Opinió

​155 omnipresent

«Ens hem acostumat a la retòrica buida, als ultimàtums impossibles i a l’efectisme gratuït, infantil i no sols poc pràctic, sinó també contraproduent»

per Jordi Creus, 13 de desembre de 2018 a les 21:00 |
Un simple tall de carretera i l’aixecament de les barreres d’alguns peatges són un argument suficient perquè es torni a posar sobre la taula l’aplicació de l’article 155 i la intervenció de l’autonomia catalana. L’Espanya borbònica ha embogit i, a partir d’un relat tan apocalíptic com irreal, en què s’hi barregen escamots ultraviolents, mossos d’esquadra que s’ho miren somrient i presidents sense seny que criden a la guerra santa i a la violència indiscriminada, han creat un escenari en què qualsevol bestiesa és possible.

Recorden fa uns mesos, quan el pintoresc (per dir-ho d’alguna manera) diputat popular per la demarcació de Lleida, José Ignacio Llorens, va exigir l’aplicació del 155? Recorden la causa? Doncs que a la carta d’un restaurant de Balaguer (la Noguera) hi havia un plat batejat com a “guàrdies civils (arengades) a la brasa”!


Doncs aquí estem. Exactament aquí. Un 155 més llarg i més dur, amb intervenció dels Mossos, les escoles i "la maleïda TV3"... pel plat de la carta d’un restaurant. O per un tall de carretera. O per l’aixecament d’un peatge... Casado i Rivera (tanto monta, monta tanto) encara l’aplicarien per menys. Per molt menys. Com Arrimadas, Alejandro Fernández o Santiago Abascal.

La cosa faria riure si no fes plorar. I no seria tan greu per al futur democràtic del regne d’Espanya si al PSOE de Pedro Sánchez li quedés un mínim de dignitat. Alineat amb el discurs de la dreta extrema que va de bracet amb l’extrema dreta, Sánchez ha perdut aquests dies una gran oportunitat de mostrar-se com un estadista. Per contra, cap proposta que superi la gàbia i el garrot. Cap projecte, cap iniciativa, més enllà del temor a la propagació dels resultats d’Andalusia i del vol gallinaci de la propera convocatòria electoral.

I mentrestant a la colònia, "anar-hi anant" que deien el Josep Maria Mainat i els seus companys de la Trinca (per cert, Josep Maria, qui t’hauria dit que tants anys després les vostres cançons tindrien tanta actualitat!). Davant d’un escenari dantesc és especialment sagnant la manca d’unitat d’acció de les forces sobiranistes. I ja se sap, sense direcció política eficient (com la que vam tenir fins a l’1 d’octubre), és difícil poder bastir accions realment efectives. Lluny d’això, ens hem acostumat a la retòrica buida, als ultimàtums impossibles i a l’efectisme gratuït, infantil i no sols poc pràctic, sinó també contraproduent.

L’octubre de l’any passat ens va proporcionar tota la informació necessària per afrontar el futur. Sabem què és guanyar i posar contra les cordes tot un Estat. I també sabem què és perdre per golejada i quines conseqüències comporta. L’experiència ens diu que, enfront d’un estat amb greus dèficits democràtics, ens cal lideratge i una direcció política empeltada amb una estratègia comuna dels diferents agents independentistes. Menys tàctica i més estratègia. Menys brindis al sol i més aprendre dels errors. I sobretot, explicar bé on som i cap on volem anar. Això darrer, molts ho agrairíem immensament.

 

Jordi Creus
Jordi Creus (Tremp, Pallars Jussà, 1964) és historiador. Actualment és l'editor de la revista Sàpiens. Enamorat dels Pirineus, ha escrit llibres de diversa temàtica: des de novel·les negres rurals fins a memòries de les lluitadores antifranquistes.
21/03/2019

Rufián, Rodríguez i Utrera Molina

07/03/2019

Avi, et trauré d'aquí!

08/02/2019

El PP i la (des)memòria històrica

24/01/2019

80 anys després

10/01/2019

Sergi Sol

27/12/2018

No és una innocentada!

13/12/2018

​155 omnipresent

29/11/2018

Estimats Lluc i Joana

15/11/2018

Fortunio Bonanova

01/11/2018

Orson i els marcians

Participació