Els ruixats d'abril, un mes tradicionalment plujós, han estat molt puntuals. I, tal com vam explicar, no sembla que la situació de greu sequera que fa més de dos anys que dura s'hagi de revertir aquesta primavera. No hi ha aigua i ens hem d'acostumar a ser un país sec de veritat. El segle XX, encara que no en siguem conscients, va ser força benigne, però l'esclat de la crisi climàtica en un escenari que alguns experts ja comparen amb les megasequeres de la Petita Edat del Gel medieval, ens ha situat de ple en el nou paradigma. Les dades del projecte Copernicus són clares: Europa és el continent que més s'escalfa del món i el Mediterrani és la zona zero del canvi climàtic, amb ecosistemes absolutament amenaçats com el nostre Delta de l'Ebre.

En els darrers anys les administracions podrien haver fet més. És segur. Es podria haver millorat la xarxa de distribució per reduir les fuites, fet més eficients els regadius i invertit més en dessaladores i reaprofitament. Però també seria injust dir que estem igual que al darrer episodi de sequera greu, el del 2008, malgrat les estretors econòmiques de l'Agència Catalana de l'Aigua. Es podia collar i invertir més, és clar, i també sensibilitzar més. Els darrers mesos s'han pres mesures i, si hi ha diners, se'n prendran encara més. En cas contrari, les restriccions serien més dures.

El tema, però, és de fons perquè no som davant un episodi puntual. És de model de país. El nostre és cada cop més sec i això ha de tenir, necessàriament, impacte en molts àmbits. En primer lloc, en el nostre paisatge perquè és impossible gestionar, i apagar quan crema en incendis cada cop més virulents, tanta massa forestal seca. En segon lloc, en la nostra economia perquè hi ha indústries, com ara el turisme, que són depredadores, també dels recursos hídrics. Un hoste d'un hotel de cinc estrelles gasta cinc vegades més aigua que un barceloní. La riquesa que creen per alguns municipis i empresaris segurament ja no compensa el cost que té una aposta de poc valor afegit i que paga sous que ens converteixen en un país precari.

El sector ha pres mesures, però són poca cosa més que cosmètiques. Aposta pel Hard Rock a Tarragona, per portar més turistes a Barcelona amb un aeroport encara més gran, per uns jocs d'hivern als Pirineus, que d'aquí a trenta anys tindran la meitat de neu i l'haurien de fer artificial -amb aigua-, o per una Ryder Cup a Girona, territori abastit amb les castigades conques internes. Aquest darrer projecte, per 2031, contempla centenars de xalets amb jardí (i és possible que amb piscines privades) i un nou camp de golf. De moment sembla que, en aquest darrer cas, el Govern no s'hi posa bé.

En l'actual context no encaixa doncs més turisme -cap empresari del sector voldrà dir als clients que no es poden dutxar durant més de cinc minuts o tancar piscines- i tampoc que els ajuntaments es posin de perfil. El nou paradigma ha d'aterrar als municipis. I això vol dir posar al dia la xarxa de distribució per fer-la més eficient, limitar la propagació de jardins i piscines privades, i sancionar a qui no s'adapti a la nova realitat. Caldran campanyes ciutadanes de sensibilització, és clar, però també treure l'aigua del debat polític.

L'espectacle de les darreres setmanes amb partits rebutjant les sancions als ajuntaments o les restriccions cauran a plom quan s'hagi de limitar més l'ús i s'exigeixi compensar econòmicament els sectors afectats. No es tracta d'assenyalar a ningú, però sí de millorar. I no és admissible que, en l'era de la transparència, els consums d'aigua de cada municipi no siguin públics.

Invertir i fer eficaces les infraestructures, la gestió forestal, el model econòmic i el compromís polític i ciutadà són clau per sortir-nos-en. Si volem ser coherents amb un model de desenvolupament sostenible, millorant la nostra qualitat de vida i omplir el cistell al mercat sense haver d'hipotecar-nos és injust que la sequera la pagui, de nou i exclusivament, el sector primari, que aquesta setmana ha vist com es tancava l'aixeta del canal d'Urgell. Més conreus —adaptats també a la nostra realitat climàtica i més eficaços en l'ús de l'aigua— equivalen a més equilibri territorial i menys despoblament, a menys incendis perquè són els millors tallafocs, i també a més producció de proximitat.

Governar no és dedicar-se a administrar, mirar d'acontentar tothom i anar posant pedaços aquí i allà entregant-se al qui dia passa, any empeny. Ha de ser fixar amb claredat les prioritats, tenir un model i tractar els ciutadans com a adults. No podrà agradar a tothom perquè partim d'una realitat que no és triada i que és incontrovertible: d'aigua no n'hi ha per tot ni per tothom.