Clara Ponsatí i Laura Borràs són, sobre el paper, els dos noms propis de la política catalana (i també de Junts) aquesta setmana. El retorn, en llibertat i sense pactes, de la primera des de l'exili i la severa condemna per delictes relacionats amb la corrupció de la segona han fet evident el xoc estratègic al si de l'independentisme i també dins el partit que encara lidera Borràs i pel que Ponsatí va ser escollida eurodiputada el 2019.

Els dos fets eren previsibles. L'eurodiputada ja va donar a entendre fa mesos que aprofitaria la reforma del codi penal pactada entre el govern espanyol i ERC per tornar. Sempre ha afirmat que no estava disposada a assumir el sacrifici d'anar a la presó —això va motivar el seu exili tal com recordava divendres a El matí de Catalunya Ràdio— i el fet que el risc desaparegués amb l'eliminació del delicte de sedició, una anomalia que havia estat assenyalada per diversos estaments internacionals, convertia en imminent el retorn. L'exconsellera i la seva defensa intentaran ara atiar la contradicció entre la immunitat de l'eurodiputada i l'ordre de detenció del Tribunal Suprem.

Però, per ara, no sembla que el seu retorn tingui recorregut més enllà de les crítiques —que no són noves— cap a ERC i Meritxell Serret i una certa resintonització amb la resta d'exiliats de Junts. Això i la confirmació, gràcies a la negativa a donar suport a Xavier Trias com a candidat a Barcelona, del seu acompanyament a iniciatives polítiques, cíviques i mediàtiques que alimenten el quart espai independentista són, per ara, les principals aportacions de Ponsatí.

El cas de Borràs, que havia donat per feta la seva condemna, té més complexitat i fons polític. La presidenta de Junts no reconeix la justícia espanyola i, com Turull o Puigdemont, que personalment no van encarar igual la repressió, afirma que no garanteix un judici just a cap independentista, denuncia lawfare i alça la bandera de la confrontació. Però el cert és que si no emprèn el camí de l'exili —seria el més coherent amb el seu discurs dels darrers anys, però és difícil perquè a la Unió Europea (UE) no gaudiria de cap immunitat encara que sigui "GOI"— ara per ara necessitarà que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, (i qui sap si Alberto Núñez Feijóo en funció dels tempos) la indulti. Només així evitarà la presó d'acord amb el que recomana el mateix tribunal que l'ha condemnada i sempre que el Tribunal Suprem, presentat com la màxima expressió de la repressió a l'independentisme, no revisi a la baixa la pena.

Amb un discurs contundent i carregat d'emocionalitat, Borràs nega que el seu cas tingui a veure amb la corrupció i no només no fa el pas enrere que esperava part de la direcció del seu partit i molts dels candidats municipals —que volen una campanya basada en la gestió i l'ordre i obrir-se als acords amb el PSC—, sinó que ha disparat per elevació i reclamat ser restituïda com a presidenta del Parlament. Això no passarà no només perquè és previsible que perdi aviat l'escó sinó perquè, llevat de Junts, cap partit ho vol i tots consideren que el seu és un cas de corrupció acreditada, ja que a través d'uns correus validats com a prova va instruir un amic seu per beneficiar-lo en un procés de contractació pública amb irregularitats administratives continuades i advertides pels funcionaris.

Jordi Turull, fins ara disposat a empassar-se els gripaus que facin falta per evitar que el partit es trenqui i engreixi un quart espai que els castigaria, ha tancat files amb Borràs davant la incomoditat d'una part de la direcció del partit. Només Magda Oranich, sense res a perdre i que es refugia en la llibertat i credibilitat que li donen la seva posició i prestigi, ha alçat la veu a Junts per dir que ella no té clar que hi hagi lawfare i que, si es trobés en la situació de Borràs, dimitiria per no perjudicar més el partit i les institucions. Unes paraules en què s'ha reafirmat malgrat les pressions i els insults rebuts a les xarxes pels que avalen la fugida endavant de la presidenta del partit.

És, com deia, de preveure que la Junta Electoral retiri l'escó a Borràs passant per damunt de la sobirania del Parlament i sense esperar al Suprem, que pot trigar mesos a revisar la sentència. És el que va fer amb Quim Torra i el que va fer amb Pau Juvillà. I la mesa, com va fer la que presidia Roger Torrent en el primer cas i la que presidia la mateixa Borràs en el segon, haurà d'acatar-ho, permetre que els funcionaris de la cambra tramitin la retirada de l'escó i Antoni Castellà, un puntal del Consell de la República i líder de Demòcrates, recollirà l'acta i serà el 32è diputat de Junts.

Turull haurà de decidir si intenta recuperar per al seu partit la posició institucional que atorga la presidència de la cambra pactant-la amb ERC, que hi està disposada i que és el que previsiblement li demanarà la majoria de la direcció, o és simbòlicament solidari amb Borràs. Això implicaria deixar que la presidència se la confitin Esquerra i el PSC, com va donar a entendre que calia fer la vicepresidenta de Junts i membre de la mesa Aurora Madaula presentant la renúncia com a "una opció".

I fins i tot hi hauria una opció encara més radical: promoure que la presidència de la cambra quedés vacant. És el que va defensar dijous Quim Torra, un dels principals suports de Borràs. La repressió —aquesta sense ombres de corrupció dels afectats per mig— va privar el 2018 de la presidència de la Generalitat a Carles Puigdemont, a Jordi Sànchez i a Jordi Turull. Torra va entomar l'encàrrec de ser president al seu lloc. Li va semblar coherent aleshores no deixar-la vacant i li sembla coherent ara demanar que els altres facin el contrari. Ningú està lliure de contradicció i Borràs, Torra i Ponsatí ja n'acumulen unes quantes.

L'independentisme, i particularment Junts, projecten en els darrers temps una imatge de guirigall intern i un soroll constant que els dificulta tornar a ser un projecte il·lusionant, inclusiu i útil. Només les dificultats d'ERC per combinar gestió i projecte polític i exhibir resultats al Govern i a Madrid sumades al puntual efecte Trias, que pot salvar-los la papereta el 28-M si no hi ha interferències, mantenen vives les seves expectatives.

Situar-se en posicions resistencialistes i simbòliques i tapar amb l'estelada uns fets aliens al procés encara que alguns poders de l'Estat li tinguin a Borràs les mateixes ganes que a altres líders independentistes, segur que no ajuda a passar pàgina i a alçar el cap. Turull ha de triar entre pagar ara peatge per mantenir el control del partit i fer una oferta de Govern identificable i fiable, o continuar caminant per la corda fluixa. Fer això últim ajorna una contradicció que, tard o d'hora, ha de resoldre i que ell també ha alimentat, primer amb els acords per conformar l'executiva, després amb la sortida del Govern i ara secundant sense fissures la resposta a la sentència de Borràs.