De la manta depèn la seva supervivència. No tenen permís de residència ni de treball, així que el seu dia a dia depèn d'aquest voluminós farcell que carreguen sobre l'esquena ara amb més cautela que mai per si topen amb un dispositiu policial. Mercaderia falsificada, d'acord; però tan falsa com les expectatives de poder viure dignament fora de la venda ambulant. Els dirigents polítics ho podran vestir de moltes maneres per justificar l'actuació policial, però els manters no formen part d'una problemàtica de seguretat a la ciutat de Barcelona. No són protagonistes de delictes de violència, no causen danys físics ni són focus de temor per a veïns i turistes.
"No vull comprar el discurs de la dreta, a partir del qual totes les problemàtiques socials es resolen amb policia", deia l'alcaldessa Ada Colau en una
entrevista a NacióDigital el passat 18 de maig en plena campanya electoral. Unes eleccions i un govern de coalició amb el PSC després -en termes de calendari, dos mesos i mig- no es pot dir que el fenomen dels manters s'estigui afrontant primordialment des d'una vessant social. "Dispositius de saturació", en diuen. Ras i curt: cotxes policials que es dediquen a perseguir-los mentre ells surten corrents o se'n van resignats. Però hi tornen. Al mateix lloc o en un altre.
Hi tornen perquè quan de la manta en depèn el sostre o el plat a taula, el gran risc és no vendre res. Això sí que és inseguretat. Inseguretat vital per a ells i per a les seves famílies. No interpel·la aquesta inseguretat al tinent d'alcaldia de Prevenció i Seguretat, Albert Batlle, o al conseller d'Interior, Miquel Buch? En política l'estètica passa sovint per davant del debat de fons i, en aquest cas, el govern dels comuns i PSC busca amb urgència descavalcar el que les enquestes diuen que és la principal preocupació dels barcelonins. Percepcions i realitat no sempre van de la mà, però és que en aquest cas es criminalitza un col·lectiu sota el pretext d'una inseguretat que no provoca.
Caldria també veure què és més lesiu per al petit comerç: si els manters o els grans centres i marques que estan monopolitzant l'espai comercial als carrers. Perquè també hi haurà qui digui que el problema és primordialment econòmic i que se'n ressenten les botigues de la ciutat. Tampoc es podria dir que els manters són una qüestió estrictament d'espai públic. Que sigui necessària la regulació de les activitats al carrer no justifica actuacions aleatòries contra un col·lectiu i no contra algun altre que potser està fent una activitat fora de llei lesiva per a la ciutadania.
Està clar que no hi ha una solució fàcil, com també que hi ha molt camí a recórrer fora de la via punitiva contra els manters. Com ara investigar si són víctimes de màfies o les organitzacions que els abasteixen les mercaderies. No sembla que el govern espanyol tingui a l'agenda un canvi de la llei d'estrangeria, però potser es poden explorar camins per intentar ajudar-los com a col·lectiu a tramitar el procediment per regularitzar la seva situació. En l'anterior mandat es va posar en marxa la cooperativa Diomcoop i plans d'ocupació per donar-los alternatives laborals, però només se n'han beneficiat una minoria. Es parlava de Vancouver, on es va promoure un basar per a venedors, com a exemple. Ja no és vàlid, aquest model? Cal primer la voluntat política de voler anar més enllà de la mà dura, de no abocar-se a la resignació d'actuar com s'ha fet sempre i d'envoltar-se dels experts necessaris per girar com un mitjó la manera d'afrontar les problemàtiques socials. Difícil? Evident. Però no impossible. És qüestió de triar.