opinió

Tornar al passat o encarar el futur

«La República és horitzó endavant, no pas enrere. No és un retorn, és encetar una via prometedora i poc explorada. És la possibilitat de construir una societat nova»

per Joan Manuel Tresserras, 12 de gener de 2019 a les 20:00 |
Assistim a una greu crisi global de la tradició política democràtica i progressista. La política compromesa amb la participació ciutadana, els equilibris i l'equiparació socials, la responsabilitat generacional, i la viabilitat i sostenibilitat d'uns ambiciosos programes d'increment del benestar. La crisi d'aquella política ha fet aparcar uns objectius que semblaven substancialment compartits: la recerca de la pau, acabar amb la fam i la misèria, erradicar les malalties associades amb aquella misèria, universalitzar l'accés a l'educació i als coneixements imprescindibles per a l'exercici dels drets fonamentals de les persones, rigor i consideració del llarg termini en l'explotació dels recursos del planeta, expansió i aprofundiment de les experiències democràtiques.

L'abandonament d'aquella agenda mundial té una relació directa amb la proliferació de les tesis neoliberals i el cinisme d'uns poders econòmics i polítics irresponsables i insensibles davant del patiment d'amplíssims sectors de població i de l'agudització de les desigualtats. És la lògica estricta del benefici i l'acumulació il·limitada de capital sense tenir en compte els costos socials i ambientals. L'apropiació dels beneficis només per a uns quants; la resolució dels problemes a càrrec de tothom.


En molts casos –de Trump a Bolsonaro, passant per Itàlia o Espanya-, la capacitat del poder econòmic -i del bloc polític reaccionari que li dóna cobertura- d'influir en el sistema d'educació, comunicació i cultura, és prou gran perquè les seves propostes polítiques rebin l'aval electoral de sectors que inclouen les seves víctimes principals. Com és possible? És que no se n'adonen? És simple ignorància dels mecanismes del funcionament de l'economia i del poder? No hi pot haver una resposta simple. Sobretot, si la resposta no incorpora el fracàs gairebé general de les esquerres i de les polítiques i les propostes que pretenen atorgar-se la representació dels interessos d'aquells sectors.

La dreta dibuixa futurs que, en bona mesura, apel·len al passat. Ho fa habitualment. Quan pot és conservadora. Però si li cal, abona la regressió a èpoques que li resultin més confortables. Convida a tornar al passat. A les velles "seguretats". A combinar el capitalisme sense rostre d'avui amb els rostres del poder autoritari, personal, d'ahir. I l'esquerra, tenallada per l'acumulació d'experiències transformadores poc reeixides, sembla incapaç de dibuixar utopies de futur que resultin comprensibles i versemblants; i de proposar fórmules factibles d'assolir-les.

Com més descarada i desacomplexada es mostren la dreta i l'extrema dreta –negacionisme de les velles aberracions que les inspiren, racisme i xenofòbia, masclisme, homofòbia, fonamentalisme...-, més atordida i tancada en el mer ideologisme sembla l'esquerra; més incapaç de concretar propostes en positiu i anar més enllà de la denúncia genèrica del "sistema". I no serà pas la dreta qui proposi un altre sistema, ni la forma de transformar el que li permet l'actual revifada.

A mesura que tota la dreta espanyola s'ha anat radicalitzant, estirada pel seu flanc més ultrancer, la seva proposta s'ha orientat més cap al retorn al passat, al franquisme que durant anys –amb moltes complicitats- han banalitzat i blanquejat. Recentralització del poder; liquidació de l'estat autonòmic; laminació de drets i llibertats; un únic marc econòmic-laboral, jurídic, mediàtic, cultural i identitari. L'espanyolisme unionista nou busca les arrels i l'argumentari en l'espanyolisme emergit de la "victòria" militar del 1939 i desplegat al llarg de la Dictadura. Aquesta, la de la "unidad de destino en lo universal", és la torxa sagrada a què volen donar continuïtat.


Farà bé el republicanisme sobiranista de tenir present que l'escenari en què s'acabarà de dirimir –davant la dreta espanyolista- la nova hegemonia en la societat catalana és el de demà i demà passat. És l'escenari del futur, el de les propostes noves, realistes i realitzables, el dels arguments i la racionalitat, el de les mesures efectives de benestar, el de la cultura que combat les discriminacions i es compromet amb la dignitat de totes les persones. No som enmig d'un contenciós entre unes minories radicalitzades –unionistes o sobiranistes- que branden les respectives torxes sagrades heretades.

La República és horitzó endavant, no pas enrere. No és un retorn, és encetar una via prometedora i poc explorada. És la possibilitat de construir una societat nova, capaç de reconèixer i d'incloure tothom. Tothom. El repte de l'independentisme progressista és de creació, no pas de recreació; és fundador, no pas re-fundador. És el repte de bastir una societat avançada on les generacions més joves, al costat de les més veteranes, puguin respectar, prendre com a referència o enorgullir-se del seu passat però, en cap cas, sentir-se'n esclaves.

Per això, cada decisió i actuació política d'avui, més enllà de la faramalla conjuntural i l'exhibició de múscul de cadascú, ha de valorar si pot acabar servint objectivament els partidaris de tornar al passat o ens ajuda de manera concreta i tangible a bastir els fonaments del projecte republicà.

 

Participació