diversitat funcional

Discapacitat: qui plorarà el dia del nostre enterrament

«Les persones i famílies amb diversitat funcional no són herois de pel·lícula, amb vides dissenyades per donar-nos ànims i exemples»

per Aitor Sànchez, 10 de desembre de 2020 a les 10:10 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de desembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El passat dia 3 va ser el dia de la discapacitat. Ja han passat uns dies. Hem reposat una mica i avui podem endreçar pensaments i reflexions en forma de paraules i frases. Per què celebrar la discapacitat? Per què reivindiquem la mancança? La primera resposta: per la necessitat d’un espai. Com a societat necessitem reservar un dia a l’any per a aquelles persones que no arriben al cànon, pobretes. Reservem un dia per conscienciar, reivindicar i visualitzar la diferència: el col·lectiu de persones amb discapacitat, prou ampli, prou complex, totalment heterogeni, totalment prescindible

Reflexionant una mica més, quin és el problema? Què és ser discapacitat? Més enllà d’un diagnòstic o una qualificació, amb quina base categoritzem? Sobretot, què implica en el nostre context social la consideració de discapacitat? La nostra societat no té gaire problema amb la diferència, té un problema amb la funcionalitat. El nostre sistema de valors, hereu directe del nostre sistema productiu, té un gran problema amb allò que no li és funcional, i quan dic funcional, dic productiu. Perquè al final la discapacitat, en realitat, és la baixa capacitació per produir. Les persones amb diversitat funcional, un terme més descriptiu i segur més amable, en moltes ocasions simplement no tenen les habilitats adients, les eines adequades per a una societat que s’articula a partir de la competitivitat.


La diversitat funcional no és cap festa, i qui s’acosti a aquest escrit buscant autocomplaença s’emportarà un desengany. La diversitat funcional és un camí dur, un camí de constants negacions i de rutes prefixades. Un sender en què la caritat es confon amb la solidaritat i la condescendència amb el respecte. Les persones i famílies amb diversitat funcional no són herois de pel·lícula, amb vides dissenyades per donar-nos ànims i exemples. A vegades caus i estàs tan cansat que ni aixecar-se és una possibilitat. De tant en tant els túnels són tan foscos i profunds que és preferible perdre’s i renunciar a la sortida. Les lluites són sordes i solitàries, poques vegades compartides. I l’objectiu no acostuma a ser guanyar sinó sobreviure.

Nosaltres, des del paradigma de normalitat, autonomia i autoimatge comuna i acceptada, mirem la diversitat funcional des de la distància folklòrica de qui estableix la norma. Perquè la discapacitat no està en la mancança, la discapacitat no és una menor capacitat cognitiva o una paràlisi motriu. La discapacitat la trobem en la mirada. Qui mira escull els paràmetres, el detall. Dotar d’un rang d’importància a un aspecte concret i no a un altre. Mirem les persones i no valorem paràmetres com l’humor, la proximitat, la sensibilitat. Ens és igual, obviem o decidim acceptar aquests atributs com a menors, sublimem la intel·ligència acadèmica, la força o bellesa establerta en els cànons auto imposats. Tots ells atributs necessaris per a la producció no per a la vida. Aspectes importants per a l’àmbit “professional”, però accessoris per a la vida, per a la felicitat, que és del que s’hauria d’omplir la nostra existència. Els cementeris estan plens d’hores llençades, comptes d’estalvi plens i afectes vuits.


Mirem i avaluem la capacitat de l’individu per poder encaixar en l’estructura, la seva funcionalitat, finalment la seva capacitat productiva. El capital al centre, amb la seva lògica reproductiva. El dia que la nostra societat posi la vida al centre segurament deixarem de necessitar un dia de la discapacitat, perquè assolirem una societat integradora, una societat que s’enriquirà de la diferència establint sinergies. Una societat no discapacitada capaç de veure alguna cosa més que l’acumulació i la competitivitat, una societat que entengui el valor de cada individu, que jutgi cada persona pel que és i no per allò que li manca.

El passat dia 3 va ser el dia de la discapacitat, però avui és el dia que podem escollir si seguir buscant carències o trobar potencialitats.

 

Participació