Cap de setmana de dades (segur que ja us heu pogut submergir a NacióPolis per tafanejar i jugar a la nostra enciclopèdia municipal) i d'entrevistes polítiques a Nació. Som a les portes de les municipals i tant els que volen ser alcaldes com els que ho deixen de ser tenen ganes d'explicar-se. Heu pogut llegir Anna Erra, de sortida a Vic però no de la política, que és escèptica davant la possibilitat de ser presidenta del Parlament per Junts. Al president de la Diputació de Lleida, el republicà Joan Talarn, que vol repetir, fent balanç. A José María Osuna, una de les experiències reeixides d'alcaldes del canvi de 2015 i que deixa Ripollet, i també a l'outsider barceloní Daniel Vosseler, que promet mà dura. En els pròxims dies desfilaran pel nostre diari, en diferents formats, els principals candidats barcelonins.

Però l'entrevista que més debat ha generat de les que hem publicat no és la de cap polític en actiu. És la que li hem fet a l'empresari David Madí, que fins a l'any 2010 va ser la mà dreta i el principal estrateg d'Artur Mas i que, ja fora de la política institucional, va tenir un paper, que ell sol relativitzar públicament, com a conseller àulic del govern de Puigdemont i Junqueras. El jutge ha arxivat la causa contra ell per l'anomenat cas Volhov, que sempre es va presentar poc fonamentada, i encara plana sobre ell la incògnita de què li poden imputar sobre el Tsunami Democràtic. Però valia la pena parlar-hi ja. No només per recollir el testimoni dels seus avatars, sinó també per avaluar l'actual moment de l'independentisme.

I el cert és que Madí no es talla. És sever amb els seus antics companys, ara dispersos entre Junts, el PDECat o aliens a la política, i reclama explicar el procés "per a adults". És evident que ell també té, com la resta d'implicats i alguns periodistes i líders d'opinió, responsabilitat en alguns dels errors d'apreciació i de gestió de les expectatives en els moments crítics del procés. Frases com "Europa no ho permetrà" o "si retiren les urnes hem guanyat" encara ressonen i descriuen una innocència que per a uns és pensament tou, per altres, desconeixement, i, per als de més enllà, l'argumentari d'una enganyifa.

Madí demana aquesta imprescindible revisió "per a adults" per arribar a comuns denominadors com faria qualsevol empresa o organització. És crític amb els discursos més agres i oportunistes, amb la falta d'unitat, amb el com pitjor millor (si no va funcionar durant el franquisme, difícilment ho farà ara) o amb la pèrdua de sentit institucional que, per ell, encarnen dirigents com Quim Torra.

Agradin més o menys la seva versió dels fets, la descripció de les mancances i la recomanació de comandament únic (un clàssic de Mas) que fa per al futur, Madí dibuixa una lectura crítica, però sobretot estratègica i amb una visió de l'exercici del poder, del que va passar. Una petició que és difícilment compatible amb els discursos màgics, ja siguin per implementar "el mandat de l'1-O" que fa més de cinc anys que dorm el son dels justos, o per fer prosperar en solitari i en l'actual equilibri de forces un referèndum acordat en una mesa de negociació. La necessària avaluació ha estat víctima dels addictes a jugades mestres que mai acaben de funcionar, però que sempre troben algun boc expiatori a qui encolomar el seu fracàs. Aferrar-s'hi per no mirar l'actual panorama polític de cara pot donar encara alguns vots, il·lusionar una part cada cop més petita de la parròquia o fidelitzar lectors, però no construeix res.

En el confort i en el fet de fugir de la contradicció en el que s'ha instal·lat una part del moviment és evident que no hi ha les solucions. L'exdirigent de CDC dibuixa un futur negre amb un càstig als tres partits independentistes en forma d'abstenció massiva a les eleccions al Parlament i augura un mal final pel cicle del procés. Segurament serà així si la tendència no s'inverteix i, més aviat que tard, podrem veure Salvador Illa al Palau de la Generalitat, bé perquè guanyi amb claredat a les urnes o perquè els independentistes no siguin capaços d'arribar a acords.

Les pròximes eleccions municipals donaran pistes sobre la recuperació del PSC i el desgast dels independentistes, que han optat pels discursos menys abrandats i més utilitaristes per salvar els mobles. Xavier Trias és, en aquest sentit, l'exemple més clar. L'independentisme té per endavant més d'un any de legislatura a la Generalitat malgrat que Junts cometés l'error d'abandonar-la, unes municipals en les quals mantindrà quotes de poder institucional per presentar-se com una opció útil, capaç i transformadora, i unes eleccions espanyoles que poden donar-li, altre cop, un roll decisiu. És a temps d'evitar enfonsar el vaixell, però necessita més valentia per avançar evitant caure pres tant de la complaença octubrista —que es nega a revisar i assumir la desfeta del 27-O— com de l'autonomista —que voldria guardar al calaix la reivindicació independentista.