fil directe

El salt més difícil d'ERC

«Es comparteixi o no la visió de Junqueras, va tenir el mèrit de sacsejar el front del ressentiment que el bloc de dretes a Espanya enarbora amb passió»

per Pep Martí i Vallverdú, 8 de juny de 2021 a les 21:32 |
Aquest dilluns, es van produir dos esdeveniments significatius. L'un va ser la primera trobada de Pedro Sánchez i Pere Aragonès, que van escenificar més connexió de l'esperada. Això sí, desconfiances a banda per part del president de la Generalitat, que va voler aigualir l'eufòria que es vivia entre l'auditori, format majoritàriament per empresaris i financers, esmentant l'autodeterminació i l'amnistia. Però va ser la carta d'Oriol Junqueras, en un moviment que semblava coordinat, considerant no viable ara per ara la via unilateral, el que va assenyalar la rellevància del canvi donat per Esquerra.  

El posicionament del líder d'ERC ha generat un debat dins del bloc independentista. L'article de Junqueras no és una ruptura abrupta respecte de la línia mantinguda per Esquerra, però sí que suposa una inflexió, la menys matisada, per deixar enrere -si més no, ara per ara- la via unilateral. La rellevància del gest de Junqueras ve donada també per la rapidesa amb què va ser saludada de manera positiva per la Moncloa. 


Es comparteixi o no la visió de Junqueras, va tenir el mèrit de sacsejar el front del ressentiment que el bloc de dretes a Espanya enarbora amb passió. Una passió pròpia del sistema de creences en què s'ha convertit el nacionalisme espanyol més intransigent. Una actitud que és compartida també per un sector del PSOE més resclosit. Dilluns mateix, però, un exponent d'aquest sector, el president extremeny, Fernández Vara, assenyalava la importància de les paraules de Junqueras.   

A efectes pràctics, la significativa modulació donada per Esquerra Republicana es converteix en el salt més difícil per al partit independentista. Com si el fet de tenir, finalment, la presidència de la Generalitat els obligués a entomar la realitat política amb tota la seva cruesa, aquest cop sense més intermediaris i en un diàleg amb l'Estat del qual seria ingenu esperar-ne massa.


Serà "extraordinàriament difícil", en paraules d'Aragonès davant de Sánchez. Ningú ho dubta. Però per ERC no queda altra via que la de governar sense abusar de la retòrica i mirant mobilitzar el màxim talent possible. L'autonomia no és el sostre desitjat, però és molt més que unes molles. Escenificar que la Generalitat es pot governar bé, també per als qui no comparteixen el projecte independentista, es converteix en el full de ruta viable per una ERC que haurà de gestionar el risc.    

 

Pep Martí i Vallverdú
Periodista i llicenciat en Història Contemporània (UAB). Redactor de Política a NacióDigital. Sóc autor de dues biografies: una d’Antonio Maura (Ediciones B) i una de Josep Tarradellas (Fundació Irla). M’agrada implicar-me en el nostre teixit associatiu. Sóc membre de les juntes directives d’Amics de la Unesco de Barcelona i de l’Ateneu Barcelonès. Ubicat en l’esquerra però crec que molt poc progre. A Twitter: @PepMartiVall.
21/09/2021

El català, cosa de tots?

13/09/2021

Més taula que diàleg

07/09/2021

Novell i el dimoni de debò

31/08/2021

Empatia social, impotència política

24/08/2021

Toc de queda a cegues

18/08/2021

Restriccions i botellots

21/07/2021

La manca de previsió de l'independentisme

13/07/2021

Pandèmia i responsabilitat

06/07/2021

Que uns represaliats no amaguin els altres

29/06/2021

Reconèixer (de debò) l'altre

Participació