FIL DIRECTE

La factura de la foscor

«Fins a 5,1 milions de ciutadans pateixen pobresa energètica. La precarietat de la ciutadania no és precisament conjuntural i les promeses polítiques incomplertes, pel que sembla, tampoc»

per Sara González, Barcelona, Catalunya | 17 de novembre de 2021 a les 20:13 |
La promesa era clara: que tots els ciutadans pagarien de llum una quantitat similar a la del 2018 quan acabés aquest any. Ho va anunciar Pedro Sánchez a bombo i platerets a principis de setembre. Dos mesos després, aquest compromís va camí del pedregar si no s'intervé dràsticament, amb l'agreujant que s'acosta l'època en què 5,1 milions de ciutadans de l'estat espanyol que pateixen pobresa energètica es veuen abocats a triar entre escalfar la seva llar o garantir-se un plat a taula. Una tria indigna, injusta i perversa en un moment en què també s'encareix la cistella de la compra i hi ha tremolors per com pot afectar un IPC disparat en uns lloguers estructuralment desbocats.

L'apagada verbal al govern sobre la factura de la llum és flagrant. Tampoc s'ha tornat a fer referència a la possibilitat de crear una empresa pública que passi a gestionar la creació d'energia hidroelèctrica. El reial decret aprovat el 14 de setembre com a pla de xoc per frenar l'escalada de preus tenia la vocació de frenar el benefici de l'oligopoli elèctric i reduir el cost desorbitat que han assumit els consumidors. Si no està funcionant, seria honest explicar-ne el per què. Si ha estat un error de càlcul -experts apunten que s'ha intentat aplicar una solució conjuntural per a un problema estructural- o bé si és insuficient perquè la resposta ha de ser a escala europea.


També que quedés clar si existeixen alternatives viables d'emergència, com intervenir en les tarifes, que a hores d'ara no s'està disposat a assumir pel xoc que suposaria amb el sector elèctric. Resulta també significatiu que, en plena negociació dels pressupostos generals de l'Estat, pràcticament ningú estigui assenyalant una qüestió que impacta tan directament sobre la ciutadania. Fa la impressió que les carpetes se li acumulen a un govern espanyol desbordat per fer front als estralls de la pandèmia al mateix temps que la majoria de la investidura no és capaç de teixir un front comú per plantejar conjuntament que cal actuar. 

La batalla per la derogació de la reforma laboral -encara irresolta-, l'increment de les cotitzacions per fer front a les pensions sense acord amb les patronals -de nou, una solució temporal per a un problema estructural- i la negociació dels pressupostos transiten en paral·lel a les calculadores electorals a cada seu. Al PSOE veuen amb preocupació que la vicepresidenta Yolanda Díaz pugui capitalitzar el flanc esquerre que Sánchez no pot -o no vol- cobrir mentre Podem confia treure rèdit de fer quallar el missatge que tot allò que no passa és perquè el PSOE ho frena. Mentrestant, les factures s'aniran acumulant a les bústies i als comptes corrents, i una sisena onada de la pandèmia comença a treure el cap. 


La Covid-19 ens ha imposat un context desconegut i movedís en el qual a voltes sembla que el canvi s'accelera fins que la realitat constata que no, que hi ha coses que es mouran més aviat poc. Es posen en evidència problemes estructurals i, quan sembla que s'intervindrà de forma contundent, tot acaba amb un pedaç temporal o insuficient. També s'està dient ara que l'increment de preus serà una situació limitada en el temps, un desajust entre l'oferta i la demanda. El principal problema és que la precarietat de la ciutadania no és precisament conjuntural i que les promeses polítiques incomplertes, pel que sembla, tampoc. No és només la factura de la llum, és també la factura de la foscor. 

 

Participació