On posem els bancs (per seure)?

"El curs deu tenir algun crèdit on s’ensenya que l’interès públic està per sobre del privat i no s’atenen peticions particulars interessades d’ubicació (o desubicació) de veïns acòlits"

La plaça Manuel Miralles, davant de l'escola Pau Casals, sense bancs
La plaça Manuel Miralles, davant de l'escola Pau Casals, sense bancs | Comunitat Educativa Pau Casals
25 de juliol del 2023
Actualitzat a les 14:58h
D'ençà que es té memòria de la formació de les ciutats, i sobretot en la cultura mediterrània, sortir de casa ha representat anar a gaudir dels espais públics on trobar els complements que les quatre parets de l’habitatge privat no et donen. D’una forma compartida es pot fruir dels espais a l’aire lliure on veure els amics i coneguts, on fer vida social.

Trobar-se al carrer representa una bona part de la vida mediterrània. Fer-la petar, anar a comprar, passejar, jugar, llegir, córrer, prendre un refresc... són algunes de les aventures que els espais públics i col·lectius  ens poden oferir. I també, més estimulant encara, permeten asseure’s per fruir de l’ombra dels arbres centenaris disseminats per tota la població, envoltats de matolls i arbusts de tota mida que,  plens de flors, donen vida i color per allà on s’escampen.

Els bancs per seure (no els dels maldecaps) representen uns dels components dels espais públics més apreciats. Ens agrada trobar-los en aquests llocs de vida comuna. Junt amb les fonts, els fanals, els jocs dels infants i les jardineres integren part de la família d’elements que anomenem mobiliari urbà. Seure amb companys per discutir de política, esperar els infants que surten de l’escola, descansar entremig d’una passejada, vigilar la canalla que està jugant, són part de les causes que porten a sentir goig de la presència d’aquests seients. Són de ferro, de plàstic, de fusta, de formigó, d’alumini; qualsevol material és bo si el dissenyador ha tingut traça per fer-lo acollidor, còmode i avinent per acollir tots els paners que hi reposaran.

Els manaires d’avui dia, a manera de dissenyador nouvingut, s’aventuren a posar-ne allà on més es necessiten o de treure’n d’allà on fan massa nosa. Ben segur han fet algun curset de disseny exprés, presencial, en línia, o per correspondència que els ha donat criteri per saber quin model triar i on s’han de posar. La posició guanyada per unes eleccions (s’ha de reconèixer el mèrit) els permet tenir les pràctiques assegurades. Després quan la deixin, ja podran omplir el currículum d’un nou ofici. Així podem anunciar que tots els bancs es posen a sota d’ombres, que en un carrer massa llarg sempre n’hi ha per poder reposar, que totes les places en tenen prou sense necessitat de seure en la terrassa d’un bar i que, a la sortida de les escoles, els avis i iaies poden reposar mentre no surten els nets. El curs deu tenir algun crèdit on s’ensenya  que l’interès públic està per sobre del privat i no s’atenen peticions particulars interessades d’ubicació (o desubicació) de veïns acòlits. I si un regidor de l’oposició viu en una plaça, en aquesta estan posats de la millor manera possible, amb gran criteri professional, per tal de testimoniar l’equanimitat de qui governa i diferenciar-se dels mètodes d’abans del 75 que només en posaven on tenien feligresos.