Opinió

Això no va d'estimar

«El que reivindiquem avui i demà és el dret a la dissidència, i això va molt més enllà d'estimar o no. Reivindiquem el dret a existir, i que es noti que existim»

per Bel Olid, 28 de juny de 2019 a les 20:15 |
Avui torna a ser 28 de juny i, com cada any des de fa 42 a Barcelona i 50 als EUA, els rarets ens preparem per sortir al carrer. A les xarxes, moltes persones que no es consideren part del col·lectiu LGBTIQ+ pengen missatges com ara "estima com vulguis", en suport de les persones no heterosexuals.

I s'agraeix, el suport, eh? Però les reivindicacions del 28-J no van d'estimar. Per molt que hi hagi hagut qui s'hi ha entestat durant segles, no es pot impedir que la gent estimi qui estima, si és que estima algú. Estimem i hem estimat sempre qui hem volgut, aquest no és el problema. El problema és considerar que la lgtbfòbia existeix per qüestions privades (qui estimes) i no públiques (com poses en perill l'ordre establert). S'acaba de difondre un vídeo en què un mascle molt mascle increpa en un restaurant una persona per com va vestida. "Te voy a hacer heterosexual a hostias", li diu. "Que vayas vestido así me falta al respeto". La sola presència d'algú que no acata les normes socials li sembla una falta de respecte, una desviació que cal corregir. A hòsties, concretament.


"Aquí vienen niños pequeños", li crida. El mascle deixa molt clar que no li importa (això diu) què faci en la seva vida privada, però en públic "s'ha de comportar". És a dir, estima qui vulguis (folla amb qui vulguis), però que no es noti. Que els nens petits no vegin que poden sortir de la norma, vestir-se com vulguin, reivindicar-se únics. Que els nens petits entenguin que si no formen part dels mascles molt mascles que van fent heterosexuals a hòsties, seran els que rebran les hòsties. Que els nens petits entenguin que, si no se senten còmodes amb el paper que els imposa la societat, han de dissimular-ho.

El que molesta els cisheteros no és que estimem a qui vulguem, i per això els és tan fàcil, un dia com avui, enviar arcs de Sant Martí i missatges de "love is love" a dojo. El que els molesta és que posem en dubte les normes socials. Quantes d'aquestes persones solidàries amb l'amor de tothom estan disposades a contractar una persona visiblement trans? Quantes no fan servir "maricon" com a insult? Quantes no afegirien a l'eslògan "estima com vulguis" amb la cua "però que no se't noti tant"?

El que reivindiquem avui i demà és el dret a la dissidència, i això va molt més enllà d'estimar o no. Reivindiquem el dret a existir, i que es noti que existim. Ens queixem que vivim en un sistema que fa veure que no existeix tot allò que no hi encaixa, que continua ensenyant a les escoles que els nens tenen penis i les nenes vulva, obviant la realitat trans i esborrant del mapa biològic les persones intersex. Volem que no hi hagi autobusos que menteixen, però també que els llibres de text deixin de mentir.

Contra el perill de la revolució social que suposa la visibilització la dissidència, ens han volgut convertir la manifestació de l'orgull en una cavalcada de colors i purpurina apta per a les grans marques, fàcilment controlable. És tan innòcua que hi volen ser fins i tot els partits de l'establishment. A l'estil del carnaval en què els mascles molt mascles poden disfressar-se de dones, però només un dia l'any, no fos cas.


Els organitzadors de la desfilada del Pride insisteixen any rere any a celebrar-la el mateix dia que la manifestació reivindicativa i històrica, molt arrelada a Barcelona, i que surt demà de Plaça Universitat a quarts de set de la tarda. Mentre a comarques s'esforcen a convocar les seves manifestacions en dies alternatius, perquè qui vulgui pugui assistir també a la manifestació unitària de Barcelona, els organitzadors del Pride prefereixen contraprogramar-la, minimitzar la dissidència i dividir-nos entre els que volen festa i els que volen canvi social, com si totes dues coses no fossin compatibles.

No tinc res en contra de l'alegria de coloraines, al contrari, en sóc una usuària convençuda. Però, com deia avui Irantzu Varela, si no puc fer-hi la revolució, no és el meu ball. No existeixen les revolucions amables: si fa dècades que reclamem el dret a l'arc de Sant Martí és precisament perquè al sistema li molesta que ens vestim com ens vestim, no per aconseguir una waltdisneylització de la societat que mati la protesta.

 

Bel Olid
Traductora, narradora i presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A Twitter: @belolid.
09/08/2019

Coses de dones

11/07/2019

Ho fem, o què?

28/06/2019

Això no va d'estimar

22/03/2019

​Quan no dir res és dir molt

07/03/2019

​Que no s'acabi això del març

07/02/2019

Em representes, Jenn

24/01/2019

La vaga de totes (i «totes» som «totes»)

11/01/2019

​Els catalans fem «coses»

13/12/2018

Violacions sense intimidació?

29/11/2018

Somnis d’escuma

Participació