La crisi del 2008, causada per les males pràctiques -per no dir delictives- de la banca la van pagar els de sempre: els treballadors, les petites empreses, els autònoms i el
precariat; i les classes mitjanes en general. El preu, una pèrdua considerable de drets laborals -la famosa reforma de Rajoy que Sánchez i Iglesias van prometre derogar, i que ja veurem-, i una retallada salvatge dels serveis públics. Tot plegat, traduït en més precarietat i inestabilitat, i per tant en menor consum.
La crisi que tot just s'inicia ara l'estan pagant de moment -oh, sorpresa!-, un altre cop els mateixos de sempre. Els més de mig milió de treballadors a Catalunya i un milió i mig llarg a tot l'Estat que ja han patit un ERTO i que han de seguir pagant lloguers i factures de subministraments. La infinitat de comerços amb la persiana abaixada i autònoms amb la furgoneta aparcada o l'ordinador tancat que han de seguir pagant impostos mentre facturen zero.
Però no pas grans empreses amb beneficis milionaris, que podrien resistir amb els seus recursos propis, i que estan aprofitant per colar a les arques públiques el cost de les seves pèrdues en forma d'ERTO -de vegades, mentre donen un grapat de mascaretes de cara a la galeria-.
La recessió que ens ve al damunt amenaça de ser molt més greu que la de fa 10 anys. I no es podrà combatre amb les receptes d'austeritat i devaluació interna que van allargar artificialment l'anterior. Només mesures valentes i enèrgiques -ajuts directes a les petites i mitjanes empreses i als ciutadans en forma de renda bàsica- i l'estímul a l'economia en forma d'inversió pública sense mirar l'endeutament poden mitigar en part el seu abast.
Ho diuen economistes i experts de tota mena. Fins i tot -en part i amb matisos- alguns de
ben liberals. El problema: difícilment es podrà aplicar una recepta d'aquesta mena a l'Estat -encara mig asfixiat i amb la guardiola buida per les conseqüències del 2008- sense la benedicció europea, per no dir internacional.
Però no hi ha cap més alternativa. O és difícil d'albirar. La crisi del coronavirus no és un afer exclusivament espanyol o italià. I es veurà en tota la seva magnitud quan les xifres -de casos, de morts, d'empreses tancades i d'aturats- es disparin als EUA. I això és qüestió de dies, més que no pas de setmanes.