09
d'octubre
del
2022
Hi ha articles de la Llei d’Urbanisme ben estranys. En concret els que permeten convertir les zones destinades a verd urbà en aparcaments (pels juristes que vulguin matisar). El fotut és que, com que aquests espais estan declarats com a parcs urbans, no els canvien el títol legal (pels experts, la qualificació) i llavors el ciutadà no entén com en les estadístiques de la seva ciutat consten la tira d’espais verds i quan surt a passejar no els veu per enlloc i li sembla, o bé que s’ha de graduar les ulleres, o bé que li han aixecat la camisa.
El cert és que més aviat això últim, només consten en els papers escrits i dibuixats, però no en el terreny de debò. Pels que entenen de plànols, els convido a guaitar tots els que diuen on són aquests espais verds: en els aparcaments, en els racons, en els torrents, en les places dures i en els solars pendents d’expropiar. Per tant, és obvi que en la realitat no existeixen com a tals, són virtuals. Però hi ha uns espavilats que ja els està bé: per una banda, compleixen la llei - ho tenen dibuixat - i per l’altre fan feliços als de la seva corda.
A l’època franquista era normal que aquells governants "es passessin pel forro" qualsevol sensibilitat. No tenien (ni volien) la necessitat de més espais que acostessin la natura a la ciutat, ja hi havia prou horts, prou descampats. Encara que a Europa ja se cercava un equilibri, aquí els "Planes de Desarrollo" indicaven al peu de la lletra què s’havia de fer i, evidentment, plantar vegetals no era una prioritat, més enllà del que es feia en els camps de fruiters del Segrià o les Garrigues. Eren poca-soltes de mena (amb algunes excepcions), sense oposició i amb una ciutadania totalment submisa. Quan el dictador es va morir, van sorgir molts moviments a favor de recuperar ciutats més sanes, més verdes. Va ser un miratge. De primer, s’atribuïa a l’herència dels temps anteriors de com havien quedat les ciutats (comprensible), però després tot es va quedar en el paper sense la seva execució posterior (no tan comprensible).
Hi ha poblacions que diuen tenir cent hectàrees de zona verda (en els plànols) i en realitat només en tenen quaranta perquè bona part l’han transformat en aparcaments i les altres s’han quedat pendents d’expropiar (o ves saber què més). Pels que governen ja els està bé (menys despesa) i els que no governen s’ho creuen (fent el ridícul).
La meselleria porta a no voler discutir del tema (ni els que governen ni els altres). No és popular anar en contra dels aparcaments, però mentrestant oblidem que aquests s’han polit espais necessaris per a la salut dels ciutadans. Em recorda massa aquella època on els espais lliures i vegetats eren pura anècdota i qui els reclamava formava part d’una colla de joves eixelebrats plens de somnis irreals als quals només es podia respondre amb la indiferència.
Avui no és habitual veure mocions en els plens de les ciutats on es proposin debats d’aquesta mena. Als que estan a la trona no els interessa i als altres no se n'assabenten (en castellà: que no se enteran!). Potser algú recull el guant i presenta una moció per parlar-ne (tampoc s’hi donarà compliment). Qui sap si algú en el Saló Urban hi apunta idees, que es quedaran en el paper. No voldria influir en la política municipal d’una ciutat, Déu me’n guard! Però no us sembla que l’urbanisme, encara que casolà, té molt a veure amb la política?
El cert és que més aviat això últim, només consten en els papers escrits i dibuixats, però no en el terreny de debò. Pels que entenen de plànols, els convido a guaitar tots els que diuen on són aquests espais verds: en els aparcaments, en els racons, en els torrents, en les places dures i en els solars pendents d’expropiar. Per tant, és obvi que en la realitat no existeixen com a tals, són virtuals. Però hi ha uns espavilats que ja els està bé: per una banda, compleixen la llei - ho tenen dibuixat - i per l’altre fan feliços als de la seva corda.
A l’època franquista era normal que aquells governants "es passessin pel forro" qualsevol sensibilitat. No tenien (ni volien) la necessitat de més espais que acostessin la natura a la ciutat, ja hi havia prou horts, prou descampats. Encara que a Europa ja se cercava un equilibri, aquí els "Planes de Desarrollo" indicaven al peu de la lletra què s’havia de fer i, evidentment, plantar vegetals no era una prioritat, més enllà del que es feia en els camps de fruiters del Segrià o les Garrigues. Eren poca-soltes de mena (amb algunes excepcions), sense oposició i amb una ciutadania totalment submisa. Quan el dictador es va morir, van sorgir molts moviments a favor de recuperar ciutats més sanes, més verdes. Va ser un miratge. De primer, s’atribuïa a l’herència dels temps anteriors de com havien quedat les ciutats (comprensible), però després tot es va quedar en el paper sense la seva execució posterior (no tan comprensible).
Hi ha poblacions que diuen tenir cent hectàrees de zona verda (en els plànols) i en realitat només en tenen quaranta perquè bona part l’han transformat en aparcaments i les altres s’han quedat pendents d’expropiar (o ves saber què més). Pels que governen ja els està bé (menys despesa) i els que no governen s’ho creuen (fent el ridícul).
La meselleria porta a no voler discutir del tema (ni els que governen ni els altres). No és popular anar en contra dels aparcaments, però mentrestant oblidem que aquests s’han polit espais necessaris per a la salut dels ciutadans. Em recorda massa aquella època on els espais lliures i vegetats eren pura anècdota i qui els reclamava formava part d’una colla de joves eixelebrats plens de somnis irreals als quals només es podia respondre amb la indiferència.
Avui no és habitual veure mocions en els plens de les ciutats on es proposin debats d’aquesta mena. Als que estan a la trona no els interessa i als altres no se n'assabenten (en castellà: que no se enteran!). Potser algú recull el guant i presenta una moció per parlar-ne (tampoc s’hi donarà compliment). Qui sap si algú en el Saló Urban hi apunta idees, que es quedaran en el paper. No voldria influir en la política municipal d’una ciutat, Déu me’n guard! Però no us sembla que l’urbanisme, encara que casolà, té molt a veure amb la política?