opinió

Més corcat que profund

«L’estat espanyol, d’ençà de la seva articulació, ha tendit a veure la simple existència diferenciada de Catalunya com una amenaça»

per Joan Manuel Tresserras, Barcelona, Catalunya | 27 de desembre de 2021 a les 20:00 |
La corcadura i l’aluminosi s’han ensenyorit dels fonaments, les bigues i els pilars de l’edifici de l’estat monàrquic del 78. Del soterrani fins a les golfes, dels embornals a peu de carrer fins a les gàrgoles de la torre. I a la vista de tothom. En una mena de jornada perpètua de portes obertes que mostra l’orgull autosatisfet de bona part dels residents barrejat amb l’espant, la incomoditat i les basques dels visitants forçats.
 

Byung-Chul Han apunta que una de les característiques principals de les nostres societats és la hipertròfia de la transparència; la coacció que suposa una transparència que esdevé pornogràfica. El filòsof avalua la servitud que suposa la representació constant davant dels mitjans de comunicació i davant dels altres; l’exposició permanent a la mirada aliena. Considera el sotmetiment a una visibilitat que no cessa, a un excés d’il·luminació que ens enlluerna. I assenyala la importància decisiva de l’anul·lació de la intimitat i del secret. Han resumeix i conclou la seva posició dient que “el vent digital de la informació i la comunicació ho penetra tot i tot ho fa transparent”.
 

En aquestes condicions, la màscara que hem de dur sempre al damunt, més que actuar com a filtre per impedir la inhalació o l’exhalació d’agents patògens, resultaria sobretot un alleujament, una oportunitat d’evitar l’escrutini, l’ocasió per a una ganyota escadussera, un instant d’expansió amb justificació epidemiològica.
 
L’Estat espanyol, d’ençà de la seva articulació, ha tendit a veure la simple existència diferenciada de Catalunya com una amenaça. Com un risc a eliminar. La reducció de tots els regnes a les lleis i normes de Castella ja tenia categoria d’obsessió amb el comte-duc d’Olivares, el segle XVII. I aquest objectiu ha estat una constant històrica en la mesura que el “problema català” –l’existència diferenciada de Catalunya i els seus atributs nacionals– no podia ser resolt (liquidat). Per això, el reflex automàtic de l’Estat espanyol davant les reclamacions catalanes de més poder (autogovern) sempre ha tingut un caràcter substancialment repressiu. I per això el recurs a la violència mai no ha quedat fora de les opcions a considerar per part de l’Estat.
 
L’octubre del 2017 va marcar un punt d’inflexió en el desplegament de la repressió de l’Estat contra Catalunya, especialment dirigida contra l’independentisme. Repressió complementada amb la desinhibició i l’exhibicionisme de l’extrema dreta, avalada pel “discurs del rei” i per sectors dels cossos de seguretat que li garantien la impunitat. El periodisme propagandista al servei del règim va completar l’operació resituant la catalanofòbia com un component central de l’opinió pública espanyolista i neutralitzant hipotètiques mostres de solidaritat o demandes de rigor informatiu per part de sectors progressistes.
 
Per descriure aquesta acció coordinada de cossos, institucions i clavegueres de l’Estat, amb els poders econòmic, policial i judicial al capdavant, hem convingut a parlar de l’estat profund. Però potser, seguint Byung-Chul Han, seria més adequat parlar d’estat transparent.
 
La idea d’estat profund convida a pensar en alguna intel·ligència altament qualificada, uns mecanismes sofisticats de presa de decisions, uns equips d’intervenció preparats i solvents. La qualificació de profund evoca, efectivament, arrels ancestrals i permanència de propòsits, però sembla que hauria d’indicar també alguna condició excepcional hermètica, poderosa, indetectable, desconeguda de la majoria. I potser una operativa i una litúrgia caracteritzades per la discreció i pel rigor. Però, segurament animat per l’eufòria de la impunitat, pel suport incondicional de les dretes, o pel silenci acomplexat de la majoria de demòcrates espanyols davant dels successius “a por ellos” de la caverna, l’estat profund ha mostrat la seva naturalesa impúdica, barroera, incompetent, ignorant, esperpèntica. Amb una arrogància inusual.
 
D’ençà del 2017, ha estat justament el més estrafolari i impresentable de la màquina de poder del règim el que s’ha fet més explícit i transparent. A punt d’entrar al 2022 encara no han parat de riure davant la càmera. Boca plena, desdentegats, eructant satisfacció a mig mastegar. En primeríssim pla.
 
Deia Gramsci que l’estat modern tendeix a resoldre el binomi “dictadura + hegemonia” a favor del segon factor. Ara sabem que, contràriament, a l’Estat espanyol del 78 l’hegemonia ha quedat devorada per la dictadura. D’aquí ve l’oposició sistemàtica a l’amnistia i al referèndum.
 
La possibilitat continuada d’haver vist tan de prop i tan desfermat, tan malvolent i transparent, el rostre de l’Estat haurà impactat moltes consciències, que se n’hauran allunyat definitivament. N’estic convençut. Perquè qui, amb quatre dits de front i una mica d’autoestima, voldria formar part voluntàriament d’un Estat que teixeix els vincles d’adhesió amb aquest refinament i aquesta gentilesa? Bon 2022.

 

Joan Manuel Tresserras
Professor de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
27/12/2021

Més corcat que profund

11/12/2021

Països Catalans

01/11/2021

Apocalipsi i reacció

04/10/2021

On és el socialisme?

26/07/2021

Vacances polítiques

28/06/2021

El xèrif de Nottingham

01/06/2021

Fer política

03/05/2021

Porucs, pallassos i tortugues

05/04/2021

Esquerra i dreta

08/03/2021

Saber llegir

Participació