Setmana d'autoanàlisi de l'independentisme. Afloren debilitats, es constaten desavinences i se certifiquen hostilitats conegudes,
ara ja oficialitzades en aquesta prèvia de la Diada tan avinagrada. El moviment feia temps que era al divan, per la falta d’una estratègia compartida des de la digestió pesada de la tardor del 2017, discrepàncies permanents que han fet emergir la frustració i han escampat el desencís entre les bases, externalitzades amb agror i desmobilització. Just quan arriba el cinquè aniversari dels moments àlgids del procés -el primer, el dels plens del Parlament del 6 i 7 de setembre, de regust amarg-, el sobiranisme civil i polític ha perdut l'últim espai de trobada que li quedava,
la manifestació de l'Onze de Setembre.
Cadascú hi deu tenir la seva part de responsabilitat: els partits del Govern en l'últim lustre (Junts i ERC) per alimentar esperances dels ciutadans compromesos sense un pla realitzable o per articular girs discursius que contrasten amb els missatges de fa cinc anys, també sense fruits palpables; i el sobiranisme civil -particularment, l'ANC-, per no haver trobat la tecla que connecti amb el relat constructiu. Un relat que seria desitjable si el que es persegueix és un objectiu que només serà materialitzable des de la força de la majoria.
El divorci independentista s'ha manifestat sense maquillatge per la Diada. L'Assemblea ha tibat la corda del discurs antipartits en lloc d'encertar el to per continuar fent de locomotora de l'independentisme, amb la pressió necessària sobre les institucions. I Pere Aragonès -
en plena sintonia amb la cúpula d'ERC i els seus consellers- ha respost plantant qui el desacredita, una decisió arriscada, perquè els republicans no van sobrats de forces. Aragonès, que s'equivoca prenent la decisió més còmoda encara que li sembli la més coherent, ha vist com la direcció de Junts s'afanyava a aprofitar l'espai buit que ha deixat al carrer. Davant d'episodis d'oportunisme, el president de la Generalitat ha comptat, en canvi, amb la comprensió de Xavier Trias i Artur Mas, que en les últimes hores han mostrat més empatia institucional que alguns consellers.
La reflexió més rellevant de Mas, però, no era la que tenia vincle amb l'Onze de Setembre i la "radicalització" que diu veure en el discurs de l'ANC. L'expresident, que sap com li va costar arribar a Palau, recordava als partits -
des dels micròfons de Catalunya Ràdio- que, si es trenca l’executiu de coalició, ningú es prendrà seriosament l'independentisme. L'auditoria de Junts sobre el pacte de legislatura flirteja amb aquest escenari, per bé que no brilla el consens al partit. Mas toca la qüestió nuclear: fins a quin punt el moviment sobiranista serà capaç de conservar la credibilitat en el trajecte sinuós de l'emancipació nacional. Perquè només es pot ser creïble a llarg termini aspirant a governar i tenint la voluntat de fer-ho per a majories àmplies. Condueix a bon port debilitar les institucions o abandonar-les?