Opinió

Enfrontar-nos a totes les crisis

«Li agraden més el 'jocs de la fam' i tota mena de videojocs de cacera. Sobretot quan corre per l’escenari alguna víctima ferida i s’olora la sang»

per Joan Manuel Tresserras, 19 de maig de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ara sembla que toca mirar la poteta, per sota de la porta, als membres del nou Govern. Durant uns dies l’objecte d’anàlisi ha estat el president Torra. També per sota de la porta i pel forat del pany. La política de l’era de la visibilitat i de les factories de construcció de relats sol menystenir el debat sobre les qüestions generals fonamentals i el comentari especialitzat dels temes principals. No l’afarten prou. Li agraden més el “jocs de la fam” i tota mena de videojocs de cacera. Sobretot quan corre per l’escenari alguna víctima ferida i s’olora la sang. A la política de l’era de la visibilitat no li agrada parlar de la crisi de la democràcia, de qui ha sortit beneficiat i perjudicat per la crisi econòmica, o de qui ha d’assumir la responsabilitat per la vulneració de drets que suposa el tràfic a gran escala amb les nostres dades personals. La política de la era de la visibilitat prefereix triar objectius per centrar l’atenció ciutadana seguint els mateixos criteris que el mal periodisme: actualitat, excepcionalitat, espectacularitat, conflicte, simplicitat.

Vegem-ho:


Actualitat. El que acaba de passar, per definició i independentment de les seves característiques, és considerat més rellevant que el que ha passat abans. Si hi ha producte nou, el d’ahir ja és vell. Mercaderia fresca. Peix acabat de pescar.

Excepcionalitat. Allò que passa ordinàriament té escàs valor al mercat informatiu i de la política espectacle. Si passa sempre deu ser previsible i a l’abast de tothom. Crida més l’atenció allò altre que no passa gairebé mai. Allò que resulta tan rar i inesperat, o tan sorprenent i poc habitual, que permetrà, sens dubte, un major impacte sobre la clientela.

Espectacularitat. El fet que commou i provoca emocions va molt buscat. Si té elements macabres encara es paga més. Que la realitat no pugui semblar avorrida. Retoquem-la; augmentem-la. Orientem la mirada. Si el cadàver va rebre 20 ganivetades amb acarnissament tindrà més espai i rellevància que si només n’hagués rebut una. Tres trets una mica més que si només fossin dos. Un bassal de sang serà millor prova de “valor” que quatre gotes. Un video que ho mostri serà preferible que una foto o que el simple tall de veu d’un testimoni.

Conflicte. Es busquen històries. Que la realitat s’adapti als cànons que requereixen els bon relats de ficció. Que hi hagi protagonistes i secundaris, bones i dolents, guanyadors i perdedors, víctimes i botxins. Que els bons i bones, si són dels nostres, ho semblin molt. I que els dolents i dolentes, si són dels altres, també. El conflicte constitueix el nucli d’una història. I una història pot durar, com una sèrie.


Simplicitat. Superficialitat. Poca fondària. Poca complexitat o bé que pugui ser bandejada sense que afecti el relat principal. Fàcil d’entendre. Que el bo i el dolent no es puguin confondre. Que no generi dubtes ni nous interrogants. Que proporcioni certeses a l’hora d’escandalitzar-se, d’entusiasmar-se, d’indignar-se, de prendre posició. Tenir una opinió ha de poder resultar fàcil. I la veritat, amb els seus detalls i arestes, molt poques vegades ho és.

La realitat sobre la que es desplega la política és la construïda pels mitjans i xarxes de comunicació. I aquesta realitat acaba sent construïda parant només atenció a un grapat de retalls de la nostra vida que s’ajusten als preceptes esmentats. Aquests retalls concentren la nostra atenció i la de la política. D’aquesta manera, la vida de la majoria de persones, el discórrer quotidià de la gent normal, queda exclòs d’aquella realitat construïda i de la política espectacle que la pren com a única referència.

Tenim ara nou Govern. Arriba tard i amb moltes llufes penjades. Mirem-li la poteta, doncs. Però desitgem-li  molta sort i encerts. La situació d’excepcionalitat en la que vivim ho fa tot molt més difícil i necessitaran tot el suport social que puguin aplegar. Per obtenir-lo, hauran de poder anar més enllà del tema principal que ha acaparat tota l’atenció d’aquests mesos: el conflicte amb l’Estat. L’exigència del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà és irrenunciable. De forma democràtica i no violenta, però irrenunciable. I l’Estat està disposat a exercir la violència i els abusos que calgui no només per impedir-ho, sinó per ofegar la demanda mitjançant l’engany sistemàtic, la truculència judicial, la intoxicació mediàtica (també a nivell internacional). Caldria, al respecte, anar molt més en compte.

Però no som una societat unidimensional. El republicanisme català no és un moviment que pivota al voltant d’un únic tema i els seus impactes repressius, encara que aquesta sigui una prioritat indiscutible. N’hi ha d’altres, també. El gruix de la població catalana pateix encara els greus efectes de la crisi econòmica que va començar fa deu anys. El salari mínim és encara lluny dels 1000 euros mensuals. El dret a l’habitatge no està garantit. Una part substancial de la població infantil creix condicionada per la pobresa dels seus entorns. Desplegar immediatament polítiques públiques i impulsar grans acords socials que permetin corregir les pitjors deficiències que arrosseguem és indispensable per recuperar la confiança en les institucions d’autogovern i la capacitat organitzativa i mobilitzadora de tota aquella part de la societat catalana que es manté compromesa, ambiciosa i esperançada, i que no ha renunciat ni a prendre el control del seu futur ni a desenvolupar-lo en llibertat.

 

Participació