26
de juliol
del
2019
Entrevistem a l'Anna Yepes, la primera dona cap de colla dels Castellers de Rubí. Yepes forma part de la colla rubinenca des dels 10 anys i fa 7 mesos que li van atorgar aquest càrrec.
- Com es definiria?
- Sóc una persona que m'agrada molt ajudar als altres i sempre intento donar, a vegades sense rebre res. Molt aficionada als castells i bona amiga.
- Com va començar a formar part d’aquesta tradició tan arrelada al país?
- Vaig començar perquè la meva mare era la presidenta de l'AMPA de l'Escola Pau Casals i des de petita m'agrada molt veure castells. La meva mare deia que quan mirava els castells em quedava bocabadada i, com ella era l'encarregada d'organitzar les extraescolars, li va proposar al pare d'una nena que vinguessin els castellers de Rubí a l'escola a fer una extraescolar i la vam començar a fer. Vam estar uns tres mesos fent-la i allà vaig començar, amb 10 anys.
- Per a una persona que fa tants anys que forma part els castellers, ser cap de colla ara ha de ser molt bonic.
- Per mi és molt important. Hi ha gent que potser no ho entén però per mi és molt important perquè des de petita he anat creixent en aquesta colla, he vist per tot el que ha passat aquesta colla, i és com la meva família també. He passat d'ajudant de cap de canalla, després vaig ser cap de canalla i ara passar a cap de colla és molt gratificant i estic molt contenta.
- I la primera dona cap de colla encara més, no? Què va significar per a vostè prendre aquesta responsabilitat i que confiessin en vostè per ser-ho?
- Jo em vaig formar i quan vaig veure que era la primera dona va ser com "Uala, sóc la primera dona de castellers de Rubí que serà la cap de colla!". És una cosa que intentes assumir-la igual siguis una dona com si ets un home, però deixaràs una empremta aquí per haver sigut la primera dona cap de colla dels castellers de Rubí i és una tasca important.
- Quin és el perfil d’una bona cap de colla? Quines són les seves tasques?
- Jo tinc el meu equip tècnic que entre tots ho fem tot, però la meva tasca és prendre les decisions. Per exemple, a una diada he de decidir quins són els castells que es porten, qui puja, qui no, etc., i ho decideixo juntament amb l'equip de canalla per exemple. Jo sóc la que té l'última paraula però a mi m'agrada comptar amb el meu equip i prendre les decisions entre tots. També és important escoltar la colla saber què és el que volen el que no és una perquè també és important saber escoltar a la teva gent.
- La millor experiència i la pitjor com a cap de colla?
- La millor experiència va ser quan vaig començar a veure tota la gent motivada i que entenien que tot era nou per a mi, que em comprenien. I la primera diada quan vam aconseguir descarregar un 3 de 6 va ser molt emocionant perquè va ser la primera diada que començàvem amb un castell com aquest, i tenint en compte que portàvem poquet assajant i ho vam aconseguir, va ser molt gratificant.
La pitjor és que ara fa una temporada que tenim molta gent lesionada i a causa d'això no podem fer, ni em pogut fer en aquestes diades tot el que volien. Hem anat portant castells de 5 en comptes de 6 perquè diverses persones estan lesionades. Ara tenim vacances, la gent descansarà, i per Sant Roc tornarem a estar a tope.
- La competitivitat és necessària al món casteller?
- Jo penso que hi ha un punt que és excessiu. Per exemple entre les colles petites, entre nosaltres, no hi ha concurs, i tot i que competim no ho fem de la mateixa manera. Si vas a una diada de colles de 6, entre nosaltres ens ajudem i ens donem pinya, i si vas una diada d'una colla de 9, per exemple, és molt diferent. Potser ni es dirigeixen la paraula i no veus camises d'una colla dins d'una altra pinya. És una competitivitat que crec que a vegades és dolenta, perquè inclús en els concursos han hagut de posar unes normes perquè si no les colles anaven a fer el màxim encara que caigués el castell per aconseguir el màxim de punts. Jo penso que això sí que ha arribat massa lluny.
- Com es veu la resta del món casteller des de Rubí?
Nosaltres ens inspirem molt amb els nostres padrins que són els castellers de Barcelona. Amb les colles d'aquí al costat que són Sant Cugat, Minyons i Sabadell no tenim molta relació, així que sobretot amb els castellers de Barcelona que si necessitem qualsevol cosa, ens ajuden.
- Com a cap de colla, què sent quan descarregueu un castell?
Quan vius l'experiència de descarregar un castell, ja estiguis al castell o estiguis fora, és una sensació que no sabria explicar. Es posen els pèls de punta. Recordo quan el 2012 vam descarregar un 5 de 6, que era la primera vegada que el descarregàvem, o fa dos anys la primera torre que jo descarregava i quan veus que tothom està baixant no t'ho creus. És una sensació molt guai.
- I quan cau el castell...?
El moment de caure sempre fa ràbia i el primer que fas sempre és buscar els nens a veure com estan. Però després baixes i ja està. Forma part del procés. Caiem i ens tornem a aixecar i sempre més forts que mai.
- La història dels castellers de Rubí ha estat una mica convulsa.
- Jo crec que la colla de Rubí ha sigut com una muntanya russa: van fer castells de 7, va baixar de cop, ha tornat a pujar, ha tornat a baixar. Ara estem en un punt on estem tornant a pujar perquè està venint molta gent nova, però això també implica començar de nou: s'ha d'ensenyar a tothom, tenim molta canalla nova i s'ha d'anar aprenent tot.
- Què li diria a la ciutadania rubinenca perquè s'animi a fer castells?
- Que som una colla petita, una petita família. Venim a fer castells però fem més coses com colònies i tallers. A Rubí no hi ha aquesta tradició castellera però és una experiència que crec que la gent hauria de conèixer, venir un dia a un assaig i veure què és perquè fins que no ho tastes no saps el que se sent. És una experiència molt maca. Hi ha molta gent que li fa por fer castells o pensa que és difícil. Per a mi, per exemple, és difícil jugar a futbol i portar una pilota però fins que no ho proves, no ho saps.
A més, el que m'agrada dels castells és que tinguis l'edat que tinguis i siguis com siguis sempre hi tens un lloc. Jo quan vaig començar, per exemple, era una nena grassoneta i no pujava al castell però tenia altres funcions. Aquí sempre hi ha un lloc per tu: si ets baixa, pots estar de crossa; si ets alta, pots estar d'agulla; si no a la pinya, etc. Hi ha gent que potser no li agrada o li fa por pujar però té el seu lloc a la pinya, que és igual d'important que la resta. I si no és al castell, és tocant la gralla o el tabal. Alguna funció tens i penso que això és una cosa molt positiva que tenen els castells.