21
de març
del
2022
Actualitzat
el
25
de març
a les
7:41h
El conflicte bèl·lic a Ucraïna ocupa cada dia una gran part de l'actualitat informativa. Les intervencions de l'exèrcit rus, la fugida de persones refugiades, les negociacions i converses per la pau... són una qüestió que seguim, amb preocupació, des de tots els mitjans de comunicació formals i informals. Però com ho viuen els ciutadans ucraïnesos des d'aquí? Quina relació tenen amb les seves famílies, que majoritàriament encara són a Ucraïna i que viuen sota les bombes? Com veuen el futur?
En Georgyi Medved i l'Olga Mykhailichenko són una parella ucraïnesa que viu a Barcelona. Ell, originari de Kíiv, fa 22 anys que és aquí, ella, vinguda d'Odessa, hi va arribar fa tres. L'Olga és ballarina, i durant dos anys va estar al Ballet de Barcelona, que fa els seus assajos al centre de dansa l'Espona de Rubí. Tot i que ara ja fa mesos que no té relació amb la ciutat vallesana, ella i en Georgyi han accedit a concedir aquesta entrevista a RubiTV.cat. "És el nostre deure com a ciutadans ucraïnesos explicar què està passant", asseguren. La majoria de les respostes, per una qüestió d'idioma, les ha respost Georgiy Medved.
- Com estan vivint el conflicte al seu país d’origen?
- És un mal tràngol. Si pateixo jo, que porto més anys vivint a Espanya que a Ucraïna, imagina’t com ho estan passant allà. Els meus pares estaven allà, tots els meus amics de la infància, coneguts…
- Què ha passat perquè s'iniciés aquest conflicte?
- Realment és difícil de saber què és el que ha passat de veritat, per una persona del carrer i des de tan lluny, és complicat. La meva veritat? És que els meus pares es van despertar un dia sota setge, sota bombardejos, i de manera tan inesperada que la meva mare es va despertar, va mirar per la finestra i no entenia res. El meu pare encara dormia, i va pensar que els sorolls que sentia els feia la meva mare, i li va demanar que tanqués la porta de l’habitació…
- No creuen que es veia a venir el conflicte?
- Bé, ara es comenta molt. Es veia a venir. Que si EUA diu això, que si a Brusel·les la Unió Europea diu això altre, un estira-i-arronsa… i després el "president Putin” -l'anomeno així per no dir com l'anomenaria realment, ja que això ha de sortir publicat a un mitjà de comunicació- fa una retirada fictícia de tropes, amb trens plens de tancs enretirant-se… i de cop, sense ni tan sols declarar la guerra a Ucraïna i fent servir la mateixa tàctica que va fer servir cert personatge històric, bombardeja un país sobirà.
El poble d’Ucraïna es mereix ser un país sobirà, ningú pot decidir sobre el seu destí. Si un creu que per ser més gran, més fort o directament un boig… té dret a dominar-nos; doncs bé, no és així. És el que jo sento. I em sento impotent perquè veus que hi ha una guerra, que moren civils, i penses: què faig? Què haig de fer? Fa molts anys que visc a Espanya i sento com una mena de crida, de deure d’ajudar la meva gent.
- També es comenta que es podria haver evitat.
- Creiem que no es podia haver evitat. El president Putin ho tenia premeditat. A més, recordem que la guerra a Ucraïna ja va començar el 2014, fa vuit anys que estem en conflicte, al Donbass i amb l’annexió de Crimea. Al principi fins i tot els nostres companys de feina ens preguntaven, però passa com sempre: cada dia se’n parla una mica menys, una mica menys… el conflicte es cronificava, i aquí se’n va deixar de parlar, però la guerra no va acabar.
- Entenen, doncs, la postura de la UE o els EUA?
- En certa manera la podem entendre, sí. Òbviament s’ha d’evitar un conflicte bèl·lic a escala planetària, especialment quan estàs tractant amb un boig. És una persona sense escrúpols, però és clar: governa el país més gran del món, segons fons extraoficials és la persona més rica del planeta -històricament, la tercera- i no s’entén ben bé què vol, ja té tot el poder del món! I des de la UE o els EUA, doncs tractar amb això és difícil. Quan va tocar a la porta d’Ucraïna (al Donbass), i veu que ningú fa res. Aleshores decideix aixafar com a mosques a tot el país, i el país ofereix resistència -al contrari que ell pensava.
Què creieu que pensarà un tirà com ell si en tres o quatre setmanes és capaç de destruir un país com Ucraïna? I en canvi, si veu que no pot perquè tothom s’hi posa en contra. És a dir: si Ucraïna es rendeix, capitula, el president firma qualsevol cosa i ell no ha hagut de fer servir ni una arma nuclear ni tan sols el 20% de la seva aviació… què és el següent que li pot passar pel cap?
- Les seves famílies s’han quedat allà o han fugit del país?
- Olga: La meva família és d’Odessa, i fa dies que visc amb preocupació. Em costa dormir a les nits. La meva germana ja està preparada per venir, per si de cas, però la meva mare, per exemple, no vol marxar. Tinc companyes de feina del teatre allà i m’ho expliquen: dormen sovint als pàrquings, amb nens i nenes… és molt angoixant.
- Georgiy: Jo vaig poder convèncer els meus pares que vinguessin. Van trigar sis dies a venir, dormint dos dies al cotxe, sense saber l’idioma, sense haver viatjat mai per tot el país amb el cotxe. I la fugida va ser literal: un dia passaven pel pont de Zhitomir i l’endemà, el pont ja estava destruït.
- I com és el dia a dia dels que s’han quedat allà? S'hi poden comunicar?
- Tenim contacte amb ells un o dos cops al dia, whatsapp o alguna trucada cada dos o tres dies. El que passa allà és que, literalment, tres o quatre vegades al dia han de baixar a un refugi ple de gent, i quan se’l troben ple s'han de ficar a un pàrquing o una estació de metro. El meu germà, per exemple, m’explica que una nit les alarmes no van parar de sonar durant set hores seguides. La resta del dia tothom intenta ajudar com pot. Alguns agafant un AK47, altres teixeixen xarxes de protecció, altres ajuden a la cuina. I qui pot, ja que es tracta d’una guerra híbrida, ataca servidors russos, per exemple.
- També segueixen el conflicte a través dels mitjans de comunicació.
- A Rússia, el 90% dels mitjans de comunicació estan controlats pel govern; i els dos canals independents que hi havia han anat desapareixent perquè amb el canvi de la llei, la difusió de fake news està castigada amb fins a quinze anys de presó. El canal que jo solia veure va desaparèixer: no només han deixat d’emetre, sinó que han hagut d’esborrar tots els vídeos de Youtube. Si et poses a veure els canals controlats pel govern rus… primer t’enfades, però després et preguntes com és possible que algú s’ho cregui. Parlen de què les tropes “alliberadores” russes no maten civils, que als rendits ucraïnesos se’ls ofereix atenció mèdica gratuïta…
- Què en pensen, de les sancions que s'han imposat a Rússia?
- Mira, parlant dels mitjans de comunicació: amb les primeres sancions, els mitjans prorussos se’n reien, llençaven el missatge que serien els ucraïnesos els que es penedirien d’haver aplicat aquestes sancions. Per exemple, deien que Itàlia ho passaria molt malament sense els turistes russos, o que ja veurem què diuen quan hagin de comprar tal o tal producte més car que ara. Però crec que són mesures correctes i necessàries.
- Tenen relació amb ciutadans russos? Com és?
- O: Jo tinc molts coneguts russos, perquè ara estic a l’escola del Ballet Rus. Tots pensen el mateix que nosaltres, no estan a favor de la guerra, es preocupen per nosaltres i ens ofereixen ajuda.
- G: Nosaltres entenem que no tots els russos són dolents, és a dir, que no tots donen suport a Putin, i els compadim perquè també el pateixen. La seva reacció ha estat sobretot de fraternitat, i no crec que d’aquí en surti una relació d’odi entre russos i ucraïnesos… però algun efecte hi haurà, és indubtable. És a dir, ells no són culpables, però si fa vint anys que governa i ningú li ha parat els peus… d’una altra manera o altra ho han permès. Però estic convençut que hi ha molts més valents, com Nalvani, que malgrat haver estat enverinat i estar en un perill real de mort, va atrevir-se a denunciar el règim. Esperem que entre tots sumin esforços i ho facin.
- Com veuen el futur? Confien en les negociacions per la pau?
- Tant de bo tingués una bola de vidre! Ara com ara el que sabem és que Rússia té una gran força militar, i Ucraïna té suport polític. Tal com és ara, amb les forces russes encara fresques, demanaran capitulació, reconèixer que no som ningú, empresonament dels nostres líders polítics… això el govern d’Ucraïna no ho pot acceptar de cap manera, seria una gran frustració. Crec que les negociacions, a més, no poden sortir bé perquè l’altra part (Rússia) no està preparada. Oferir corredors humanitaris només cap a Rússia? Per favor! Quina mena de negociacions són aquestes?
- Li fa por, Georgiy, que la cosa s’arribi a complicar tant que li puguin reclamar que torni al país a combatre?
- G: Tant de bo no arribi a saber-ho mai, sincerament. Fa 22 anys que visc aquí, Espanya i Catalunya són la meva segona pàtria. Però per algun motiu mai he renunciat a la nacionalitat ucraïnesa. Suposo que si per alguna casualitat del destí passés una cosa així… la primera reacció suposo que seria intentar evitar-ho, però si el país arriba a necessitar que torni una persona que fa més de 20 anys que no hi viu… doncs serà el destí, què hi farem. Intento no pensar-hi.
- Veuen factible que Ucraïna acabi sortint victoriosa del conflicte?
- En la vida real és molt difícil que David derroti a Goliat. Però si va ocórrer una vegada, pot tornar a passar. De fet, passa cada dia: no cal interpretar-ho literalment, però David va vèncer perquè va tenir fe, i jo veig que això és el que passa amb el poble ucraïnès: tot sembla indicar que no aguantaran, o que és una qüestió de quant de temps aguantaran… però tenim fe.
- Les mostres de suport també ajuden.
- Sí, molt. Tot el que fan els països, les empreses, les persones… t’indica que estàs en el costat “dels bons”, i això empeny i dona forces i ajuda als fills d’Ucraïna a plantar cara al segon exèrcit més gran del planeta i la primera potència nuclear, encara que les possibilitats són poques. Però és una fe en creure que els bons no poden perdre. Sé que guanyarem. Tant de bo sigui aviat i amb les menors pèrdues possibles.
També és important pensar en el després… no m’entra al cap que pot ser que quan acabi tot, hi haurà gent que no tindrà casa; molta gent no té estalvis… si destrueixen casa teva, literalment no tens res. És clar que vindran ajudes, però trigaran temps. Bé, el meu pare està convençut que d’aquí a dues setmanes tornarà a casa. Esperem que no passi com amb la pandèmia, que ens preocupàvem per estar dues setmanes tancats a casa…
- Per acabar, poden explicar on som?
- Som en un racó de la plaça Catalunya de Barcelona on hi ha una paradeta informativa i que recull mostres de suport. Cada diumenge a les 12 h ens trobem aquí per protestar contra la guerra i necessitem ser constants, que hi hagi molta gent, que es vegi aquest suport i que no s’acabi deixant de parlar. També organitzem xerrades i activitats, majoritàriament en castellà, i convidem a tothom a venir-hi.
En Georgyi Medved i l'Olga Mykhailichenko són una parella ucraïnesa que viu a Barcelona. Ell, originari de Kíiv, fa 22 anys que és aquí, ella, vinguda d'Odessa, hi va arribar fa tres. L'Olga és ballarina, i durant dos anys va estar al Ballet de Barcelona, que fa els seus assajos al centre de dansa l'Espona de Rubí. Tot i que ara ja fa mesos que no té relació amb la ciutat vallesana, ella i en Georgyi han accedit a concedir aquesta entrevista a RubiTV.cat. "És el nostre deure com a ciutadans ucraïnesos explicar què està passant", asseguren. La majoria de les respostes, per una qüestió d'idioma, les ha respost Georgiy Medved.
- Com estan vivint el conflicte al seu país d’origen?
- És un mal tràngol. Si pateixo jo, que porto més anys vivint a Espanya que a Ucraïna, imagina’t com ho estan passant allà. Els meus pares estaven allà, tots els meus amics de la infància, coneguts…
- Què ha passat perquè s'iniciés aquest conflicte?
- Realment és difícil de saber què és el que ha passat de veritat, per una persona del carrer i des de tan lluny, és complicat. La meva veritat? És que els meus pares es van despertar un dia sota setge, sota bombardejos, i de manera tan inesperada que la meva mare es va despertar, va mirar per la finestra i no entenia res. El meu pare encara dormia, i va pensar que els sorolls que sentia els feia la meva mare, i li va demanar que tanqués la porta de l’habitació…
- No creuen que es veia a venir el conflicte?
- Bé, ara es comenta molt. Es veia a venir. Que si EUA diu això, que si a Brusel·les la Unió Europea diu això altre, un estira-i-arronsa… i després el "president Putin” -l'anomeno així per no dir com l'anomenaria realment, ja que això ha de sortir publicat a un mitjà de comunicació- fa una retirada fictícia de tropes, amb trens plens de tancs enretirant-se… i de cop, sense ni tan sols declarar la guerra a Ucraïna i fent servir la mateixa tàctica que va fer servir cert personatge històric, bombardeja un país sobirà.
El poble d’Ucraïna es mereix ser un país sobirà, ningú pot decidir sobre el seu destí. Si un creu que per ser més gran, més fort o directament un boig… té dret a dominar-nos; doncs bé, no és així. És el que jo sento. I em sento impotent perquè veus que hi ha una guerra, que moren civils, i penses: què faig? Què haig de fer? Fa molts anys que visc a Espanya i sento com una mena de crida, de deure d’ajudar la meva gent.
"El poble d'Ucraïna es mereix ser un país sobirà, ningú pot decidir sobre el seu destí
- També es comenta que es podria haver evitat.
- Creiem que no es podia haver evitat. El president Putin ho tenia premeditat. A més, recordem que la guerra a Ucraïna ja va començar el 2014, fa vuit anys que estem en conflicte, al Donbass i amb l’annexió de Crimea. Al principi fins i tot els nostres companys de feina ens preguntaven, però passa com sempre: cada dia se’n parla una mica menys, una mica menys… el conflicte es cronificava, i aquí se’n va deixar de parlar, però la guerra no va acabar.
- Entenen, doncs, la postura de la UE o els EUA?
- En certa manera la podem entendre, sí. Òbviament s’ha d’evitar un conflicte bèl·lic a escala planetària, especialment quan estàs tractant amb un boig. És una persona sense escrúpols, però és clar: governa el país més gran del món, segons fons extraoficials és la persona més rica del planeta -històricament, la tercera- i no s’entén ben bé què vol, ja té tot el poder del món! I des de la UE o els EUA, doncs tractar amb això és difícil. Quan va tocar a la porta d’Ucraïna (al Donbass), i veu que ningú fa res. Aleshores decideix aixafar com a mosques a tot el país, i el país ofereix resistència -al contrari que ell pensava.
Què creieu que pensarà un tirà com ell si en tres o quatre setmanes és capaç de destruir un país com Ucraïna? I en canvi, si veu que no pot perquè tothom s’hi posa en contra. És a dir: si Ucraïna es rendeix, capitula, el president firma qualsevol cosa i ell no ha hagut de fer servir ni una arma nuclear ni tan sols el 20% de la seva aviació… què és el següent que li pot passar pel cap?
«Ucraïna es mereix ser un país sobirà» Foto: Marta Casas
- Les seves famílies s’han quedat allà o han fugit del país?
- Olga: La meva família és d’Odessa, i fa dies que visc amb preocupació. Em costa dormir a les nits. La meva germana ja està preparada per venir, per si de cas, però la meva mare, per exemple, no vol marxar. Tinc companyes de feina del teatre allà i m’ho expliquen: dormen sovint als pàrquings, amb nens i nenes… és molt angoixant.
- Georgiy: Jo vaig poder convèncer els meus pares que vinguessin. Van trigar sis dies a venir, dormint dos dies al cotxe, sense saber l’idioma, sense haver viatjat mai per tot el país amb el cotxe. I la fugida va ser literal: un dia passaven pel pont de Zhitomir i l’endemà, el pont ja estava destruït.
"El que passa allà és que, literalment, tres o quatre vegades al dia han de baixar a un refugi ple de gent, i quan se’l troben ple s'han de ficar a un pàrquing o una estació de metro"
- I com és el dia a dia dels que s’han quedat allà? S'hi poden comunicar?
- Tenim contacte amb ells un o dos cops al dia, whatsapp o alguna trucada cada dos o tres dies. El que passa allà és que, literalment, tres o quatre vegades al dia han de baixar a un refugi ple de gent, i quan se’l troben ple s'han de ficar a un pàrquing o una estació de metro. El meu germà, per exemple, m’explica que una nit les alarmes no van parar de sonar durant set hores seguides. La resta del dia tothom intenta ajudar com pot. Alguns agafant un AK47, altres teixeixen xarxes de protecció, altres ajuden a la cuina. I qui pot, ja que es tracta d’una guerra híbrida, ataca servidors russos, per exemple.
- També segueixen el conflicte a través dels mitjans de comunicació.
- A Rússia, el 90% dels mitjans de comunicació estan controlats pel govern; i els dos canals independents que hi havia han anat desapareixent perquè amb el canvi de la llei, la difusió de fake news està castigada amb fins a quinze anys de presó. El canal que jo solia veure va desaparèixer: no només han deixat d’emetre, sinó que han hagut d’esborrar tots els vídeos de Youtube. Si et poses a veure els canals controlats pel govern rus… primer t’enfades, però després et preguntes com és possible que algú s’ho cregui. Parlen de què les tropes “alliberadores” russes no maten civils, que als rendits ucraïnesos se’ls ofereix atenció mèdica gratuïta…
- Què en pensen, de les sancions que s'han imposat a Rússia?
- Mira, parlant dels mitjans de comunicació: amb les primeres sancions, els mitjans prorussos se’n reien, llençaven el missatge que serien els ucraïnesos els que es penedirien d’haver aplicat aquestes sancions. Per exemple, deien que Itàlia ho passaria molt malament sense els turistes russos, o que ja veurem què diuen quan hagin de comprar tal o tal producte més car que ara. Però crec que són mesures correctes i necessàries.
- Tenen relació amb ciutadans russos? Com és?
- O: Jo tinc molts coneguts russos, perquè ara estic a l’escola del Ballet Rus. Tots pensen el mateix que nosaltres, no estan a favor de la guerra, es preocupen per nosaltres i ens ofereixen ajuda.
- G: Nosaltres entenem que no tots els russos són dolents, és a dir, que no tots donen suport a Putin, i els compadim perquè també el pateixen. La seva reacció ha estat sobretot de fraternitat, i no crec que d’aquí en surti una relació d’odi entre russos i ucraïnesos… però algun efecte hi haurà, és indubtable. És a dir, ells no són culpables, però si fa vint anys que governa i ningú li ha parat els peus… d’una altra manera o altra ho han permès. Però estic convençut que hi ha molts més valents, com Nalvani, que malgrat haver estat enverinat i estar en un perill real de mort, va atrevir-se a denunciar el règim. Esperem que entre tots sumin esforços i ho facin.
- Com veuen el futur? Confien en les negociacions per la pau?
- Tant de bo tingués una bola de vidre! Ara com ara el que sabem és que Rússia té una gran força militar, i Ucraïna té suport polític. Tal com és ara, amb les forces russes encara fresques, demanaran capitulació, reconèixer que no som ningú, empresonament dels nostres líders polítics… això el govern d’Ucraïna no ho pot acceptar de cap manera, seria una gran frustració. Crec que les negociacions, a més, no poden sortir bé perquè l’altra part (Rússia) no està preparada. Oferir corredors humanitaris només cap a Rússia? Per favor! Quina mena de negociacions són aquestes?
"Demanaran capitulació, reconèixer que no som ningú. Això el govern d'Ucraïna no ho pot acceptar de cap manera, seria una gran frustració"
- Li fa por, Georgiy, que la cosa s’arribi a complicar tant que li puguin reclamar que torni al país a combatre?
- G: Tant de bo no arribi a saber-ho mai, sincerament. Fa 22 anys que visc aquí, Espanya i Catalunya són la meva segona pàtria. Però per algun motiu mai he renunciat a la nacionalitat ucraïnesa. Suposo que si per alguna casualitat del destí passés una cosa així… la primera reacció suposo que seria intentar evitar-ho, però si el país arriba a necessitar que torni una persona que fa més de 20 anys que no hi viu… doncs serà el destí, què hi farem. Intento no pensar-hi.
- Veuen factible que Ucraïna acabi sortint victoriosa del conflicte?
- En la vida real és molt difícil que David derroti a Goliat. Però si va ocórrer una vegada, pot tornar a passar. De fet, passa cada dia: no cal interpretar-ho literalment, però David va vèncer perquè va tenir fe, i jo veig que això és el que passa amb el poble ucraïnès: tot sembla indicar que no aguantaran, o que és una qüestió de quant de temps aguantaran… però tenim fe.
Missatges de suport al poble ucraïnès a plaça Catalunya Foto: Marta Casas
- Les mostres de suport també ajuden.
- Sí, molt. Tot el que fan els països, les empreses, les persones… t’indica que estàs en el costat “dels bons”, i això empeny i dona forces i ajuda als fills d’Ucraïna a plantar cara al segon exèrcit més gran del planeta i la primera potència nuclear, encara que les possibilitats són poques. Però és una fe en creure que els bons no poden perdre. Sé que guanyarem. Tant de bo sigui aviat i amb les menors pèrdues possibles.
També és important pensar en el després… no m’entra al cap que pot ser que quan acabi tot, hi haurà gent que no tindrà casa; molta gent no té estalvis… si destrueixen casa teva, literalment no tens res. És clar que vindran ajudes, però trigaran temps. Bé, el meu pare està convençut que d’aquí a dues setmanes tornarà a casa. Esperem que no passi com amb la pandèmia, que ens preocupàvem per estar dues setmanes tancats a casa…
- Per acabar, poden explicar on som?
- Som en un racó de la plaça Catalunya de Barcelona on hi ha una paradeta informativa i que recull mostres de suport. Cada diumenge a les 12 h ens trobem aquí per protestar contra la guerra i necessitem ser constants, que hi hagi molta gent, que es vegi aquest suport i que no s’acabi deixant de parlar. També organitzem xerrades i activitats, majoritàriament en castellà, i convidem a tothom a venir-hi.