Quin paper tenen l’atzar, l’accident, l’imprevist, l’incontrolable en la vida de cadascú? I quin paper hi tenen el càlcul previsor, l’anticipació preventiva, l’anàlisi rigorosa, la mesura prudent? En quina mesura, al llarg dels anys, podem sentir que prenem el control de les nostres trajectòries i afers, o bé que són els avatars de la vida i els seus capricis els que se’ns imposen una vegada i una altra? S’imposen generalment la nostra determinació i l’esforç personal orientat a uns objectius, o hem d’admetre que, al capdavall, són la marxa general del món i l’entorn que ens envolta els factors que ens decanten les decisions i torcen la nostra voluntat?
En la bona gestió de la relació entre les condicions socials i històriques que ens toca viure i el nostre paper particular en tot plegat hi ha alguns dels principals secrets de l’art de viure. I no hi ha una forma canònica d’enfrontar els reptes de la pròpia vida. Hi ha persones que saben identificar les tendències del moment i s’acomoden al seu corrent principal fins a sentir-se’n confortablement còmplices. Hi ha persones, en canvi, que també identifiquen aquelles tendències, en mesuren els efectes, i, concloent que són injustes, treballen per criticar-les i canviar-les. Aquests espais de relació entre cadascú i els entorns de persones i esdeveniments són els espais immediats de la política.
L’acomodament al context i l’aprofitament de les oportunitats personals que es presenten a cada conjuntura suposen una reacció habitual que es tradueix en un ventall de posicions polítiques de perfil conservador. El desacord i la incomoditat amb la realitat tal i com es presenta també mou, sovint, unes altres persones a adoptar actituds polítiques militants d’intenció transformadora.
L’origen social, l’entorn familiar, els valors i creences personals, els cercles de relacions, la mena d’informació disponible, els espais de "sentit comú" acceptats com a referents, la satisfacció o la insatisfacció sobre la vida que duem, tots són factors que ens empenyen a determinades preses de posició. Davant de cicles electorals, de manera especialment aguda i urgent. Qui va a votar i qui s’absté? Qui ho fa per rutina i qui decideix després d’una reflexió complexa i laboriosa? Qui funciona sobretot per primeres impressions i per emotivitat i qui més aviat procura interrogar-se i reflexionar a partir dels propis dubtes?
Totes aquestes generalitats i consideracions són en la base del disseny de les campanyes polítiques de les diverses formacions. També a Catalunya, també en plena pandèmia, també quan la repressió de l’Estat contravé tots els principis democràtics i drets fonamentals. Aquests dies bullen el dissenys discursius dels i les professionals de la comunicació política. Hauran d’optar substancialment entre la realitat i la ficció. La primera, la realitat, vol anàlisi i propostes comprensibles i raonables; i l’anàlisi requereix mètode i alguna matriu teòrica, fins i tot en temps de descrèdit de la teoria. La segona, la ficció, demana imaginació i connexió emotiva; sovint decretant la inutilitat de les teories i l’imperi de les voluntats. Realitat i ficció es combinaran en cada còctel polític que serà ofert en la festa electoral. S’hi accedirà amb màscara però la consumició serà gratuïta. Votar serà una vegada més, amb fonament teòric o sense, la pràctica política mínima.
Ens hi jugarem molt el 14 de febrer. Sempre ens hi juguem molt quan anem a votar. Aquesta vegada, per exemple, mesurarem la força de l’independentisme després de més de tres anys continuats de repressió i d’haver emergit, finalment, molts dels debats interns pendents. Ara el ventall de posicions dins d’un moviment tan ampli com el republicanisme independentista s’ha aclarit, ni que sigui una mica, i serem convidats a pronunciar-nos. Ara les indecisions i les pors del govern espanyol d’esquerres davant de les pressions permanents de la triple dreta han quedat clares, a propòsit per exemple de les iniciatives per l’amnistia. També podran exhibir-se al mateix respecte algunes decepcions, si és que realment els partidaris i partidàries d’una conclusió democràtica del contenciós entre Catalunya i l’Estat arribem al 80%.
Acabant l’article m’assabento que s’ha mort John le Carré. Alguns dels seus personatges ens han acompanyat mentre procuràvem espolsar-nos els rastres tòxics de la guerra freda i evitar la ferum i les mentides del femer neoliberal que ho ha envaït tot. Volem saber quines formacions tenen algun pla versemblant per sortir-ne o, com a mínim, per fer-hi front. Un pla per lluitar contra les xacres socials i les desigualtats que la pandèmia ha fet més insuportables. Mentre guanyem suport social entre tots els sectors i mantenim l’ambició d’assolir el ple autogovern en forma de República. Volem pla i programa. No només eslògans i consignes que donin la raó als promotors interessats del descrèdit de la política.
Tenir un pla és millor que no tenir-ne. Tenir un somni també és millor que no tenir-ne cap. Però tenir un pla i un programa és millor i més efectiu que tenir només un somni. Sobretot si es té la convicció i el compromís que aquell pla podrà ser realitzat. Smiley li va dir a Tarr (“Tinker, taylor, soldier, spy”, 1974): "Tan aviat com sapiguem el que volem saber, el deixarem en pau". Sempre preguntant, sempre indagant, sempre en campanya.