L’altre dia vaig escoltar unes declaracions del candidat del partit monàrquic amb més probabilitats de liderar el bloc unionista, el senyor Salvador Illa. Va dir que una meitat de catalans no pot imposar el seu projecte sobre l’altre meitat ni viceversa. No hi puc estar més d’acord.
A vegades experimento aquesta mena de contradiccions personals, com estar d’acord amb el senyor Carrizosa, candidat d’un partit populista ultra-nacionalista espanyol, quan declara que cal combatre el nacionalisme populista. El senyor Carrizosa no està tirant pedres a la seva teulada, està usant l’efecte mirall, és a dir, projectar en els adversaris els propis defectes.
Deixeu-me que avui em centri en analitzem les imposicions d’uns sobre altres. Porto dos dies pensant en aquest article i encara no se me n’ha acudit cap dels partidaris de la República Catalana. Vegem tres situacions com a exemple:
1) Desobeir una resolució constitucionalment i democràticament incomprensible que prohibeix un debat en un parlament amb una majoria de vots no és imposició, és desobediència a un pronunciament judicial injust. O els parlaments no tenen com a principal funció debatre temes no inclosos en la legislació vigent i decidir si esdevenen legals?
2) Manifestar-se pacíficament davant de la Conselleria d’Economia i davant de dos cotxes de la Guàrdia Civil destrossats sense que ningú ho gravés amb el mòbil (fet insòlit en ple segle XXI) no és imposició, és l’exercici del dret fonamental a manifestació. O és que han condecorat amb la medalla al super-policia als dos mossos d’esquadra i els dos guàrdies civils que van impedir amb la seva sola mirada que 30.000 persones entressin a l’edifici per impedir l’execució d’una ordre judicial?
Organitzar un referèndum, encara que estigui prohibit per la justícia, no és imposició, és un acte de desobediència civil davant del no reconeixement del legítim dret de Catalunya a l’autodeterminació. O algú va veure piquets forçant a la gent de sortir de les seves cases per anar a votar?
A vegades experimento aquesta mena de contradiccions personals, com estar d’acord amb el senyor Carrizosa, candidat d’un partit populista ultra-nacionalista espanyol, quan declara que cal combatre el nacionalisme populista. El senyor Carrizosa no està tirant pedres a la seva teulada, està usant l’efecte mirall, és a dir, projectar en els adversaris els propis defectes.
Deixeu-me que avui em centri en analitzem les imposicions d’uns sobre altres. Porto dos dies pensant en aquest article i encara no se me n’ha acudit cap dels partidaris de la República Catalana. Vegem tres situacions com a exemple:
1) Desobeir una resolució constitucionalment i democràticament incomprensible que prohibeix un debat en un parlament amb una majoria de vots no és imposició, és desobediència a un pronunciament judicial injust. O els parlaments no tenen com a principal funció debatre temes no inclosos en la legislació vigent i decidir si esdevenen legals?
2) Manifestar-se pacíficament davant de la Conselleria d’Economia i davant de dos cotxes de la Guàrdia Civil destrossats sense que ningú ho gravés amb el mòbil (fet insòlit en ple segle XXI) no és imposició, és l’exercici del dret fonamental a manifestació. O és que han condecorat amb la medalla al super-policia als dos mossos d’esquadra i els dos guàrdies civils que van impedir amb la seva sola mirada que 30.000 persones entressin a l’edifici per impedir l’execució d’una ordre judicial?
Organitzar un referèndum, encara que estigui prohibit per la justícia, no és imposició, és un acte de desobediència civil davant del no reconeixement del legítim dret de Catalunya a l’autodeterminació. O algú va veure piquets forçant a la gent de sortir de les seves cases per anar a votar?