opinió

Els aliats fraternals van ser a Lledoners

«La connexió entre la repressió i la concepció d'Espanya de l'etapa franquista, i la repressió i el discurs de l'espanyolisme més ranci d'ara mateix, és palmària»

per Joan Manuel Tresserras, 26 de gener de 2019 a les 20:00 |
L'actualitat és sempre polièdrica. Els punts d'atenció, els temes, els elements que ens colpeixen, els que ens fan dubtar, els que ens forcen a reflexionar sobre qüestions que desconeixem, i també els que ens causen escàndol. En pocs dies hem tingut de tot: catàstrofes i accidents evitables, conflictes laborals de gran complexitat i reaccions contundents, morts terribles de criatures, denúncies de maltractaments i abusos, declaracions extemporànies, acords parlamentaris sobre el 155 "extremadament durs", apel·lacions des de l'exili al Tribunal Constitucional espanyol just a punt d'iniciar-se el judici contra els Jordis, la Carme Forcadell i els membres del Govern empresonats... Costa molt harmonitzar tants sorolls i que en resulti una música intel·ligible.

Però enmig de l'aparent caos del present se'ns revelen retalls del passat que ens poden proporcionar punts de referència i una major perspectiva. Fa 80 anys de la caiguda de Barcelona i altres poblacions catalanes. Barcelona era el pastís més volgut i l'ocupació va ser més preparada i teatralitzada. Immediatament va començar la repressió, la persecució de persones, famílies, entitats i organitzacions; es va iniciar el canvi de codis i llenguatges, la proscripció de les idees, principis i valors que havien sostingut aquella República democràtica; i també immediatament es va posar en marxa una minuciosa operació que pretenia, a Catalunya, l'etnocidi cultural.


La connexió entre la repressió i la concepció d'Espanya de l'etapa franquista, i la repressió i el discurs de l'espanyolisme més ranci d'ara mateix, és palmària. També ho és la sensació d'una mena de solitud catalana davant el discurs catalanofòbic, la falsedat informativa sistemàtica sobre realitats contrastades i incontestables, o la manipulació cínica de l'opinió pública a càrrec de representants i dirigents polítics sobre els nostres afers. En aquesta incapacitat d'explicar-nos i de resultar convincents per a la població espanyola hi hem de reconèixer una greu responsabilitat pròpia. No hem sabut teixir unes aliances prou amples i profundes que, d'altra banda, sempre, en qualsevol escenari de futur, necessitarem. I, tanmateix, tenim aliats a Espanya. I no només als Països Catalans, a Euskadi o a Galícia. Pocs, esforçats, molt més sols que nosaltres i actuant contra corrent. Però hi són i els hauríem de tenir més presents perquè encara són més víctimes d'espirals de silenci informatiu que nosaltres. Alguns, per exemple, han estat fa poques hores a Blanquerna, a Madrid.

Per això vull reportar un episodi recent que em sembla alliçonador. Fa deu dies, uns amics andalusos vinculats a l'antic Sindicato de Obreros del Campo (SOC), Antonio Sánchez i Paco Casero, van demanar-me ajut perquè volien veure els presos polítics catalans. Ells i una colla d'amics seus, amb Isidoro Moreno (de la Coordinadora de l'Asamblea de Andalucía) al capdavant, gent de llarg recorregut en formacions d'esquerres, ecologistes, feministes i sobiranistes, que ara lideren entitats i fundacions de drets humans i drets civils, van venir a Barcelona el dimecres dia 16 de gener. I el 17, acompanyats per Ernest Benach, vam anar a Lledoners, rememorant la visita que Blas Infante, el fundador de l'andalusisme modern, havia fet el 1935 al penal del Puerto de Santa María al president Lluís Companys i als membres del seu govern empresonats.

Han passat 84 anys i els companys d'Adalusia van voler renovar l'expressió de solidaritat de Blas Infante. Partidaris del dret a decidir i del dret a l'autodeterminació de tots els pobles, començant per Andalusia i Catalunya, van poder transmetre el seu suport a tot el grup de Lledoners i explicar que hi ha una Andalusia d'esquerres i sobiranista, que busca trobar noves vies d'organització i que no ha renunciat als seus principis ni als seus objectius. Segurament necessiten molt el nostre ajut, però es van avançar a aportar-nos el seu coratge i la seva generositat. La trobada va ser extraordinàriament emotiva, i així ho van reflectir les seves paraules a la sortida, tal com recollia una crònica i una entrevista a Nació Digital.

Aquests dies no parem de parlar de l'ascens de l'extrema dreta, dels seus resultats a Andalusia i de la impunitat i la protecció policial que els empara a Catalunya. Cal que ho fem. És imperatiu. Però no hem de perdre de vista que hi ha uns aliats possibles, que són reals i que de vegades no som capaços de detectar. I hem de fer-ho; els hem d'identificar i posar-nos-hi en contacte. En el cas de l'extrema dreta el fonamental és no deixar-se intimidar per la seva brutalitat i, alhora, mantenir amb tot rigor les formes pròpies d'expressió política sense deixar-se arrossegar per la seva permanent incitació a la violència. En relació amb els possibles còmplices i aliats, en canvi, el perill és que, en comptes d'esforçar-nos a establir-hi relacions, optem per ignorar-los, decidir que no existeixen o considerar que són poc rellevants, només com a excusa per quedar-nos casa, en el nostre sofert univers estelat.

 

Participació