Aquest divendres el ministeri de l'Interior va comunicar l'acostament a presons d'Euskadi i Navarra dels darrers cinc presos d'ETA que estaven en un règim de dispersió. Ara, ja només queden fora d'Euskal Herria una reclusa pendent de judici a Madrid i els que compleixen condemna a les presons del sud de França. El col·lectiu organitzat, que havia arribat a integrar 800 militants d'ETA i que va tenir una incidència clau en el conflicte basc, el formen ara 170 persones.

S'acaba així amb una mesura que anava contra les normes penitenciàries de complir condemna a prop de casa i que es va implantar el 1989 com a part d'una estratègia per dividir-los i incentivar sortides personals i no col·lectives. No era una política penitenciària, era una política antiterrorista d'Estat i ha estat denunciada per diversos col·lectius i organitzacions defensores dels drets humans en els darrers anys. Perquè la dispersió no només ha estat una mesura desproporcionada per molts dels que l'han patida. Ho ha estat, sobretot, per les famílies que han hagut de fer milers de quilòmetres per visitar-los i això ha fet que fos blasmada amb protestes massives i sostingudes molt més enllà dels marges de l'esquerra abertzale.

Un dels pares de la dispersió va ser l'exministre de Justícia Enrique Múgica. Quan es va implantar va assegurar que la mesura seria "eficaç" i que donaria resultats "ràpids". Es va equivocar. ETA va matar encara durant més de 20 anys i ho va fer en atemptats "selectius" i cruels contra regidors o personalitats i també amb cotxes bomba que mataven indiscriminadament. Alguns d'ells van colpejar la societat catalana. Si la mesura ja era discutible mentre ETA actuava, no tenia cap sentit quan ja no ho feia i menys encara quan la banda com a tal ja no existia. La dispersió ha acabat el 24 de març de 2023, però el darrer atemptat mortal d'ETA va ser el març de 2010, el seu abandonament definitiu de la violència, l'octubre de 2011 i es va acabar dissolent l'abril de 2018.

El grup armat basc va lluitar contra el franquisme, va impugnar la Transició i, sense deixar les armes, va continuar promovent la independència i el socialisme ja en democràcia. L'Estat el va acabar derrotant militarment. I segurament no ho va fer la dispersió, i sí la pèrdua de suport popular a la via armada i també per algunes mesures que van ser més eficaces, com ara la cooperació amb França o la persecució de la seva estructura logística. El seu camí va deixar de tenir sentit i, dins l'esquerra abertzale, es van imposar els defensors de les vies només polítiques que apostaven per admetre el dany causat i per la reconciliació després de dècades de violència.

L'esquerra independentista basca ha entomat els darrers anys, i malgrat inconvenients com ara la dispersió, un camí de normalització política sense renunciar als seus objectius que han conviscut amb un sentiment de "derrota militar" de molts dels seus. Només els èxits electorals els ho han facilitat. ETA va desaparèixer sense poder forçar una negociació amb l'Estat. Als 80 i als 90, a Alger amb el PSOE o a Zuric amb el PP, l'organització armada va aconseguir que el govern espanyol negociés en una taula. I es va parlar d'autodeterminació, d'amnistia o del futur de Navarra. Els maximalismes i la negativa a fer concessions van fer que, en les dues ocasions, el diàleg fracassés i continuessin els atemptats.

Anys més tard, a les temptatives de Loiola i Oslo ja no es va obrir el meló i, finalment, ETA, esgotada i sola, ho va deixar córrer gràcies al lideratge de dirigents com Arnaldo Otegi o Rafa Díez Usabiaga, als que l'Estat va "premiar" empresonant-los sis anys pel procés Bateragune. Ho va fer amb una sentència de l'Audiència Nacional (AN) validada pel Tribunal Suprem (TS) primer i pel Tribunal Constitucional (TC) després, que va tombar anys després el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per falta d'imparcialitat de la justícia espanyola i que el TS va haver d'anul·lar.

EH Bildu, l'àmplia coalició que és també hereva política d'HB i de les successives marques de l'esquerra abertzale, ha arribat a les urnes molt més enllà d'on mai ho van fer Jon Idigoras i companyia. I, en els darrers anys, ha entrat al joc de les majories i la governabilitat al Congrés en disputa directa amb el PNB, que des de la Transició ostentava el monopoli de les relacions polítiques i la incidència del nacionalisme basc. Al Congrés, han donat vots a canvi d'un acostament de presos que, tot i arribar tard, ha fet de bàlsam intern per alguns dels durs de la coalició i també de concessions sectorials. En paral·lel, els penebistes, desentesos de la situació dels presos, van reclamar i aconseguir el traspàs de la gestió de les presons.

Els abertzales veuen ara amb preocupació com els seus socis d'ERC —que, amb unilateralitat o sense, han apostat per vies pacífiques que la democràcia espanyola els reclamava a ells després de cada atemptat d'ETA— avancen molt lentament. A la mesa de negociació, que Pedro Sánchez vol enterrar, encara no han passat de la carpeta de la desjudicialització, que ha tingut com a grans mesures els indults i la reforma del codi penal, a la de la política, a la de la resolució democràtica del conflicte.

El context, és evident, és molt diferent perquè, si bé les estratègies de Bildu i Esquerra estan alineades, no passa el mateix amb les altres forces sobiranistes basques i catalanes. Els discursos de Junts i la CUP no tenen res a veure amb la política que fa el PNB, còmodament instal·lat a les institucions locals i autonòmiques, que governa amb els socialistes, i que a molt estirar contempla actualitzar l'Estatut de Gernika. A la pròxima legislatura el repte —gens fàcil— de les esquerres nacionals és que Sánchez, a qui no faran la traveta perquè Feijóo i Abascal el substitueixin a la Moncloa, hagi de gestionar peticions transversals i nítides d'atendre la voluntat popular expressada pels ciutadans dels respectius països.