Les urnes del 10 de novembre emetran moltes dades sobre l'estat de la societat espanyola. Donaran un veredicte sobre el tacticisme polític i les giragonses del líder socialista, Pedro Sánchez. Però seran també un termòmetre de la solidesa del règim espanyol, construït no tant sobre el text de la Constitució del 1978, sinó sobre la seva interpretació més regressiva.
Des de les eleccions del 28 d'abril jugades de curta volada i càlculs mesquins, sondejos en ma. Però més enllà dels interessos immediats d'un o altre dirigent, també es palpen visions més malicioses. Declaracions de diversos dirigents empresarials advocant per una repetició electoral n'han estat un símptoma clar. S'entreveu a l'horitzó la voluntat de reconducció de les forces centrals del règim del 78 després de l'ensurt que va suposar el moviment rebel del 15-M i el repte presentat pel procés sobiranista.
Sánchez, després de pujar el poder -al partit i al govern- amb la bandera de la renovació, resitua el PSOE com a gran força de defensa de l'statu quo. Els motius esgrimits per la direcció socialista per rebutjar una coalició amb Podem (com el suport a un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, o considerar que els presos polítics ho són) poden ser excuses, però a la vegada són certes.
El 28-A, el bipartidisme va sumar 189 escons, la xifra més baixa de la història de la democràcia espanyola. Molt més que en les eleccions del 2015 i el 2016, quan PP i PSOE van sumar 213 i 222 escons, respectivament. És cert que al bloc del règim se li ha de sumar la força de Ciutadans (i hi ha 24 diputats de Vox). Però el partit d'Albert Rivera, en la seva estratègia radical, ha esdevingut en part incontrolada i farà de difícil sumar per alguns grans acords per la seva tendència autodestructiva. I Vox pot ser útil per sumar aliances de dretes a les comunitats, però no per assentar el règim perquè n'agreuja les contradiccions.
Si les urnes ho permeten, les grans aliances estratègiques del futur seran entre el PSOE i el PP com a partits d'ordre. El primer beneficiari del 10-N pot ser el PSOE. Però el segon serà el PP. Potser això explica també el gir -subtil però evident- donat per Pablo Casado al capdavant del PP i l'aposta que està fent per un discurs aparentment "centrat" i "madur". Venen mesos complicats dins -amb la sentència- i fora -en un context de precrisi econòmica- i el règim del 78 necessita ampliar la seva base de suport institucional. Aquesta és una de les claus que expliquen la nova convocatòria a les urnes, la quarta en els cinc anys de regnat de Felip VI.