L’investigador Pablo Amil del grup de recerca de la UPC de Terrassa ha creat un model objectiu que estableix els diferents graus d’obertura de l’angle irido-cornial de l’ull, un element clau per establir el grau de gravetat del glaucoma. Gràcies a aquest model, l’oftalmòleg comptarà amb eina per ajudar al pacient a decidir-se per una intervenció quirúrgica. El mètode s’ha desenvolupat en el marc del projecte europeu Be-Optical i s’ha publicat enguany a "Scientific Reports", de la revista Nature. 

El glaucoma és la primera causa de ceguera irreversible al món. Consisteix en la degeneració del nervi òptic i en la pèrdua progressiva de la visió perifèrica. La degeneració es produeix a causa d’una excessiva pressió ocular que ocasiona canvis en l’angle iridio-cornial.

Per tractar aquesta malaltia, l’oftalmòleg estableix un diagnòstic i aconsella al pacient passar o no pel quiròfan. Tanmateix, la decisió final és del pacient, qui decideix operar-se exclusivament en funció del consell del metge.

Ara, l’investigador Pablo Amil, en col·laboració amb Ulrich Parlitz, investigador del Max Planck Institute for Dynamics and Self-Organization d’Alemanya i de l’Institut de Microcirugía Ocular (IMO) de Barcelona, ha creat una eina que mostrarà de manera objectiva als pacients el grau de gravetat del glaucoma que pateixen i els ajudarà a prendre la decisió d’operar-se.

Es tracta del primer mapa tomogràfic de diagnosi del glaucoma que consta de 1.000 imatges tomogràfiques de l’angle irido-cornial preses amb la tècnica OCT (Ocular Coherence Tomography) i ordenades sobre un plànol, de manera que el pacient pot ubicar molt fàcilment l’estat del seu ull en la zona d’angles més tancats (la més greu) i la zona d’angles més oberts (la més lleu).

Segons explica Pablo Amil, “a l’hora de fer un diagnòstic, l’oftalmòleg compta amb una única imatge tomogràfica de l’ull del pacient que mostra l’estat de l’angle irido-cornial. Si l’angle està molt tancat, el drenatge de fluid intern de l’ull s’obstaculitza i la pressió de l’ull augmenta. Normalment, el diagnòstic del metge sempre és bastant precís, però el pacient no compta amb altres elements comparatius per decidir si s’opera. El meu treball permet als pacients comparar de manera senzilla i objectiva, a través d’un mapa d’imatges, el nivell de gravetat de la seva malaltia i ajudar-los a decidir si s’operen”.