FIL DIRECTE

El miratge plurinacional

«És difícil comprendre per què costa tant que la diversitat es protegeixi a l'hora de legislar. Hi ha discursos que se'ls emporta el vent perquè hi ha un objectiu superior a preservar»

per Sara González, 1 de desembre de 2021 a les 20:00 |
Posar-se davant del mirall i negar-se a si mateix de forma reiterada. Quan un estat plurilingüe no legisla de forma eficaç per protegir totes les seves llengües amb la cura imprescindible per reforçar les que estan en una situació de feblesa és tant com no reconèixer la seva pròpia realitat. I és també deixar aquesta realitat a la intempèrie de qui la pretén grapejar al servei d'una causa política homogeneïtzadora o al lliure atzur de qui té com a objectiu prioritari fer negoci. En una setmana, dos exemples: una sentència del Suprem que és un torpede al model d'immersió de l'escola catalana i una llei de l'audiovisual en la qual es prima l'interès econòmic de les plataformes.

L'aposta per l'estat plurinacional, per ser creïble, no només s'ha de predicar sinó practicar. Per una banda, resulta inaudit que el govern espanyol sostingui que la sentència del Suprem s'ha de complir per garantir un 25% d'assignatures en castellà a les escoles catalanes quan es tracta d'un dictamen basat en la llei Wert, ja derogada. Si ja és paradoxal que un tribunal pretengui que s'executi una resolució que neix d'una norma que ja no existeix, més incomprensible és encara que un govern que ha aprovat una nova llei d'educació, la Lomloe, no defensi a escapa i espasa que és aquesta la que preval. Ras i curt: es pot entendre que la ministra Isabel Celáa no s'arromangui perquè s'apliqui l'anomenada llei Celáa perquè hi ha una sentència que emplaça a complir amb una norma que va ser substituïda?


La resposta és evident, però no sembla que aquesta evidència es traslladi a una esfera política en què el PSOE es resisteix a criticar sentències encara que provinguin de tribunals polititzats que posen en escac la separació de poders i que han demostrat en diverses ocasions que tenen en el punt de mira el govern de coalició amb Podem. Amb la llei de l'audiovisual ensopeguem amb una altra situació insòlita. Si el president d'Unides Podem al Congrés, Jaume Asens, assegura que no han negociat amb el PSOE aquesta norma i que, fins i tot, podrien votar-hi en contra, hem d'entendre que Yolanda Díaz, Irene Montero, Ione Belarra, Alberto Garzón i Manuel Castells es van oposar al consell de ministres a aprovar el projecte de llei? No ha transcendit, almenys per ara, que això passés. 

S'està situant el focus en què pacta ERC quan la responsabilitat també passa per uns comuns i un PSC que estan asseguts a la Moncloa. Això no treu que és cert que ERC té un problema amb l'estratègia negociadora amb el PSOE a l'hora d'apuntalar, argumentalment, per què se sosté l'estabilitat del govern de Sánchez mentre els incompliments flagrants i la reinterpretació dels acords són la tònica general. Hi ha un decalatge entre les expectatives que es generen públicament per intentar exhibir múscul, la realitat posterior rebaixada pels socialistes i les raons de fons que aboquen els republicans a intentar justificar que mantenen l'aposta per ser clau en l'aritmètica de Sánchez malgrat tot. La pressió de Junts mal gestionada, la manca d'eines i exigència per fiscalitzar allò que es pacta i el fet no tenir un relat robust sobre l'estratègia al Congrés passa factura.


En aquest sentit, Bildu s'explica més desacomplexadament quan fuig de l'esgrima argumental per intentar magnificar allò que pacta amb el PSOE i admet que sosté la coalició de la Moncloa perquè un govern de PP i Vox seria nefast per als seus interessos com a partit d'esquerres i sobiranista. Mentrestant, hi ha un degoteig d'apropament dels presos d'ETA. Pel que fa al conflicte català, ningú ha reivindicat la paternitat o maternitat dels indults, que des de l'independentisme consideren insuficients. Amb la llei de l'audiovisual, ERC ha topat justament amb el mateix escull amb què es troba sovint Podem amb qüestions com la derogació de la reforma laboral. Estava recollit negre sobre blanc en el pacte de coalició i hi ha hagut intents reiterats de reescriure el compromís. 

Més enllà dels tacticismes polítics, dels interessos creuats i dels pactes amb peus de fang, hi ha els principis, la convicció i la defensa de l'interès públic. Si hi ha uns partits polítics que diuen estimar l'Estat en la seva diversitat, és difícil comprendre per què costa tant que aquesta diversitat es protegeixi a l'hora de legislar. A no ser, clar està, que la visió plurinacional sigui un simple miratge per articular discursos que, després, se'ls emporta el vent perquè hi ha un objectiu superior a preservar. 

 

Participació