És qüestió de temps que se celebrin eleccions a Catalunya. Si no les convoca Quim Torra, les acabarà situant en el calendari el Tribunal Suprem
quan es pronunciï de forma definitiva sobre la condemna per desobediència que pesa sobre el president per la pancarta del llaç groc. En cas que es compleixi aquest últim escenari, seran els segons comicis que es convoquen -de forma directa o indirecta- per una decisió presa al cor de l'Estat, ja sigui per la Moncloa -
en el cas del 21-D i el 155- o bé per l'acció de la justícia. Els partits fa mesos que tenen activats els mecanismes de campanya i, per això, serà tan rellevant observar què passa al Parlament amb la inhabilitació de Torra, perquè Junts per Catalunya (JxCat) situarà tota la pressió sobre Roger Torrent i, per tant, sobre ERC. Les tensions viscudes durant la legislatura es dirimiran, aquest 2020, a les urnes.
Quin programa hi presentarà l'independentisme? El Govern ha transitat els 27 mesos posteriors al referèndum de l'1-O sota l'impacte de la repressió, amb el judici al Suprem com a màxima expressió de les conseqüències de la tardor del 2017, i no ha ofert un horitzó clar sobre com arribar a República. Torra, inqüestionable en el compromís amb la independència, no ha dotat el Govern d'un relat creïble per materialitzar el mandat de l'1-O -cada vegada són menys els representants de l'independentisme institucional que el reivindiquen com a vàlid i vigent-, i s'ha trobat enmig de la pugna partidista. No només la que enfronta JxCat amb ERC, sinó també la generada per la reordenació perpètua d'un espai liderat per Carles Puigdemont però que dibuixa matisos rellevants.
De vies, per ara, se n'han presentat tres. Per una banda hi ha ERC, que ha marcat distàncies amb tot el que fa passar fa dos anys i mig -algú recorda ara que van amenaçar amb deixar el Govern si no es declarava la independència?- i ho fia tot al diàleg amb l'Estat després de la investidura de Sánchez, convençuda com està que el gruix de la ciutadania aposta per desinflamar la situació. JxCat ha optat per un discurs més dur i exigent -
ha votat en contra en els dos debats de Pedro Sánchez- i qüestiona l'acostament amb el PSOE perquè no hi ha prou garanties de compliment, però no ofereix un horitzó per arribar a la independència en el curt o mitjà termini. El mateix li passa a la CUP, la més unilateral i desobedient de tots però que ja defensa aliances antifeixistes en clau estatal des de la tribuna del Congrés dels Diputats.
Serà interessant veure els programes electorals. Sobretot en un moment en què l'arribada de Sánchez a la Moncloa i la irrupció de Vox -autèntic element de cohesió de l'executiu de coalició format pel PSOE i Podem- han fet revifar el debat tradicional de l'eix dreta-esquerra. L'excepcionalitat del moment -i els moviments en clau electoral: ningú vol quedar fora de la fotografia- han fet que aquesta setmana haguem vist dues fotografies de JxCat, ERC i comuns de la mà per aprovar els
pressupostos de la Generalitat i de
l'Ajuntament de Barcelona, però és una aliança difícil de repetir de cara a la propera legislatura catalana. Encara que, en funció de l'aritmètica, és probable que els números deixin com a única opció repetir l'actual coalició a la Generalitat. "Si després de tant barallar-nos anem a eleccions i acabem igual, no sabrem quina cara posar", destacava en privat fa unes setmanes un alt dirigent governamental.
I, més important que els programes, hi haurà els candidats. Tot apunta que els republicans apostaran -així ho va determinar Oriol Junqueras
en una entrevista a NacióDigital- pel vicepresident Pere Aragonès,
erigit en punta de llança de l'independentisme pragmàtic. A JxCat totes les mirades estan posades en Carles Puigdemont, veritable -i únic- actiu electoral de la formació. L'acte que prepara el Consell per la República a Perpinyà,
al qual s'hi esperen més de 50.000 persones, fa tota la pinta de tret de sortida -encara que sigui oficiós- de la campanya electoral. Miquel Iceta intentarà portar l'efecte Sánchez al Parlament -més li val que la mesa de diàleg institucional funcioni-, Jéssica Albiach està ben posicionada per liderar els comuns i Lorena Roldán, al capdavant de Ciutadans, només aspira a matisar el naufragi. La descomposició va arrencar al Congrés i continuarà al Parlament.
El risc més gran dels nous comicis és presentar-los en clau plebiscitària independentista. Si algú té temptacions de plantejar les eleccions com un -nou- referèndum, les preguntes seran evidents. Té la Generalitat prou força per aplicar la legalitat republicana? En quin punt es troben les estructures d'estat? Tindrà validesa la proclamació de la independència si es desenvolupa la declaració del 27-O i se n'aixeca la suspensió? Les respostes, en tots els casos, cauen pel seu propi pes. Si hi ha nous comicis es desenvoluparan en un marc autonòmic, i molt probablement vindran forçats per una decisió judicial ordenada per l'Estat. Les futures eleccions, com a molt, seran un plebiscit sobre l'hegemonia en el camp independentista, serviran per definir els protagonistes que negociaran amb l'Estat i per determinar quanta força tindran.