Opinió

Crònica d’una mort qualsevol

«És fàcil actuar com estem actuant contra els estrangers. No tenen cap dret, no voten. No tenen poder. És fàcil i surt barat electoralment, i per això ho fem»

per Bel Olid, 16 de novembre de 2018 a les 08:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Potser vau veure Ciutat morta i se us va eriçar la pell. La impotència, les mentides. El muntatge que va portar Patricia Heras a la presó, la injustícia que va matar-la. El sistema absurd que només té justificació si es mira de lluny i amb moltes ganes de no qüestionar-lo. Busqueu-la, si no l’heu vista.

Hi ha un lloc pitjor que la presó i el tenim aquí al costat. Es diu Centre d’Internament d’Estrangers i la gent que hi va no ha comès cap delicte. No ens el mirem gaire; aquí no hi van «els nostres». Però ens hauria de caure la cara de vergonya de saber que existeixen i no anar a enderrocar-los ara mateix amb les mans, si cal.


Quan entres al CIE no tens cap de les garanties legals amb què compten els presos. És clar, perquè no ets un pres. Tampoc no saps què et passarà. Et poden deportar o poden deixar-te lliure. Al contrari del que pensa molta gent, ser a l’Estat Espanyol sense la documentació que es requereix no és delicte, és una falta administrativa. I, malgrat tot, et poden tancar sense judici, precisament perquè no és un delicte. És a dir, la perversió total del sistema.

Metromuster torna ara amb Idrissa: crònica d’una mort qualsevol, una pel·lícula que documenta la feina de quatre anys: l’intent de descobrir com va morir Idrissa Diallo, el procés llarg i penós de repatriació del cos, la paret infranquejable davant les preguntes. El dolor de la família, que s’assabenta de la mort per canals extraoficials, tot i que Diallo va morir sota custòdia policial.

Es va preestrenar ahir a Barcelona i la sala era plena de gent habitual de "la causa". Des del Sindicat de Manters (que dissabte celebra els tres anys de lluita a l’Ateneu de Noubarris) fins a voluntaris que han viscut als camps de concentració de Grècia i Itàlia, passant per la premsa i els amics. Ho vam veure i ens vam emocionar i ens va prendre una ràbia trista perquè malgrat la feina no, no estan canviant les coses cap a millor.

Hi va haver una absència significativa: Yakouba Diallo, germà d’Idrissa i participant al documental, no ha obtingut el visat per poder venir a la preestrena. Ha aportat tota la documentació que li demanava l’ambaixada, tenia bitllet d’anada i tornada, tenia la invitació de dos festivals i dues universitats, i tots els papers en regla. I, tot i complir tots els requisits, li han denegat el visat. El missatge de l’Estat Espanyol és clar: no us volem aquí, ni amb papers, ni sense. Ibrahima Diallo, un altre germà d’Idrissa que viu a França, sí que hi va poder ser. «Quan aturarem aquesta violència?», va preguntar.


És fàcil actuar com estem actuant contra els estrangers. No tenen cap dret, no voten. No tenen xarxa ni família a prop, en molts casos. No parlen les nostres llengües, no tenen poder. És fàcil i surt barat electoralment, i per això ho fem. I quan moren als CIE on no haurien de ser, fem com qui no sap de què va la cosa, mirem cap a un altre lloc. Pensem "ai, pobres", i ja està. Gràcies, Metromuster, per no deixar-nos dir que no sabem què passa. Gràcies per tornar el cos d’Idrissa Diallo a casa seva, i afegir un gra de dignitat a aquest desert d’ignomínia.

 

Participació