26
de juny
del
2023
Els que viatgen pel món veuen que hi ha costums i maneres de fer recurrents, menjar xiclet n’és una. De fet, els nostres ancestres (paleolítics, neolítics i semblants) ja mastegaven alguna cosa similar. Els estudiosos tenen diverses teories del seu ús i procedència, però en el que tots coincideixen és en el fet que, un cop mastegada la substància, se la treien de la boca i la llençaven on els venia bé. En això, l’evolució dels humans encara coixeja.
Ciutats com París, Barcelona o Nova York tenen una despesa important en netejar els restes de goma mastegada incrustada en els paviments. Les altres deixalles no són tan visibles en la mesura que són més fàcils de netejar depenent dels diners que s’hi gasten.
Hi ha, però, moltes ciutats que no pateixen aquesta verola, més de les que ens imaginem: Singapur, Tòquio, Zuric, Hèlsinki, Vancouver, Adelaide, Munic, Kigali, Curitiba… la llista és prou llarga per veure que diferents cultures i diferents sistemes de govern, des de l’Àfrica a Sud-amèrica o des de dictadures a democràcies, aconsegueixen tenir els carrers nets, sense xiclets, ni burilles, ni papers, ni excrements de gos. El camí, que han seguit, ha estat semblant. Primer les autoritats de torn han dictat normes o lleis que han prohibit embrutar i després els ciutadans les han complert. Les diferències les trobem en com s’han aplicat segons cada règim de govern. A Ruanda (dictadura) a base de càstigs, a Brasil, amb conscienciació de la ciutadania i a Finlàndia qualsevol norma es compleix de forma espontània i no els cal ni policia.
Al nostre país arrosseguem la fal·lera de netejar, que està bé, però ni piu de no embrutar. A la dictadura ho tenien clar. Ho trobem a la Rubricata del 10 d’abril de 1955, on es publica un pregó, que ben segur el nunci va proclamar per tot el poble, i que, a part d’avisar que vacunarien a qui volgués de verola, advertia a les senyores -sí, he dit senyores- del compliment de netejar el carrer de davant de cada casa abans de les 10 del matí. Transcric literalment:
“Con respecto a la limpieza y barrido del frente de cada casa, se invita a las señoras amas de casa, pongan más atención a lo que se tiene señalado anteriormente. La limpieza del frente de la respectiva casa hasta la mitad de la calle es obligado hacerlo y tenerlo terminado antes de las 10 de la mañana. De esta manera es fácil la recogida por el carro y quedan libres de montones las cunetas. Se advierte por última vez a los vecinos de las calles que se asfaltaron, que deben esmerarse en barrer la calle hasta su centro…
De no atenderse estos avisos, se aplicarán sanciones”.
Els manaires d’aquell moment no estaven per orgues i "invitaven" a netejar de forma molt subtil. Força gent pensava que això d’escombrar davant de casa era un costum que venia d’una mentalitat higienista, però realment va quallar perquè es va imposar per força amb amenaça de sancions, a més, ni es mencionava el no embrutar. Hi ha qui no li faria res tornar a aquells mètodes, esperem que no. Al nostre poble existeix una ordenança de Bon Veïnatge de dubtós compliment i tampoc observa el no embrutar.
Tenim una despesa molt alta en la neteja dels espais i la sensació de no estar net la continuem tenint. Els xiclets, que no es poden treure cada dia, generen una forma d’urticària endèmica en els paviments de l’espai públic que visualitzen que ni escombrant cada dues hores es fa net, és com el termòmetre de què embrutem, no de què netegem. És aquí on es demostra que no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta.
Les ciutats que podem veure avui com a netes quasi no tenen papereres, les persones s’enduen les seves deixalles (xiclets i burilles incloses) a casa. Aplicar i donar a conèixer aquest pensament a la nostra societat no és tan difícil si els líders fan el paper que els hi pertoca: A més de manar, fer pedagogia.
Ciutats com París, Barcelona o Nova York tenen una despesa important en netejar els restes de goma mastegada incrustada en els paviments. Les altres deixalles no són tan visibles en la mesura que són més fàcils de netejar depenent dels diners que s’hi gasten.
Hi ha, però, moltes ciutats que no pateixen aquesta verola, més de les que ens imaginem: Singapur, Tòquio, Zuric, Hèlsinki, Vancouver, Adelaide, Munic, Kigali, Curitiba… la llista és prou llarga per veure que diferents cultures i diferents sistemes de govern, des de l’Àfrica a Sud-amèrica o des de dictadures a democràcies, aconsegueixen tenir els carrers nets, sense xiclets, ni burilles, ni papers, ni excrements de gos. El camí, que han seguit, ha estat semblant. Primer les autoritats de torn han dictat normes o lleis que han prohibit embrutar i després els ciutadans les han complert. Les diferències les trobem en com s’han aplicat segons cada règim de govern. A Ruanda (dictadura) a base de càstigs, a Brasil, amb conscienciació de la ciutadania i a Finlàndia qualsevol norma es compleix de forma espontània i no els cal ni policia.
Al nostre país arrosseguem la fal·lera de netejar, que està bé, però ni piu de no embrutar. A la dictadura ho tenien clar. Ho trobem a la Rubricata del 10 d’abril de 1955, on es publica un pregó, que ben segur el nunci va proclamar per tot el poble, i que, a part d’avisar que vacunarien a qui volgués de verola, advertia a les senyores -sí, he dit senyores- del compliment de netejar el carrer de davant de cada casa abans de les 10 del matí. Transcric literalment:
“Con respecto a la limpieza y barrido del frente de cada casa, se invita a las señoras amas de casa, pongan más atención a lo que se tiene señalado anteriormente. La limpieza del frente de la respectiva casa hasta la mitad de la calle es obligado hacerlo y tenerlo terminado antes de las 10 de la mañana. De esta manera es fácil la recogida por el carro y quedan libres de montones las cunetas. Se advierte por última vez a los vecinos de las calles que se asfaltaron, que deben esmerarse en barrer la calle hasta su centro…
De no atenderse estos avisos, se aplicarán sanciones”.
Els manaires d’aquell moment no estaven per orgues i "invitaven" a netejar de forma molt subtil. Força gent pensava que això d’escombrar davant de casa era un costum que venia d’una mentalitat higienista, però realment va quallar perquè es va imposar per força amb amenaça de sancions, a més, ni es mencionava el no embrutar. Hi ha qui no li faria res tornar a aquells mètodes, esperem que no. Al nostre poble existeix una ordenança de Bon Veïnatge de dubtós compliment i tampoc observa el no embrutar.
Tenim una despesa molt alta en la neteja dels espais i la sensació de no estar net la continuem tenint. Els xiclets, que no es poden treure cada dia, generen una forma d’urticària endèmica en els paviments de l’espai públic que visualitzen que ni escombrant cada dues hores es fa net, és com el termòmetre de què embrutem, no de què netegem. És aquí on es demostra que no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta.
Les ciutats que podem veure avui com a netes quasi no tenen papereres, les persones s’enduen les seves deixalles (xiclets i burilles incloses) a casa. Aplicar i donar a conèixer aquest pensament a la nostra societat no és tan difícil si els líders fan el paper que els hi pertoca: A més de manar, fer pedagogia.