opinió

Reflexió d'una docent de Rubí: «Humanitzem la situació»

Algunes famílies estan criticant la situació lectiva actual

per RubiTV.cat, 6 d'abril de 2020 a les 18:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 d'abril de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

L'Olga és una mestra d'Educació Primària de Rubí que, després d'haver paït, en gran part, la situació actual d'emergència sanitària pel coronavirus, es va decidir a escriure una reflexió per ordenar els seus pensaments. Un cop fet, va voler compartir aquesta reflexió amb l'objectiu de donar veu als mestres i professors que, segons explica, estan rebent crítiques per part d'algunes famílies per com s'està gestionant la realitat lectiva actual.



Humanitzem la situació


Potser mica llarg però gens menyspreable! Ara tenim temps, no?

Són poc més de tres quarts de tres de la tarda.

S’acaba de fer oficial que demà els centres educatius no obriran les seves portes. En qüestió de segons, tota activitat lectiva ha quedat aturada.

El despatx de l’equip directiu comença a omplir-se de docents. La incertesa regna els nostres neguits i ens fa buscar respostes a preguntes que formen part de tasques del nostre dia a dia: hem de posar deures? De quantes matèries? Però per quant de temps?

De cop i volta, el soroll dels passadissos comença a ser insostenible. Els més grans de l’escola acaben d’assabentar-se que, com a mínim, no ens veurem durant dues setmanes.

Tot els acompanya a pensar que comencen unes vacances inesperades: no anar a l’escola, fer alguns deures, jugar a l’ordinador, a la consola… Ja a classe, s’han convertit en un mar de preguntes (com sempre!). I és que ara són els nostres nens i nenes qui, des d’una aparent tranquil·litat, comencen a ser conscients de la realitat. Però no podrem sortir a jugar? No podré quedar per veure ni els meus amics ni les meves amigues? De mica en mica, les seves expressions van canviant, algunes força desencaixades. (Mestres, recordeu les seves cares al saber la notícia?) I, als docents, com humans que som, també ens aflora una gran part dels mateixos dubtes?

En aquest moment encara queda per davant bona part de la tarda. Aprofitem per anar recopilant feines ja preparades que, de sobte, s’han convertit en deures. Poc a poc, veig que qualsevol intenció pretén resoldre una situació que no hem viscut mai. Aleshores, correspon actuar com normalment si no coneixem què passarà?

Per quan apunto els deures?, em pregunten innocentment. No tinc una resposta amb certesa i decideixo respondre des de l’humor.

Com cada dijous acomiado l’alumnat a la porta de l’escola. Avui, però, no sé quan els tornaré a veure i començo a donar-me que serà complicat saber d’ells i elles durant aquests període de confinament. De tornada a casa, aprofito per assumir tot el que acabo de viure. A l’arribar, tanco la porta i m’adono que crec que he conegut la sensació de què s’acabava el món.

Passada una setmana, veig que tenim una oportunitat immensa d’educació emocional pels nostres infants. I pels adults, que d’això, com tantes altres coses, també se n’aprèn durant tota la vida. Tot i així, no oblidem que portem uns anys d’avantatge als més petits. A la seva edat, us posaríeu a fer una sèrie de multiplicacions mentre viviu (o patiu!) tres setmanes sense poder sortir de casa? I us pararíeu a fer una comprensió lectora quan, en situació de major estabilitat, ja us era difícil?

Crec que no ens hem d’enganyar. Si voleu feina pels vostres fills i filles, potser és hora de tenir clar que l’educació emocional també és un aprenentatge. I, famílies, si necessiteu alguna raó per entendre-ho, sapigueu que aquest aprenentatge també forma part del currículum. A veure si amb aquesta mirada potser ens ho creiem més.

Avui, 30 de març

Són les 20 h i aplaudeixo des del balcó. Ovació dedicada a qui cada dia s’arrisca per nosaltres. Aquí, segueixo estant lluny del meu alumnat. Pel qui jo pateixo. Com la resta de docents. Definitivament, sí que estic davant de moltes dificultats per poder posar-m’hi en contacte. M’agradaria poder seguir resolent els seus dubtes sobre la vida. Sí! DE LA VIDA.

Sapigueu que el primer que em van preguntar quan va saber que ens confinàvem, no va ser quan repassaríem la divisió per nombres decimals. La seva preocupació era a qui afectava més la COVID-19! Sí, es preocupaven per vosaltres!!!

Famílies, els heu preguntat com estan? Quines són les seves preocupacions, alegries, neguits?... abans de capficar-vos per si “perdran el curs”? Per què seguim buscant una aparent realitat acadèmica si, ara per ara, les circumstàncies no la fan viable?

Això sí, espero que mai més no pugui demanar una tasca sense dir una data d’entrega. Senyal que haurem escarmentat en tots els sentits.





 

Participació