FIL DIRECTE

​El gen convergent

«Els dos grans enemics irreconciliables que ara es disputen l'hegemonia sobiranista tornaran a entendre's com si no hagués passat res si els resultats electorals els obliguen a fer-ho»

per Carles Bellsolà , 3 de febrer de 2020 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de febrer de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha el gen egoista que va popularitzar Richard Dawkins fa quatre dècades, hi ha el contrastat gen competitiu dels esportistes balcànics... i després hi ha, molt més potent que els anteriors i també singular, el famós gen convergent, que aspira a tornar a guanyar unes eleccions que fa com aquell que diu quatre dies tothom considerava que estaven ja adjudicades a ERC. I podria passar.

La creixent agressivitat dialèctica de JxCat contra ERC s'explica en part -també hi haurà les legítimes diferències programàtiques i de full de ruta- per evidents motius electorals. De caladors electorals, concretament. I és que els postconvergents, a diferència dels convergents de tota la vida, tenen ara complicat pescar vots fora de l'independentisme, i per això no tenen altre remei que posar les seves xarxes allà on ja no hi ha els peixos aliens.


Les primeres enquestes auguren que el marge entre els dos grans partits de l'independentisme s'estreny. I més que es pot estrènyer, a mesura que els republicans hagin de fer front a les contradiccions que els suposa donar suport a un govern espanyol que, més enllà d'una expressió retòrica de bona voluntat per al diàleg, no ha donat gaire mostres més de voler avançar en aquests teòrics propòsits. Ni tan sols en la desjudicialització del conflicte, com demostren les recents decisions d'una Fiscalia que, Sánchez dixit, depenia d'ell mateix.

Amb aquest panorama, les properes eleccions catalanes es presenten apassionants per als friquis de la política de partits i passadissos, que n'hi ha molts al país. Però no tant per al país. I és que la pugna entre les dues grans famílies independentistes, a més de laminar la famosa unitat d'acció, amenaça de portar-nos a la paràlisi, encallats en una aposta pel trencament sense la força necessària al darrere i una altra per anar eixamplant la base mentre es fa autonomisme que tampoc no es tradueix en resultats concrets. Ni independència i peix al cove, vaja.


En aquest negre escenari, però, hi ha una llum per a l'esperança. I és que en política les aliances es fan i es desfan a la velocitat de la llum, i amb aquesta mateixa velocitat es refan quan convé. Per això, que ningú no dubti que els dos grans enemics irreconciliables que ara es disputen l'hegemonia sobiranista tornaran a entendre's com si no hagués passat res si els resultats electorals els obliguen a fer-ho.

 

Participació