El suflé no s'ha desinflat. El sobiranisme, central en la política catalana ja de forma estructural, segueix tenint una base mobilitzada i capaç de treure al carrer centenars de milers de persones (pel cap baix), com no té cap altre moviment polític a Catalunya. Però és indubtable -i seria un error de diagnòstic no advertir-ho- que l'entusiasme de les bases sobiranistes per mobilitzar-se ja no és el mateix que en el passat recent, i que els números són també diferents.
En els darrers dies n'hem vist dos exemples. La vaga general de dijous passat va tornar a omplir carrers i places d'arreu del país. Però molt menys que les dues de la tardor del 2017. La presència del rei Felip a Barcelona -poques hores després d'haver ficat cullerada en el judici de l'1-O afirmant ni més ni menys
que la llei està per damunt de la democràcia- va ser contestada també als carrers. Però res a veure amb la seva visita al Mobile de l'any anterior. I en podríem buscar altres exemples. De fet, el que és excepcional és que, després de tots aquests anys, la decepció en diferit després del 27-O i les jugades d'escacs que no han fet escac i mat, el sobiranisme segueixi sent la força més dinàmica del país.
El cansament és normal. El sobiranisme ve d'anys -des del 2012, com a molt poc- d'intensa mobilització gairebé permanent. Permanent dia a dia o permanent de cap de setmana, segons els casos, la disponibilitat i la motivació, però esgotadora en qualsevol cas. I hi ha una altra explicació, anant al -fàcil- símil esportiu: un equip es cansa més quan no té la pilota.
Quan no tens la pilota, t'has de defensar. I intenta prendre-la, esclar. Però, abans que res, el que cal és que no et facin un gol. Un gol seria que el sobiranisme no guanyés les eleccions del 28-A. Que les guanyés un altre cop -com abans del 2012- l'unionisme. En pròpia porta.