Una missió d'eurodiputats que investiga l'espionatge de líders polítics amb el sistema Pegasus serà dilluns i dimarts a Madrid. Es reuniran amb algun càrrec governamental, amb diputats catalans, amb periodistes i amb víctimes —entre elles el president de la Generalitat, Pere Aragonès— per aclarir l'abast i les implicacions de tot plegat, que en el cas que afecta els independentistes apunten cap al govern espanyol. L'assumpte, que l'executiu de Pedro Sánchez ha intentat minimitzar, tindrà dificultats per fer forat a l'agenda política i mediàtica madrilenya.



L'espionatge amb Pegasus o altres mecanismes de guerra bruta contra els adversaris polítics han estat usats en democràcia tant pel PSOE com pel PP. Uns i altres, i també l'estol de mitjans de comunicació que eviten qüestionar-se segons què, estaran pendents del nonagenari Ramón Tamames i la moció de censura que, amb l'economista i excomunista de candidat, han presentat els neofeixistes de Vox i que el Congrés començarà a debatre dimarts.

Però els dos temes íntimament relacionats. Vox és la fidedigna expressió del que uns i altres han intentat amagar sota la catifa, la pulsió repressiva que ha sobreviscut gràcies a saltar-se les normes que ells mateixos van acordar. Una forma de fer que està present a la judicatura o als cossos policials i que provoca més intermitències de les que són acceptables en l'estat de dret. En nom de la unitat d'Espanya han fet guerra bruta i han reprimit i ara, davant la còpia que va trigar massa a aplicar el 155 a Catalunya i empresonar i exiliar el seu govern [el PP] i de la que no té altre remei que anar a buscar els vots d'independentistes catalans i bascos per continuar al govern [el PSOE], veuen temorosos el risc que es triï l'original.

Perquè, des del punt de vista de Vox, la jugada amb Tamames és hàbil per més que tingui un punt primari. Als més concernits per la política i als més allunyats de les idees conservadores i espanyolistes, el que veurem dimarts els pot semblar un espectable grotesc, una mena d'òpera bufa. I segurament ho és. Escoltar una personalitat d'aquestes característiques dient que l'Espanya de Sánchez és, gràcies als pactes amb Podem i les esquerres nacionals, una "moderna autocràcia absorbent", qüestionant aspectes poc controvertibles de la història recent, i constatant que el país és al llindar de la fractura totalitària per les "cessions" té, de Catalunya estant, tocs surrealistes.

El cert és que la situació té preocupats els dirigents del PSOE i del PP. D'entrada, perquè Tamames treu el partit de Santiago Abascal del frame de l'extrema dreta nostàlgica del franquisme on l'han situada els seus discursos. I, en segon lloc, perquè el que digui el vell professor, que no serà massa diferent del que ja ha dit a les nombroses entrevistes concedides en les darreres setmanes per satisfer la seva gegantina vanitat, no només no grinyolarà a molts votants populars i socialistes sinó que fins i tot els agradarà. Per això, Alberto Núñez Feijóo no el podrà despatxar amb la duresa que Pablo Casado va despatxar a Santiago Abascal fa dos anys, i per això Sánchez no podrà humiliar-lo políticament com intenta fer sempre amb Vox.

Una mirada a enquestes de publicació recent ens ajudarà a entendre-ho. Només un 19% dels votants del PSOE acceptaria que se celebrés un referèndum d'independència acordat a Catalunya. Del PP un 8,8% davant un 8,6% de Vox. D'entre els grans partits, només els votants de Podem hi estan majoritàriament a favor. I crec que no m'equivocaré si dic que la majoria d'entre els socialistes deuen ser catalans. De fet, el 2019 l'electorat socialista encara era favorable a l'aplicació del 155 i rebutjava el diàleg amb la Generalitat mentre que el 70% dels votants del PSC rebutjava la via repressiva.

Josep-Lluís Carod-Rovira va posar en circulació, en els anys de Maragall, Nadal, Montilla, Castells i Tura, la idea que els únics federalistes organitzats i autèntics militants d'aquesta causa dins la família socialista eren els dirigents del PSC. El temps ha fet incontrovertible la idea i el debat sobre el model federal s'ha desincentivat arreu. Dirigents com José Antonio Pérez Tapias han preferit estripar el carnet com van fer abans destacats noms del socialisme català que van fer el pas al sobiranisme.


A banda dels pecats de les clavegueres, els dos grans partits estatals han alimentat o tolerat el menyspreu al plurilingüisme, s'han negat a assumir la plurinacionalitat —i a actuar en conseqüència—, no han volgut normalitzar els acords amb independentistes i s'han negat a admetre que majories socials puguin qüestionar la unitat d'Espanya. Ara no els pot sorprendre que el discurs de Tamames caigui simpàtic a la majoria o a una part molt significativa dels seus votants. Han adobat un terreny que no és hostil a la idea de país del candidat a la presidència del govern.