Opinió

​Dret a dissentir

«Són temps difícils, en sóc conscient. Però precisament per això és més important que mai que deixem de pensar en termes d’"amb mi" o "contra mi"»

per Bel Olid, 4 d'octubre de 2018 a les 22:26 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les imatges eren precioses. De debò. Els policies de colors, plantats davant la gent. Va ser una acció que no podia fer cap mal (la pintura en pols és encara més inofensiva que els tradicionals ous plens de pintura) i, en canvi, quanta poesia en el resultat. Les imatges eren precioses i, és clar, han donat la volta al món.
 

Només hi havia una cosa que no em feia gaire el pes, i ho vaig dir. Això d’anomenar holi aquesta acció se’m feia estrany. N’estem aprenent tots sobre la marxa, a qüestionar-nos el privilegi, però des d’una blanquitud gens qüestionada a casa nostra, des d’una educació més o menys catòlica en un país catòlic, agafar el nom d’una celebració religiosa (que no deixa de ser una manifestació cultural) que no té res a veure amb la majoria dels que hi prenien part (voluntàriament o involuntària), no ho veig clar.
 
S’anomena apropiació cultural el fet que un col·lectiu "dominant" utilitzi elements culturals d’un grup minoritari en aquell context, perquè els troba exòtics, però els buida del significat profund en la cultura d’origen i els banalitza. Diria que el #HoliNoPassarem compleix tots aquests requisits: agafem una festa hindú (que precisament per la seva espectacularitat s’ha escampat primer per Àsia i després a Amèrica del Nord i Europa) que no entenem, n’utilitzem l’element més superficial (la pintura de colors) i en buidem el significat profund.
 

L’objectiu, una protesta no violenta contra els que en teoria ens haurien de protegir i, en canvi, ens ataquen, sembla més que legítim. Però, fins a quin punt tenim dret a dir-ne holi? Per què no n’hem dit "festa de colors", que de fet és un altre nom amb què es pot denominar, i que sona menys exotitzant?
 
Les reaccions a la meva crítica a les xarxes van ser diverses. Algunes adhesions, moltes respostes ofeses. Totes de gent pròxima als cercles d’Arran. Algunes m’acusaven de ser "l’enemic", tot i que ideològicament m’hi puc sentir més propera que no pas a altres forces. El més important no era qüestionar fins a quin punt era una crítica encertada (que tampoc no n’estic segura al cent per cent). De fet, el més important era no qüestionar-se res. L’acció havia estat un èxit (com a mínim estètic) i criticar-ne qualsevol aspecte era passar-se a l’enemic.
 
Són temps difícils, en sóc conscient. Però precisament per això és més important que mai que deixem de pensar en termes d’"amb mi" o "contra mi". Hem de ser capaços de fer-nos espai per pensar, per créixer, per fer-ho millor la pròxima vegada. Sense un debat més obert jo no sabré mai si  se me’n va l’olla o si vaig per bon camí. Si només trobo un mur que em nega, en comptes d’algú que em rebat els arguments, en comptes d’algú que té ganes de pensar amb mi, encara que sigui des d’un altre lloc (especialment si és des d’un altre lloc), per anar més enllà, com podem avançar? Ens cal el dret a dissentir dels que pensen semblant a nosaltres, també. Dissentir dels adversaris és tan fàcil que es fa estèril.
 
El holi és la festa en què tothom pot alliberar-se dels errors del passat, oblidar-los i perdonar-se (o perdonar qui calgui perdonar). Tant de bo el pròxim holi a què assistim ens hi trobem amb aquest esperit.

 

Participació