21
de setembre
del
2023
Després de l’enrenou que va generar la implantació de les superilles a Barcelona, ara surt una sentència que ordena desfer i tornar al seu estat previ el tram d’eix verd del carrer del Consell de Cent i que forma part d’una de les superilles. De seguida han sortit moltes veus (moltíssimes) que han manifestat sorpresa i disconformitat amb la sentència. Als que hi estaven a favor, paradoxalment, se’ls ha sumat els que han presentat la denúncia, els que no hi estaven d’acord. Ara diuen que no volen fer desaparèixer l’eix verd, que volen una altra cosa. La situació és delirant, els denunciants reculen i la jutgessa, davant del desori i amb molta prudència, ofereix una mediació.
Que el projecte de les superilles és un projecte interessant, ja fa temps que bona part dels tècnics avesats en qüestions urbanístiques ho havíem dit, però com és que si té tantes bondats hi ha una sentència que obliga a tirar endarrere i tornar al tràfec rodat. Diferents motius han activat aquesta trifulga:
El primer, un dels grans mals que pateixen els governs (locals, nacionals, estatals), el partidisme i la manca de lideratge dels que remenen les cireres. Quan el manaire no lidera, se li fa difícil explicar els bons projectes que poden ser disruptius, els que representen canvis. No és el mateix projectar un centre cultural que la vianalització d’un carrer on desapareixeran aparcaments i els cotxes no hi podran passar més. Tots dos poden ser igual de bons, però el segon atempta a percepcions i costums que només se superen amb lideratge, cosa que al primer no li cal. Massa decisions preses imposant.
El protagonisme personal (i de partit) han allunyat la ciutadania de compartir el futur de la seva ciutat. El segon motiu és producte del primer: la judicialització de temes que no haurien de sortir de l’àmbit polític. Els detractors del projecte davant de la posició autoritària, sense possibilitats de debat, es rebota i utilitza el camí de la denúncia davant de la justícia. Si s’admet a tràmit i es resol en contra, ja tenim la troca embolicada.
Un cop llegida la sentència, he de dir que des del punt de vista d’un tècnic, està ben justificada, després veurem què diuen els recursos. Resulta que el PGM (Pal General Metropolità, que ve a ser el POUM de l’Àrea Metropolitana) diu que els carrers de l’eixample estan destinats a transit de vehicles. La mateixa sentència reconeix, a partir d’un informe presentat per l’Ajuntament, que el PGM (1976) està redactat amb la filosofia dels anys 70 on l’automòbil era el paradigma de la mobilitat, però pel mateix motiu, explicita que les obres executades no es podien fer sense la corresponent modificació del PGM.
El canvi climàtic demostra que el PGM està obsolet, per tant convé posar-lo al dia. I per què, a la vista d’un projecte d’aquesta envergadura, no s’ha adequat? Per presses, per prepotència, per partidisme, per inconsciència, per deixadesa, per la recerca de vots immediats, per la recula dels defectes que avui amaren la política, fins i tot algú ha dit que perquè sempre s’havia fet així. Ara, previ o simultani a la mediació, la jutgessa obliga a fer la modificació del PGM i mentrestant els detractors del projecte, els que van fer la denúncia, podran seure amb l’ajuntament per negociar com ho volen. Ha situat la part més contrària en una posició de privilegi, cosa que no hagués estat d’aquesta manera amb debat i participació prèvia i sense barrejar-hi interessos partidistes. Ben segur que en les deliberacions hagués sorgit la necessitat de modificar el planejament amb el conseqüent retard de l’execució del projecte, però hauria estat una modificació històrica.