L'experiència dels darrers anys ens demostra fins a quin punt és arriscat (temerari, diria) fer pronòstics de què ens oferirà l'any. Els periodistes no tenim boles de vidre, i menys ara. Els darrers temps ens ho han demostrat, a vegades amb una crueltat que ens hauria d'allunyar de la supèrbia i familiaritzar-nos més amb l'autocrítica. Sobre el paper, el 2022 hauria de ser un any dels que anomenem "de transició". Bàsicament perquè, a Catalunya, no hi tenim eleccions a la vista. Les municipals seran a la primavera del 2023 i és possible que no sigui fins després que se'ns convoqui a votar, a les espanyoles primer i a les catalanes després. A hores d'ara, no sembla que ni Pere Aragonès a Catalunya ni Pedro Sánchez a Espanya tinguin cap incentiu per convocar eleccions.
Convocar-les és una prerrogativa que els correspon –al mandatari català des del 22 de desembre, quan es va complir un any de la darrera convocatòria automàtica després de la inhabilitació de Quim Torra– però ni un ni altre en tenen per ara ganes, més encara després d'haver aconseguit un fet que en els darrers anys s'havia convertit en excepcional: aprovar els pressupostos i que entrin en vigor l'1 de gener. Com als països que funcionen, vaja. Aragonès necessita temps per consolidar el seu estil i el d'ERC a la presidència, i a Sánchez els resultats que preveu el PSOE a Castella i Lleó primer i a Andalusia després no li aconsellen córrer riscos.
Però no crec que calgui bola de vidre per afirmar que no serà un any de transició i pax autonomista a Catalunya. ERC i Junts no se'n surten d'imposar-se l'un sobre l'altre. Van refer la seva coalició després de les eleccions de febrer i d'una llarga negociació amb el canvi a la presidència. Però, per ara, les coses no han anat com esperaven. Es van habilitar mecanismes de coordinació i es va triar la CUP de soci de referència, però mig any després ja s'ha allunyat. En el cas d'Esquerra volien fer notar el gir a l'esquerra de la presidència, i uns i altres volien fer visible la majoria del 52% mentre s'acordava quelcom similar a un full de ruta conjunt.
No hi ha encara full de ruta conjunt a la vista i tampoc acord sobre el Consell per la República, per ara limitat al món de Junts i a un sector minoritari de la CUP. El desànim i la frustració, convertit en agror i en retrets constants a les xarxes sigui amb l'excusa que sigui, compliquen encara més la situació. Les iniciatives i els intents d'endreça en un context encara pandèmic de l'executiu d’Aragonès queden sepultats pel soroll del desacord amb la taula de diàleg, amb l'ampliació de l'aeroport del Prat, amb la negociació dels pressupostos o amb què cal fer a Madrid.
El Govern espera que al febrer es convoqui una nova reunió de la taula de diàleg. La consellera Vilagrà, d'ERC,
deia aquest divendres a l'ACN que ja hauria de donar algun fruit en clau de reconeixement i resolució del conflicte. No serà el referèndum i l'amnistia encara, però si l'artefacte vol ser viable hauria d'apuntar ja en aquesta direcció. En aquesta línia, en concret de la necessitat de tenir "resultats tangibles" en la resolució del conflicte, es va expressar també
el president Aragonès al seu missatge de Sant Esteve.
Aplicant-se la necessària dosi de realisme que sovint demana als seus socis, el cap de l'executiu va marcar el terreny de joc contemplant l'escenari del fracàs del diàleg bilateral i obrint la porta a alternatives que, per ara, no han passat de proclames sense concrecions a banda i banda. Si Junts no és a la pròxima reunió de la taula perquè no s'avé a enviar-hi només representants governamentals, és evident que Aragonès s'haurà de plantejar alguna mesura per evitar veure soscavada la seva autoritat. I això, com la viabilitat de la mateixa taula, s'haurà de resoldre aquest 2022. Si ERC fos tot taxativa fins a l'extrem i enviés Junts a l'oposició, la geometria variable es faria més evident al Parlament i això tindria conseqüències en els seus fins ara socis, un partit encara en formació.
El trencament total tindria a Junts efectes institucionals, de
discurs i també en l'operació que ha posat en marxa per atreure's
els alcaldes del desorientat PDECat amb l'objectiu de ser competitius a les eleccions municipals. En el càlcul de quin és el comportament i el to de Junts aquest 2022 hi influirà, lògicament, què pot passar amb Carles Puigdemont que, sigui o no el seu líder orgànic, n'és el líder natural i va ser cap de cartell fa menys d'un any. La seva situació legal, la seva inviolabilitat com a diputat i la seva capacitat de moure's per tota la UE, s'hauria de resoldre al TGUE i al TJUE aquest any.
Ell i alguns dirigents de Junts han alimentat la possibilitat del retorn.
Puigdemont va dir a finals de desembre, el dia del seu aniversari, que la propera celebració, quan en faci seixanta, la vol passar a casa. L'anunci va tenir menys impacte del que preveien alguns dels dirigents del seu entorn. El possible retorn triomfal s'alimenta com una manera de no enterrar el mandat de l'1-O, que quatre anys després segueix sense tenir cap perspectiva d'implementació, i de propiciar un
momentum que desbordi el marc autonòmic, restitueixi el president deposat pel 155 i implementi la República. Però perquè tot això, amb el seu lideratge personal o amb un de més compartit, tingui alguna opció de prosperar caldria un consens intern i una determinació –per començar, al seu partit–. Tenir, en definitiva, alguna cosa preparada.
Ara per ara no hi ha res de tot això. Fins i tot els seus portaveus ho admeten. Si Puigdemont tornés demà gràcies a l'habilitat dels seus advocats i amb garanties de l'Estat, tindria un gran ressò, seria un moment fotogènic i ple de simbolisme que podria precipitar el final de la legislatura catalana. Una sortida justa, però personal per als exiliats i per a ell perquè Espanya no cauria a pes ni pagaria penyora política. Ara per ara, no passaria de ser la tornada de l'exili del president de Junts, que amb el temps perdria la porpra i el punt d'èpica que li dona la seva situació actual. Res més. En qualsevol cas, no serà un any sense notícies polítiques. Estigueu atents.