No cal aspirar a tenir la vida de William Shirer o David Remnick per exercir el periodisme amb dignitat. Shirer va explicar l'ascens del nazisme des de primera fila, primer a París i després a Berlín, fins al punt que les seves cròniques radiofòniques i el dietari reposat que va deixar en herència eren llum entre tanta foscor. Remnick va narrar la caiguda del règim soviètic amb un relat magistral que tenia ancoratges en la vida política i social de l'URSS, tan carregat de fonts i coneixements que fa avergonyir compartir-hi professió. Dèiem que es pot fer periodisme sense profanar l'altar d'aquestes dues firmes, tot i que cada dia sigui més agosarada l'afirmació, ple com està el paisatge de productes informatius en mal estat. Per actuar sense denigrar els codis deontològics n'hi hauria d'haver prou respectant les regles més bàsiques de l'ofici, que solen respondre al sentit comú.
La reflexió ve a tomb per l'últim episodi de pseudoperiodisme patit per Ada Colau. L'alcaldessa va ser víctima el cap de setmana passat de paràgrafs trufats d'insinuacions sobre la seva vida privada, tan mal intencionats com empeltats de masclisme, publicats per
La Otra Crónica, la marca que aixopluga les notícies del cor a
El Mundo. El suplement del diari acumula una llarga llista de damnificats, com recordava el seu anterior director, David Jiménez,
en l'aclamat llibre sobre interioritats del rotatiu. En el best-seller, Jiménez descriu els maldecaps que la informació rosa havia provocat a ministres i noms propis dels negocis, i com sonava el telèfon quan els titulars s'havien impregnat de viralitat. Llàstima que els principis puristes de Jiménez no el van ajudar a liquidar a temps el suplement.
El més preocupant de les línies matusseres escrites sobre Colau és que els exemples de pseudoperiodisme no tenen un únic altaveu. Passa a Madrid i a Barcelona, per bé que hi ha capçaleres més sospitoses que d'altres, perquè n'hi ha que reincideixen en la culpabilitat sense cap vergonya. Fa temps que l'ofici ha cedit davant la vistositat de la informació morbosa, empaquetada en marques associades i que sempre troba racons en aparadors que es projecten com a seriosos. Si articles masclistes, homòfobs i racistes alimenten els recomptes d'audiència -i engreixen subvencions públiques cada cop més discutibles-, no és cap sorpresa que l'esquerda oberta a la premsa també hagi normalitzat titulars versemblants o enfocaments preestablerts, succedanis de la precisió i el rigor. El còmput de manifestants de la Diada, resolt en alguns casos amb enunciats forçats i fotografies obstinades a esquivar manifestants, il·lustra la deriva obtusa de certa de premsa.
L'anàlisi de danys només pot generació preocupació a l'ofici. Mentrestant, però, sobreviuen editors de diaris que pensen més en el negoci que en el compromís públic, amb una mà al cor i l'altra a la butxaca. Troben complicitat en els espais de poder, alguns perquè són massa grans per ser tombats, d'altres perquè fan una funció d'ariets que és agraïda i gens incòmoda. Per parlar en plata, remen a favor més que fiscalitzen. De retruc, el lector s'ha convertit en usuari més que en beneficiari de la informació, perquè és una figura apreciada en tant que consumidor. Els textos són, doncs, mercaderia valorada en funció de com es poden monetitzar.
És cert que els periodistes ens entreguem a la nostàlgia massa sovint, pensant en temps passats que sempre resulten haver estat millors. Ja sabem que la nostàlgia és la censura de la memòria -com defensava un periodista de pòsit intel·lectual i verb envejat com Manuel Vázquez Montalbán- i que el tel que edulcora episodis viscuts evoca només el record desitjat, però costa sentenciar que el futur serà més benevolent amb tots nosaltres si el descrèdit no s'atura.
En una professió tan competitiva i caïnita, es van reduint les redaccions que posen el fre. Malauradament, qui practica avui la romàntica conducta de la fidelitat als cànons de la professió -amb errors diaris- neda a contracorrent i pateix el perill de quedar empastifat per la porqueria dels altres. Queda el consol, però, que el pseudoperiodisme s'enfronta a una societat que no transigeix amb tabús del passat, una societat menys poruga i més formada per distingir autories i denunciar conductes negligents. El periodisme que aspira a servir honestament el lector, el de sempre, continuarà estant carregat d'intenció, no de mala intenció.