Pedro Sánchez ha accelerat els temps. I ha fet que els deures s'acumulin a les direccions dels partits, singularment dels independentistes. Al tràfec dels pactes se'ls han afegit els preparatius de la campanya del 23 de juliol i també la necessària reflexió al voltant del càstig rebut el 28-M. ERC ha convocat aquest dimarts una assemblea de militants i la direcció haurà d'explicar la lectura i les conclusions que extreu d'un resultat inequívocament dolent.

Els republicans han perdut 300.000 vots malgrat que continuen ocupant una posició central gràcies a conservar una forta presència en termes històrics a l'Àrea Metropolitana, a tenir la clau a Barcelona o a Girona, i a ser el partit amb més regidors gràcies a la seva capil·laritat. Han passat, per contra, a ser oposició als grans ajuntaments que governaven. Només estan en disposició de salvar Manresa.

El resultat de fa quatre anys va ser extraordinari i només els va deixar el regust amarg d'un pacte antinatura que els va furtar l'alcaldia de Barcelona i que ara no es tornarà a produir. Els republicans, amb una apel·lació més transversal que Junts, van rebre un gran cabal de confiança fruit també de la inèrcia mobilitzadora del procés. Aquelles eleccions van coincidir amb les europees on competien Puigdemont i Junqueras, arribaven en ple judici del Suprem, el PSC no s'havia recuperat de les ferides del procés, i Ciutadans no havia entrat en la fase de liquidació completada ara amb un testament que reparteix de forma gairebé simètrica el patrimoni electoral entre els socialistes i Vox.

L'estratègia dels republicans no ha donat els fruits esperats i n'amenaça la posició central al Congrés —el 2019 va guanyar amb autoritat les dues cites electorals que van acabar fent president Sánchez— i, el que és més preocupant per a ells, compromet la consolidació de Pere Aragonès i el seu Govern. Ara, la gestió no dona els rèdits electorals d'abans i els pocs guanys obtinguts a Madrid (amb els indults com a principal èxit després de generar grans expectatives) no compensen el desgast de sostenir el govern espanyol en plena guerra civil independentista. Enterrar la confrontació i optar pel diàleg amb un Estat que ha desactivat menys de l'esperat el seu aparell repressor i l'afany d'ocupar espais més moderats no ha atret en massa votants de l'espai socialista o de l'antiga Convergència. En canvi, ha desencantat els més independentistes després del marge de confiança inicial a la nova estratègia. Els electors anhelats ja van ingressar en el cicle que van obrir les espanyoles d'abril del 2019 i que van tancar les catalanes de febrer de 2021, però no han anat a més, en contra del càlcul de Junqueras i Aragonès.

Esquerra s'ha convertit en una maquinària organitzativa fiable, però és poc hàbil en la tàctica, al·lèrgica a jugar la carta de l'emocionalitat, i viu amb temor a la polifonia interna. Ja se sap que gat escaldat —i ERC ho és encara— de l'aigua fuig. Però que la veu dissonant de Joan Tardà sigui l'única amb predicament real no implica que no hi hagi debat intern sobre la necessària revisió estratègica o que els crítics no puguin ser més si a les espanyoles reben un nou càstig i es veuen superats per Junts. Els bons resultats són balsàmics i els mals resultats obren caixes dels trons. La política també sap ser previsible.

El debat a ERC està condicionat per diverses contradiccions que desaconsellen les lectures unívoques o simples de les xarxes i els bruixots. La primera és que el 28-M és, a Catalunya, sinònim de certa recomposició d'espais gràcies a una dissolució del clima d'excepció que ha beneficiat al PSC. ERC és qui més hi ha contribuït i també qui més penyora paga. Les municipals han estat, més encara després que el 52% independentista es desactivés al Parlament per la incapacitat de les tres forces dipositàries, les primeres eleccions postprocés. Això fa que es recuperi la lògica tradicional a Lleida o Tarragona. Ho fa amb els republicans per davant de Junts, però també en un context d'enorme frustració per no haver aprofitat l'ocasió brindada el 2019.

La segona és que Esquerra ha perdut vot independentista, però aquest no va ni a la CUP —que ha rebut també un càstig que maquilla Girona, on fa anys que es va dissoldre en una plataforma que en supera el perímetre tradicional— ni a Junts. De fet, el partit de Carles Puigdemont, Jordi Turull i Laura Borràs millora els números a Barcelona —un trofeu major— i a ajuntaments grans com ara Igualada, Martorell, Tortosa, Figueres o Banyoles gràcies a ofertes que combinen personalisme i les coordinades de la vella CiU i que han arraconat la confrontació retòrica i unilateralista de Junts dels darrers anys. Pel 23-J, la tornarà a brandar, i per això han desestimat l'aposta per "fer política" de Jaume Giró, ara de difícil reubicació, i ha mantingut Míriam Nogueras. 

I l'última contradicció és que ERC necessita fer compatible una pujada de to independentista i refer la unitat amb la resta d'actors amb una aposta per evitar mals majors en forma de govern PP-Vox —o fins i tot de Feijóo en minoria— a Madrid. En el camp de batalla independentista no hi guanyaria ningú i si Sánchez segueix Esquerra ha d'exigir molt més, però també que les contradiccions siguin assumides de forma col·lectiva i passin de ser arma llancívola a un rudiment per atreure dubtosos. Trobar fórmules màgiques i ràpides per refer la unitat després del que ha plogut és impossible i hi ha el risc d'entregar-se a l'electoralisme. Treballar el què és ara més important que el com, i va més enllà del 23-J i dels pactes postelectorals, que tot i la cimera de Ginebra no han començat precisament bé: ho demostren els acords sociovergents a Roses i el que s'ultima a la Diputació de Tarragona. Veurem què passa a Barcelona, Sant Cugat o a les diputacions de Lleida i Girona.

Està tot inventat, però la direcció d'ERC i els seus militants necessiten posar en les pròximes setmanes tot el seu capital polític en refer amb humilitat les confiances amb la seva base electoral transmetent empatia, emocionalitat i determinació i no només racionalitat i gestió. No és fàcil i pot requerir decisions incòmodes o sacrificis personals, però el govern de l'adversitat i la complexitat és exigible a un partit gran. I l'Esquerra de Junqueras, Aragonès i Rovira ho vol ser.