Sobretot, intenta mantenir les distàncies!", i jo li vaig contestar: "Però de quines distàncies parles?"

A poc a poc ens van començar a donar mascaretes, lleixiu, gel i altres coses, i ens van separar pels àpats: per menjar, hi ha dues plantes i ens feien torns per dinar perquè no estiguéssim tots junts. Un dia anaves a una planta, i l'endemà a l'altra, i així no coincidíem. Igualment, al pati continuàvem estant tots junts, els del mateix mòdul, per això; mai ens barregem amb els dels altres mòduls.

- Ha tingut por, alguna vegada?

- Sí, perquè jo he tingut una malaltia pulmonar i crec que el coronavirus podia ser perillós per mi. Algun cop he explicat a la meva germana o als amics que tenia por d'agafar la malaltia i morir-me allà... Per sort als dos mòduls on he estat jo no ha arribat el virus. Cal agrair molt al personal sanitari tot el que està fent, i en especial jo ho vull agrair als metges del Centre perquè m'han tractat molt bé.







 

Participació