Divendres, el govern del PSOE i Unides Podem (que, a la pràctica, ja és un tripartit perquè el partit de Ione Belarra i l'espai que lidera Yolanda Díaz trigaran encara a sumar si és que ho acaben fent) va acordar la llei d'habitatge amb ERC i EH Bildu a l'espera que, en la tramitació parlamentària, s'hi afegeixin altres minories. L'executiu espanyol va aconseguir tancar amb els socis de les esquerres nacionals una llei central de la legislatura i que ha estat molt treballada sota l'atenta mirada dels implicats, que són dels que tenen vies per influir i fer-se sentir.

La legislació servirà per regular els lloguers, respectar les competències autonòmiques per definir àrees tensionades, eliminar els increments d'acord amb l'IPC i fer que els propietaris i no els arrendataris paguin les despeses de la immobiliària entre altres mesures. Ara caldria que s'hi afegissin altres iniciatives com ara regular sense costos el canvi de tipus de les hipoteques i limitar el tipus variable. 

S'ha donat, sens dubte, un pas endavant que els partits d'esquerres podran exhibir com un èxit a les portes de les eleccions municipals, més encara si s'hi acaben d'incorporar algunes de les peticions que fa el Sindicat de Llogateres. La reforma repara de forma parcial l'atac que, conta les lleis del Parlament per compensar l'encariment de l'habitatge, que s'ha convertit més en bé especulatiu que no pas en dret, ha fet en els darrers anys el Tribunal Constitucional (TC). I torna a regular el preu dels lloguers, una mesura que, quan va estar vigent a Catalunya, va tenir un efecte positiu al 98% dels municipis on es va aplicar i que no va contreure l'oferta. 

La reforma no serà, òbviament, la panacea i queda encara lluny dels objectius que en els darrers anys ha anat marcant el Parlament, tot i que sí que ha aconseguit marcar la pauta. Les administracions encara són porugues a l'hora de fer prevaldre el dret a l'habitatge imposant-se a bancs o a grans tenidors, la pressió sobre els preus a zones amb molts nouvinguts -sobretot si són de poder adquisitiu alt- o turístiques és difícil d'esquivar, i, tal com explicàvem fa uns dies, alguns propietaris se les empesquen totes per saltar-se l'esperit de la legislació, per exemple amb els lloguers de temporada. Però el problema és de màxima urgència.

El govern de coalició i els seus socis tenien, però, l'obligació de no decebre, d'explicar de forma entenedora que hi ha diferències quan governa la dreta i quan ho fa l'esquerra en un tema crític i que afecta (i escanya) milions de persones. L'esquerra va arribar el 2018 al poder prometent derogar algunes de les mesures estrella del govern popular de Mariano Rajoy. Es va quedar a mitges amb la reforma laboral que es va aprovar amb Ciutadans i gràcies a l'error d'un diputat del PP i que, si bé ha atacat la temporalitat, un dels grans mals del mercat laboral, no ha servit per recuperar drets perduts. I va fracassar amb la derogació de la llei mordassa. El PSOE es va negar, malgrat la insistència de Podem per satisfer les demandes d'ERC i Bildu, amb qui es va tornar a enfrontar, a vetar les bales de goma entre altres propostes. 

Com deia al principi de l'article, l'actual govern espanyol és un tripartit, i Podem i els partits i voluntats que s'agrupen entorn la figura de Yolanda Díaz mostren estratègies diferents a l'hora d'encarar la relació amb Pedro Sánchez. Van més enllà del que passa al govern espanyol i han estat insalvables, i per això Sumar no es posarà a prova, tal com pretenia, a les municipals i autonòmiques, que havien de servir ja per ampliar el perímetre de Podem recuperant antics socis. Caldrà esperar que passin (i no aniran bé) i tancar a l'estiu una entesa que, si no arriba, li farà encara més difícil a l'esquerra continuar a la Moncloa. 

Però la discussió no ha de ser orgànica, de càrrecs i de quotes. També ha de ser política. Díaz ha optat per aparèixer com una aliada lleial (i un pèl dòcil) amb el PSOE en assumptes com la llei del només sí és sí, la mateixa regulació de l'habitatge o en el tema territorial, on no ha mostrat cap compromís efectiu amb la plurinacionalitat o una sortida política al conflicte català que impliqui votar.

Això ha facilitat a la vicepresidenta el favor de l'establishment mediàtic, però també ha posat en alerta els independentistes i els sectors més exigents del seu partit, que volen que la lògica sigui la de la llei d'habitatge -que ha negociat Belarra- i no la de la reforma laboral i la de la llei mordassa. És a dir, que es busquin punts de trobada amb ERC i EH Bildu i es pressioni després de forma conjunta el PSOE per estovar-ne la posició i arrossegar-lo cap a posicions de més atreviment.

Podem pretén que es consideri els socialistes només socis i els independentistes aliats per transformar des de la coincidència estratègica i no només fruit de la necessitat mútua. De com es resolgui aquesta batalla estratègica a l'esquerra del PSOE no només en dependrà la continuïtat de Sánchez, sinó també quines seran les expectatives de canvi en la pròxima legislatura espanyola.