opinió

Toni Mollà, després de Joan Fuster

«Culte. Domina la llengua i se'n serveix amb una gran suficiència per pensar i compartir el que pensa. La seva mirada és sovint periodística i la seva escriptura és sempre literària»

per Joan Manuel Tresserras, 1 de desembre de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de desembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Llibreria Calders, al passatge de Pere Calders de Barcelona, a tocar del renovat mercat de Sant Antoni, aquest dijous a les vuit del vespre. Presentació del llibre de Toni Mollà "Tot entra en el pes (una dècada de costos i guanys)" editat per Vincle a València, fa pocs dies. S'hi ha congregat un grapat d'escriptores i escriptors, amigues i amics, de València, de Girona, del Vallès, de Barcelona. Tarima discreta amb piano per acollir l'autor i "padrins". Damunt del piano uns quants exemplars dels 154 haikus de Shakespeare, que no en volia escriure cap. Ambient plàcid i de poca afectació, adequat per conversar sobre l'obra de Mollà i les seves arrels fusterianes.

Alguns assistents repetíem. Ens havíem trobat tres dies abans, el dilluns, al Pavelló Mies van der Rohe, convocats per l'Espill i l'Avenç, i apadrinats per les fundacions del mateix Pavelló i la Josep Irla, per parlar d'art i cultura, i de les connexions entre València i Barcelona, entre el País Valencià i Catalunya. El dilluns havíem fregat només la política per passar a la imprescindible elucubració telescòpica. El dijous Mollà ens feia parar a terra, i parlar de la vida, de la seva i la dels altres. Del pas del temps, de les emocions, de la memòria i de tot allò que, al capdavall, "entra en el pes".


Toni Mollà és un escriptor potent i esmolat. Culte. Domina la llengua i se'n serveix amb una gran suficiència per pensar i compartir el que pensa. La seva mirada és sovint periodística i la seva escriptura és sempre literària. Fa periodisme i literatura, doncs. Escriu molt bé i, en conseqüència, s'entén molt bé tot el que explica. S'hi estigui d'acord o no. "Tot entra en el pes" és un dietari d'una dècada. Peces escollides. Cobreix episodis que han marcat la trajectòria de l'autor entre els seus cinquanta i seixanta anys; i els combina amb retalls de viatges i de lectures. Mirall en trencadís.

Hi ha però, de fet, una continuïtat i una coherència absolutes entre la mena de reflexions que suscita el món que Mollà ha viscut, la del que ha descobert a còpia d'explorar-lo i, molt marcadament, el món contingut en els llibres llegits i rellegits, en les autores i autors més estimats. Tot apareix en el mateix pla fins a fer-se indistingible. Vida, viatges, llocs, literatura. Com més colpidora i dolorosa ha estat l'experiència viscuda més profunda i descarnada serà la forma d'expressar-la. Fins que les millors pàgines de Toni Mollà se'ns fonen amb les obres, les imatges i les músiques evocades, en un esforç per fer materials i tangibles les sensacions i els sentiments d'exteriorització més difícil.

La família, la feina, la mort de la gent estimada, l'engany, la traïció, l'envelliment, Montaigne, Baudelaire, Benjamin, Roth, Stendhal, Pla, Zweig, València, Barcelona, Calella de Palafrugell, París, Nova York, Gide, Renard, Canetti, Pavese, Fuster. Música, pintura, cinema, solitud, sentit. I les preguntes. "En quin moment de la vida prens consciència, pense ara entre mi, que ja t'has convertit en ton pare?". Algunes preguntes només poden rebre respostes parcials ("no crec en la marginalitat ni en el poder redemptor de la vida interior") i queden fora de l'abast, fins i tot, de la saviesa de les grans influències: "Joan Fuster va ser la clau que obria les nostres presons mentals".

Toni Mollà, deixeble privilegiat de Fuster, no deixa passar l'oportunitat de reivindicar-lo: "passats vint-i-cinc anys, no conec cap altra proposta sociocultural per al país que no siga la fusteriana –un antídot contra l'espanyolisme ranci i el folklorisme indigenista". Jo tampoc.


Sortint de la llibreria, després de les abraçades i salutacions, havia refrescat. I carrers enllà, els rastres de les vagues i mobilitzacions del dia assenyalaven les urgències imperatives del concret que mai no podem separar del propòsit polític general. Tot el concret entra en el pes.

 

Participació