Qualsevol projecte, sigui social, empresarial o polític, ha de tenir una missió. Una idea, algú que la lideri i un pla (estratègia o full de ruta, si els agrada més) per fer-la efectiva. I això és vàlid, òbviament, per un govern com el de la Generalitat. El context no es tria, però sí com s'afronta. L'independentisme s'ha instal·lat en un estat presidit per la incertesa i on la por a explicar les coses com són i el càlcul electoral fan sovint d'element de bloqueig a l'hora de prendre decisions. I d'aquest estadi a la desmobilització i a la pèrdua de suports hi ha un pas, per més que les alternatives tampoc siguin per tirar coets i embarranquin en el seu reformisme.
És evident que l'actual Govern de Quim Torra no és capaç de complir la missió que es va autoimposar (restitució, procés constituent i fer efectiva la República,
si calia tornant a exercir el dret a decidir, eren els objectius), que el lideratge del president abraça només els convençuts i que hi ha un desacord evident entre les dues forces polítiques que l'integren. JxCat és un espai sense ideologia i estratègia definida encara. S'ha tornat a constatar a l'hora d'apuntar una sortida al coronavirus:
Torra apunta a sortides socialdemòcatres en l'intent de competir amb ERC,
David Bonvehí carrega sense miraments contra l'impost de successions en la línia de la vella CDC, i altres veus de pes callen i es limiten a demanar que Pedro Sánchez i la UE paguin les factures.
A les faccions de JxCat les uneix l'instint electoral, que ara implica
desgastar al màxim als republicans. Per contra, ERC té estratègia (trobar elements de pressió al govern espanyol i fer "inevitable" el referèndum), però per ara res indica que la rectificació del que predicava fa dos anys pugui funcionar a curt o mitjà termini
malgrat que Sánchez els necessita si vol mantenir un mínim de coherència.
El coronavirus és una oportunitat de reprogramar coses. El Govern ha posat en marxa una
comissió de reactivació. La presideix Torra i l'ha de fer funcionar Pere Aragonès. Per al primer és l'oportunitat de deixar un llegat reconeixible (ho vaig explicar en
aquest article), i pel segon, l'ocasió de perfilar una imatge de gestor hàbil i eficaç. Torra va anunciar al gener que el seu pla era
pressupostos i eleccions. Però els seus el van frenar ràpidament i la pandèmia els ha acabat de carregar de raons. El coronavirus no és un problema perquè Galícia i Euskadi votin al juliol, però aquí es presenta com un argument potent per no fer-ho en tot el 2020. Hi pesa que l'espai postconvergent encara no ha resolt l'encaix entre els independents afins a Puigdemont, la Crida i el PDECat per donar forma a JxCat, i que tampoc té candidat "efectiu". Damià Calvet, Àngels Chacón, Jordi Puigneró, Elsa Artadi, Laura Borràs, Marta Madrenas, Marc Castells... Tots prenen posicions a l'espera de com es resol el debat intern i s'acaba el mandat de Torra.
L'oportunitat política en què es pot convertir la reactivació necessita projecte i estratègia compartida. Si no és d'alliberament nacional -en algun moment tots els actors, també els que no governen, hauran de reprendre les coses allà on les van deixar l'octubre del 2017- haurà de ser de revifada econòmica i bon govern. Sense oblidar que, per ser eficaços, cal tenir eines. La capacitat de resposta que (al marge de si l'ha usada bé o malament) ha exhibit i exhibirà el govern espanyol, també gràcies a la veu que té a Europa, és a anys llum de la que posseeix l'administració de la Generalitat, una caixa de ressonància política i poca cosa més.
Només un acord engrescador pot donar sentit a allargar la legislatura, fins i tot per esgotar-la al marge del que digui el Suprem. L'alt tribunal espanyol decidirà, segons algunes fonts aquest estiu, si acaba de forma abrupta amb la presidència de Torra per haver-se negat durant uns dies a desobeir la instrucció de la JEC de retirar una pancarta de Palau. Els arguments, la cohesió i els projectes han de ser potents per seguir, més encara sense l'actual president. No plegar-se als efectes de la repressió com a únic argument per no cridar a les urnes seria autolesiu. A la formació governamental, però, hi ha qui fabula amb una legislatura culminada per Madrenas o Artadi, diputades al Parlament. Per fer-ho, haurien de convèncer ERC i, cas que els republicans votessin sí, arrencar l'abstenció de la CUP.
Si els arguments no fossin invencibles, dubto que aquest país es mereixi tenir, per tercer cop consecutiu, un president que no ha anat a les urnes com a candidat -va passar amb Puigdemont en apartar Mas, i amb Torra quan el Suprem va barrar el pas a la investidura telemàtica de Puigdemont- i que seria la cinquena opció. En dos anys, i fruit de l'excepció, ja s'han sotmès a investidura o ho han intentat Puigdemont, Sànchez, Turull i Torra. Quan el sistema es penja, la solució és reiniciar-lo. I això vol dir urnes. No mosseguen.