Opinió

Sobre Eslovènia i la grandesa dels petits estats

«L'autoritarisme en els estats grans o amb greuges històrics creix a Europa mentre els estats petits creen una xarxa de prosperitat i democràcia»

per Aleix Sarri, 14 de desembre de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de desembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

La interpretació segons la qual Eslovènia va obtenir la independència mitjançant la violència no té cap fonament real i denota ignorància dels fets. Milan Kucan, pare de la independencia i President d’Eslovènia, 1990-2002.

El discurs de Pedro Sánchez quasi amenaçant amb un nou 155 i el correu de la dona forta del PSOE al Parlament Europeu justificant la presó de Forcadell marquen un punt d'inflexió a la política espanyola sobre Catalunya. A la primera sotragada amb l'auge de VOX, el PSOE ha preferit retornar a la via autoritària de la tardor passada.



Paral·lelament, la polèmica sobre la via eslovena ha acaparat tota l'atenció. Malgrat que la visita del President Torra va ser obviada pels mitjans estatals mentre va durar (que el govern català fos rebut per un cap d'estat era massa per al cor patidor de certa audiència), la campanya orquestrada per crear un fals relat de violència ha estat notable. L'oligopoli mediàtic al servei del centralisme espanyol ha funcionat de meravella amb la via eslovena, la seva harmonia amb el discurs del bloc del 155 ha estat total.

En realitat, la criminalització de la independència eslovena per fer mal a l'independentisme català ha estat tan exitosa i completa que ha provocat un conflicte diplomàtic amb el país centre-europeu (mal anomenat balcànic). Els insults del bloc del 155 contra Eslovènia i el president Torra només han fet augmentar la, ja gran, simpatia que el poble eslovè sentia per Catalunya.

És natural, qualsevol ciutadà informat i no acomplexat per dècades de franquisme i submissió autonomista s'haguera molestat profundament per asseveracions tan odioses com les que ha fet tot polític i mitjà del bloc del 155. Per exemple, un diputat del Parlament eslovè m'escrivia aquests dies indignat i donant suport al desig de tants catalans de tenir un Estat independent i em deia "vosaltres simplement no voleu viure sota la llei de la violència". No es podria descriure millor.

Recordar que la violència la va exercir l'exèrcit iugoslau contra el poble eslovè que s'havia autodeterminat pacíficament potser ha acabat servint per a interioritzar de nou que la culpa de la violència és de qui l'exerceix, no de qui la pateix. El violent no és qui s'autodetermina pacíficament i democràticament, sinó qui obsessionat amb la integritat territorial utilitza la força per aturar-ho.


No és casualitat que una gran majoria dels estats autoritaris del món siguin estats grans. Si són democràtics, com més augmenta el nombre d'estats al món, més disminueix la conflictivitat. Hi ha 120 estats reconeguts a l'ONU que tenen menys de 5 milions d'habitants, i seria interessant analitzar de quantes guerres són responsables ells i de quantes ho són els admirats estats "grans".

El desenvolupament d'una lliga d'estats petits que s'uneixen dins la UE per fer front a l'hegemonia franco-alemanya és un pas positiu en aquest sentit. Fa por pensar que la solució de Macron i Merkel pels problemes d'Europa sigui crear un exèrcit comú i no una reforma democràtica a fons. Una redistribució del poder dels estats que els federalitzi o faciliti les secessions està fora del mapa, tot i que seria la solució més pràctica per a evitar que moltes regions europees s'arruïnin en mans de les seves capitals. En un món globalitzat, l'obsessió centralista no només és un niu de corrupció i aniquilació cultural de les minories, sinó també la ruïna de les regions.

Si el centralisme de Londres ha provocat (en part) el Brexit, els gillet jaunes són els fills esperables d'un jacobinisme francès que vol convertir París en Washington i Silicon Valley, tot alhora. És més urgent que mai que es tradueixi al català l'obra completa de Christophe Guilluy.

Tornant al principi, gràcies al debat sobre Eslovènia, un dels darrers tabús de l'autonomisme s'ha trencat: qui és responsable de la violència és qui la promou i no qui la pateix. No s'hi valen equidistàncies entre els qui promouen l'autodeterminació pacífica dels pobles i els qui la reprimeixen.

L'autoritarisme en els estats grans o amb greuges històrics creix a Europa mentre els estats petits creen una xarxa basada en la prosperitat i la democràcia. Ahir estava al Sud-Tirol, i mentre els polítics locals negaven voler la independència, se'ls veia a la cara la recança per l'augment del populisme contra la immigració. Saben que quan certs polítics es cansin de parlar de murs, giraran el cap i seguint la via espanyola reprimiran minories nacionals com els sud-tirolesos. Potser llavors molts europeus entendran millor l'1 d'Octubre i la via catalana: democràtica, no violenta i amb voluntat de diàleg, però, si cal, unilateral. Potser s'entendrà que contra l'autoritarisme i els abusos de poder el millor dic són els petits estats.

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
14/08/2019

Espoli fiscal, classes mitjanes i globalització

28/07/2019

Nous fronts per l'autodeterminació

15/07/2019

Vulnerar lleis catalanes: un patró històric?

16/06/2019

El preu internacional de legitimar el PSOE

02/06/2019

Unionisme, un projecte polític identitari?

22/04/2019

Existeix un colonialisme intra-europeu?

07/04/2019

El bucle és Espanya

24/03/2019

La bombolla global de deute

10/03/2019

Contra les desigualtats: descentralització

24/02/2019

No s'hi atreviran?

Participació