Ara que ja hem digerit els primers fastos del 2023 i les rutines s’imposaran, busquem espai per a una reflexió serena sobre els rampells d’aquest país nostre, com el que apareix cada cop que coneixem els noms dels catalans que neixen coincidint amb el canvi d’any. El primer barceloní que va veure la llum aquest curs es diu Abdul Jabbar i els seus pares -la Tanzilia i l’Amirgul- són originaris del Kirguizistan. Encara que no en fos la voluntat, és d’agrair als progenitors l’homenatge indirecte fet al creador de l’sky-hook, icona d’uns Lakers que admiràvem quan érem nens i la televisió ens transportava a espectacles llunyans.

Però la qüestió és Catalunya i els nous catalans. L’Abdul Jabbar -i també en Zakaria, primer nadó nascut a Catalunya aquest any- van ser protagonistes involuntaris d’una riuada de comentaris carregats d’amargor i alguna cosa més. Perquè la desaprovació que es podia llegir a les xarxes en les primeres hores del nou any -pels noms triats i la procedència dels pares- només podia ser l’expressió de qui no ha entès el moment ni el país en què viu. Qui percep com a incòmode el naixement de l’Abdul Jabbar tampoc ha volgut acceptar el que veu cada matí al metro ni amarar-se de la realitat del xat de famílies a l’escola. Hauria de saber, però, que la seva frustració no desapareixerà si no hi posa remei.

La conducta tanoca d’arbitrar la catalanitat segons els orígens respon a un resistencialisme mal entès, que ho empastifa tot. És un sentiment de pertinença volgudament atrofiat, perquè considera pròpia una terra que progressarà en la mesura que sigui compartida. Per enfortir la catalanitat, la mirada sobre el futur no pot ser reduccionista ni essencialista sinó empàtica, integradora i permeable als canvis. El contracte social està farcit de drets i deures, certament. Caldria, però, no oblidar-se de cap de les dues parts de la balança.



Sense una actitud acollidora cap a les noves fornades de catalans, de noms i cognoms diversos, quin recorregut pot tenir el país i la seva llengua? Per contribuir a vigoritzar el patrimoni lingüístic, que tant pes té en la nostra identitat -ara en estat de salut preocupant-, seria necessari que tothom se sentís partícip del projecte col·lectiu. Especialment, aquells que, per origen, no haurien tingut la llengua catalana com a eina de socialització i cultura. Catalunya tindrà sentit (i el català futur) si l’Abdul Jabbar se la fa seva i s’hi sent feliç.