Carolina Alabau va participar en la quarta temporada del programa de TV3 Oh Happy Day. La cantant rubinenca prové d'una família de músics (Susana Fernández, violinista, i Joaquim Alabau i Oscar Alabau, violoncel·listes) i ha estudiat durant molts anys a l'Escola Municipal de Música Pere Burés. S'ha graduat en cant jazz i modern al Conservatori del Liceu, però també ha estudiat cant clàssic i piano, l'instrument protagonista en la creació de les seves composicions. Després de molts anys treballant-hi, a finals del mes de gener de 2020 sortirà a la llum el seu primer disc de temes propis. En una entrevista amb RubiTV ha explicat que "amb tot el que he après, he intentat trobar una mica el meu estil", i que finalment "ha sortit alguna cosa bastant curiosa que neix de la necessitat d'expressió que m'ha portat a profunditzar en el meu procés creatiu".
Alabau ha avançat que la presentació del disc serà el pròxim 25 de febrer a les 21 h a la sala Luz de Gas de Barcelona i que "espera poder presentar el disc pròximament a La Sala de Rubí".
- Com et definiries?
- Sóc una persona persistent amb allò que vull i intento ser molt honesta amb el que faig.
- Has viscut la música des de ben petita a casa teva.
- Sí, els meus pares són músics, el meu germà també. Tots s'han dedicat a la música des de sempre i jo també he fet música des de sempre. Hi va haver una època, als 17 o 18 anys, que vaig tenir dubtes de si dedicar-me totalment a això o fer una altra carrera, perquè sempre ha sigut una persona molt inquieta i m'han agradat moltes coses, i a més tothom et pregunta: "Com et guanyaràs la vida fent això?". De fet vaig començar el Grau de Traducció i Interpretació, però ho vaig deixar al cap de tres mesos. La música mai l'he deixat, és l'única cosa amb la qual he estat sempre constant.
- Alguna vegada t'has sentit "obligada" a dedicar-te a la música per la influència de la teva família?
- Sempre ha sigut una decisió totalment meva. Quan era petita no volia fer solfeig, només volia fer piano, així que vaig deixar solfeig i només feia el que m'agradava. Després, quan tenia 11 anys, els meus pares em van apuntar a classes de cant clàssic i als 18 anys vaig ser jo que vaig voler entrar el Taller de Músics per aprendre llenguatge musical i tot el que no havia après de teòric. Mai ha sigut una cosa imposada. També és cert que el que tu veus a casa és el que t'agrada, és a dir, veus els teus pares fent alguna cosa i tu vols ser com els teus pares, o veus el teu germà i tu vols ser com el teu germà. Això segur que hi té a veure, però si a mi realment no m'omplís el que faig, segur que ja me n'hagués cansat.
- Has fet molts concerts de jazz al llarg de la teva vida professional. Aquest és l'estil musical amb el qual et sents més a gust?
- Últimament estic estudiant poc jazz, però quan vaig començar a estudiar la tècnica moderna de cant el que vaig aprendre va ser jazz i a mi el que em va encantar d'aquest estil de música és que hi havia molta part d’improvisació. Quan tu aprens a improvisar i a alliberar-te musicalment, on no hi ha errors, on simplement cantes el que vols, em va donar moltes eines per compondre els meus propis temes i llavors vaig fer tota la meva carrera de jazz, però ara estic molt més centrada en música pròpia.
- Que significa per tu la música?
- Llibertat. Bé, de fet, tot.
- També vas participar en el programa de TV3 Oh Happy day amb les Sound Six. Com vas viure aquesta experiència?
- Va ser una experiència molt interessant, però no va ser gens com m’esperava. Feina uns mesos que havíem començat amb les Sound Six quan va sortir el càsting i el nostre director ens va proposar. Jo inicialment no estava molt convençuda però la meitat del grup sí que ho estaven i finalment ens vam apuntar. Va ser una experiència molt positiva però vaig veure com era la realitat en un programa de televisió. Allà importen moltes altres coses a part de la música: importa la imatge, el que dius, com ho dius, etc. Són coses que ara també veig que és important. Per exemple, abans no em preocupava gens en la imatge però ara que estic treballant en el disseny del disc veig que tot té un sentit. Tot té les seves coses bones i les no tan bones, però jo ho vaig viure com una experiència més, i de fet ho repetiria. No me'n penedeixo gens perquè he après molt del que vull i el que no vull en el món de la música i a no esperar coses i a esperar-ne d’altres.
- I ara estàs de gira amb el Quartet Mèlt, que també van participar en el concurs de TV3.
- Sí. Vaig fer un càsting i em van seleccionar per substituir a la Magalí durant un temps. Em va fer molta il·lusió perquè des que vaig deixar les Sound Six tenia ganes de cantar amb altres veus i a capel·la, sense instruments. És una experiència molt xula.
- En aquests moments estàs tirant endavant el teu primer disc com a cantautora. Per què ara?
- Fa poc vaig acabar la carrera de música i, tot i que durant els anys d'estudi també he estat component, l'any passat vaig dedicar tot un any totalment a la composició i de preparació d'aquest disc. Amb tot el que he après he intentat trobar una mica el meu estil perquè al llarg dels anys he fet moltes coses diferents. Finalment ha sortit alguna cosa bastant curiosa que neix de la necessitat d'expressió que m'ha portat a profunditzar en el meu procés creatiu". Tinc ganes de veure com ho identifica la gent quan escolti el disc perquè la gent que l'ha escoltat fins ara, com productors o gent de la discogràfica, no saben com definir-ho. Diuen que té un segell, alguna cosa especial, però no saben definir-ho, i això m'encanta.
- Aquest disc serà un mirall de tu mateixa, de com ets?
- Jo crec que sí. No sé com ho he aconseguit però sí. Em feia por perquè hi ha moltes varietats estilístiques, és molt eclèctic, i em feia por perdrem en això, però amb l'ajuda d'en Luis Robisco, el productor del disc, i en Manu Guix, crec que hem trobat una mica més la meva personalitat, tot i que és un procés que encara no ha acabat.
- Com és el teu procés creatiu a l'hora de compondre?
- Tot sorgeix sempre d'una emoció o d'una situació de la vida quotidiana que et mou, que et ressona per dins, sigui d'alegria, de pena o d'angoixa. Per mi la manera de treure-ho és anar al piano i provar coses, em venen les melodies al cap i em surt sol. Altres vegades em poso jo mateixa davant del piano i em pregunto: "Com et sents?", "Què és el que et preocupa?", "Que és el que estàs sentint últimament?", "Que és el que tens per dir?". Tots sentim moltes coses al llarg del dia, almenys jo, passo per moltes emocions i sempre tinc coses que vull treure fora.
- Has impulsat un Verkami per poder tirar endavant el projecte. La resposta ha sigut positiva?
- La veritat és que estic molt agraïda a tota la gent que ha participat. És molt dur perquè tots anem molt justos de diners, però la veritat és que la gent ha estat molt oberta a totes les propostes. Vam arribar a la xifra esperada, que eren 6.000 euros, i realment és una bona part per poder pagar-ho tot. Fer un disc no és que sigui molt car perquè tota la gent que hi ha darrere que fa una feina que s'ha de pagar, el problema és que els creadors no tenim ajudes. En moltes altres ciutats d'Europa els cantautors reben ajudes, aquí zero. L'única opció que tens és poder demanar Verkamis.
- Quins idiomes podrem sentir al disc?
- Tres llengües: són cinc cançons en català, cinc en castellà i dues en anglès, i no ha sigut intencionadament, ha sigut una cosa que m'ha sortit des de la naturalitat. Un dels temes en anglès, per exemple, el vaig escriure fa uns anys molt preocupada pel tema dels refugiats i vaig pensar que si ho escrivia en anglès, podia arribar a més gent, i l'altre tema en anglès li vaig compondre pel casament d'una amiga meva que és eslovaca amb la qual tenim una relació molt intensa. Les cançons en català i en castellà em van sortir així. Jo sóc una persona molt bilingüe perquè amb la meva mare parlo en castellà i amb el meu pare parlo en català i, per tant, depenent de l'emoció, d'on em ve, en quina situació vital l'he viscut i amb quines persones, em surt amb un idioma o amb un altre. Vaig intentar ser totalment honesta amb el que em sortís i casualment, en cap cas ho vaig fer volent, em van sortir cinc cançons en català i cinc en castellà.
- Ser cantautora era el teu somni?
- Cantant sí, però jo de petita no pensava que cantaria cançons meves. Això ja va ser de més gran, d'adolescent. Quan era petita pensava que quan gravés el meu primer disc hi hauria modern, clàssic, jazz, de tots els estils i que, així, a tothom li podria agradar alguna cançó. No ha sigut així però el meu primer disc té un toc de tot allò que m'ha agradat a mi i del que m'ha influenciat.
- I ara, quin és el teu somni?
- Seguir fent això tota la vida. Poder viure d'això o, almenys, poder seguir creant i tenir possibilitat de fer més discos si em neix i poder moure-ho perquè la gent ho escolti.
