15
de desembre
del
2019
Avui se celebra la Marató que, com cada any i a tocar el Nadal, organitzen TV3 i Catalunya Ràdio. Un gran desplegament i un espectacle televisiu que busca recaptar diners per a la investigació mèdica. En aquest cas ho farà per lluitar contra les malalties minoritàries i, un cop més, sensibilitza i dona a conèixer la realitat dels que les pateixen. La Marató farà que centenars de milers de catalans se sentin interpel·lats i concernits i, cadascun segons les seves possibilitats, facin una aportació.
Uns trucaran per telèfon i faran un donatiu i altres participaran als milers i milers d'activitats que entitats i ajuntaments organitzen per tot el territori. El nostre és un país solidari i amb un teixit cívic que, una i altra vegada, demostra capacitat d'organitzar-se. Allò de que "la gent mai falla" que tan sovint escoltem en política també es pot aplicar a la Marató.
Però la Marató i altres iniciatives similars també porten implícites algunes contradiccions perquè qui més col·labora, si més no proporcionalment, és qui menys té. És la clau de l'èxit, perquè fa realment populars aquestes iniciatives i n'assegura la capil·laritat. Això, però, no fa que provoqui indignació, o si més no creï sorpresa, veure alguns polítics i empresaris aixecant telèfons davant les càmeres de televisió o famosos participant a partits de futbol "solidaris" i després exigint que cal disminuir la pressió fiscal o evadint impostos.
Ens hauria de fer por una societat on la investigació mèdica –i, per tant, tenir cura de qui més ho necessita– necessiti també de la caritat i la capacitat d'un programa televisiu de remoure consciències i no en tingui prou amb els impostos (que són el compromís i la redistribució justa de la riquesa) perquè estiguem tranquils.
Passa amb la Marató i es pot aplicar també al Gran Recapte, on algunes cadenes d'hipermercats implicats es limiten a "col·laborar" permetent que el Banc dels Aliments (que fa una tasca admirable i, malauradament, necessària) instal·li les banyeres pel menjar o deixant anar amunt i avall els seus voluntaris. Perquè els paquets d'arròs, les ampolles d'oli i les galetes que donem els paguem al mateix preu de sempre i, per tant, alguns hi segueixen guanyant diners.
Res arribarà però al paroxisme d'aquella Marató per la Pobresa, que es va celebrar la primavera de 2012 i que va recaptar 4,5 milions d'euros mentre el govern Mas, que havia guanyat les eleccions amb una promesa d'abaixar impostos –al final només va poder deixar a la mínima expressió el de successions, que ja havia rebaixat el tripartit–, retallava a cor que vols els serveis socials. Ho feia en plena crisi econòmica, amb un liberalisme cofoi i atenent les exigències d'estabilitat pressupostària del govern Rajoy.
La Marató arriba en un moment en que hi ha damunt de la taula dos debats que fora bo que ens deixessin fer les negociacions entre el PSOE i ERC per investir Sánchez, la indignant judicialització del procés i l'eterna refundació de l'espai postconvergent. D'una banda el dels pressupostos de la Generalitat. Els comuns, i també la CUP malgrat que no està immersa en la negociació, reclamen incrementar la pressió fiscal a les rendes més altes i a qui més contamina i és un debat que el Govern ha d'afrontar. I de l'altra, el debat al si del Consell de Relacions Laborals de Catalunya on, aplicant el sentit comú, el Govern els va traslladar la petició de negociar un salari mínim català superior als 1.200 euros que milloraria les condicions de vida de molts treballadors, que són els que han pagat la crisi.
Amb aquests i altres debats resolts segur que tindríem un sistema sanitari públic que, a més d'universal, fos protagonista d’encara més avenços i ens estalviaríem l'angoixa de pensar que el benestar de moltes persones depèn del nostre bon humor o de com de plena tenim la cartera a les portes del Nadal. La Marató tindria un altre to, podria tenir altres objectius, incidir més en la sensibilització o dedicar-se a altres àmbits. Com diu el seu presentador, Quim Masferrer, en l'entrevista que li fem a NacióDigital "tant de bo arribi el dia que no calgui fer la Marató". Fins que això no passi, però, ens hi bolcarem i demanarem als polítics que es comprometin més per fer possible el que diu Masferrer. Esperem que els lectors també ho feu!
Uns trucaran per telèfon i faran un donatiu i altres participaran als milers i milers d'activitats que entitats i ajuntaments organitzen per tot el territori. El nostre és un país solidari i amb un teixit cívic que, una i altra vegada, demostra capacitat d'organitzar-se. Allò de que "la gent mai falla" que tan sovint escoltem en política també es pot aplicar a la Marató.
Però la Marató i altres iniciatives similars també porten implícites algunes contradiccions perquè qui més col·labora, si més no proporcionalment, és qui menys té. És la clau de l'èxit, perquè fa realment populars aquestes iniciatives i n'assegura la capil·laritat. Això, però, no fa que provoqui indignació, o si més no creï sorpresa, veure alguns polítics i empresaris aixecant telèfons davant les càmeres de televisió o famosos participant a partits de futbol "solidaris" i després exigint que cal disminuir la pressió fiscal o evadint impostos.
Ens hauria de fer por una societat on la investigació mèdica –i, per tant, tenir cura de qui més ho necessita– necessiti també de la caritat i la capacitat d'un programa televisiu de remoure consciències i no en tingui prou amb els impostos (que són el compromís i la redistribució justa de la riquesa) perquè estiguem tranquils.
Passa amb la Marató i es pot aplicar també al Gran Recapte, on algunes cadenes d'hipermercats implicats es limiten a "col·laborar" permetent que el Banc dels Aliments (que fa una tasca admirable i, malauradament, necessària) instal·li les banyeres pel menjar o deixant anar amunt i avall els seus voluntaris. Perquè els paquets d'arròs, les ampolles d'oli i les galetes que donem els paguem al mateix preu de sempre i, per tant, alguns hi segueixen guanyant diners.
Res arribarà però al paroxisme d'aquella Marató per la Pobresa, que es va celebrar la primavera de 2012 i que va recaptar 4,5 milions d'euros mentre el govern Mas, que havia guanyat les eleccions amb una promesa d'abaixar impostos –al final només va poder deixar a la mínima expressió el de successions, que ja havia rebaixat el tripartit–, retallava a cor que vols els serveis socials. Ho feia en plena crisi econòmica, amb un liberalisme cofoi i atenent les exigències d'estabilitat pressupostària del govern Rajoy.
La Marató arriba en un moment en que hi ha damunt de la taula dos debats que fora bo que ens deixessin fer les negociacions entre el PSOE i ERC per investir Sánchez, la indignant judicialització del procés i l'eterna refundació de l'espai postconvergent. D'una banda el dels pressupostos de la Generalitat. Els comuns, i també la CUP malgrat que no està immersa en la negociació, reclamen incrementar la pressió fiscal a les rendes més altes i a qui més contamina i és un debat que el Govern ha d'afrontar. I de l'altra, el debat al si del Consell de Relacions Laborals de Catalunya on, aplicant el sentit comú, el Govern els va traslladar la petició de negociar un salari mínim català superior als 1.200 euros que milloraria les condicions de vida de molts treballadors, que són els que han pagat la crisi.
Amb aquests i altres debats resolts segur que tindríem un sistema sanitari públic que, a més d'universal, fos protagonista d’encara més avenços i ens estalviaríem l'angoixa de pensar que el benestar de moltes persones depèn del nostre bon humor o de com de plena tenim la cartera a les portes del Nadal. La Marató tindria un altre to, podria tenir altres objectius, incidir més en la sensibilització o dedicar-se a altres àmbits. Com diu el seu presentador, Quim Masferrer, en l'entrevista que li fem a NacióDigital "tant de bo arribi el dia que no calgui fer la Marató". Fins que això no passi, però, ens hi bolcarem i demanarem als polítics que es comprometin més per fer possible el que diu Masferrer. Esperem que els lectors també ho feu!