22
de març
del
2024
Actualitzat
a les
10:04h
L’intendentToni Rodríguez és el cap de la comissaria dels Mossos d’Esquadra a Rubídes de l’any 2022. La ciutat acabava de sortir d’una pandèmia, i havia passat uns mesos convulsos pel que fa a les dades de seguretat ciutadana, amb balanços trimestrals que no paraven de créixer i que, fins i tot, van provocar que es convoquessin concentracions demanant més intervenció policial i social per revertir la situació.
"Sempre hi haurà una percepció que xoca amb les dades, i això sempre passarà, hi hagi més o menys delictes". El cert és que, en el segon balanç anual de criminalitat de Rubí que presenta Rodríguez al capdavant de la comissaria, les dades han experimentat una gran millora: el nombre de delictes ha crescut només un 0,4% respecte a l’any anterior.
Es pot afirmar que Rubí és una ciutat segura?
Venim d’un creixement des de l’any 2021 al 2022 d’un 5% dels fets delictius, i del 22 al 23, d’un 0,4%, 18 fets més. Això és absolutament irrellevant -hi poden haver modificacions que encara els podrien fer baixar, però també que augmentessin per denúncies pendents de comptabilitzar, tot és possible- perquè parlem de pocs números amunt o avall. Passem de 4.416 a 4.434, això no és creixement.
Per què la gent no ho percep igual, segons les enquestes? L’estudi de satisfacció ciutadana del 2022 deia que la seguretat era la principal preocupació dels veïns de Rubí, i també a l’enquesta del Dibaròmetre.
Sempre hi haurà una percepció que, diguem, xoca amb les dades, i això sempre passarà, hi hagi més o menys delictes. Per exemple: tot l’entorn metropolità ha crescut en percentatge de delictes (3,5%), i el conjunt de Catalunya, un 8%. Què passa, que Rubí té una mena de mur o estableix un perímetre on no creixen els delictes…? No, no és això. De fet, crec que l’any vinent creixerà el nombre de fets delictius i es pot donar la paradoxa que la percepció de seguretat sigui millor.
Què és el que més influeix en aquesta percepció de seguretat?
De fet, la percepció de la seguretat no té a veure exclusivament amb el fet delictiu, sinó amb la tranquil·litat. Té a veure en com un ciutadà desenvolupa la seva vida en un determinat entorn. Per exemple, quan una persona arriba a Rubí, a l’estació dels FGC, el que observa a primera vista no és un entorn de tranquil·litat, obert, com quan baixa a una altra estació dels FGC d’una altra ciutat (Volpelleres, Sant Cugat), on hi troba espais verds, famílies passejant el gos idíl·licament… i en aquesta altra ciutat hi ha més fets delictius que a Rubí, però la percepció és diferent. És un tema ambiental, mediàtic, de prejudicis, d’idees preconfigurades o estigmes… que costa molt de treure.
Parla de l’estació de FGC de Rubí, que dona a un barri que, precisament, s’ha assenyalat històricament: Les Torres. Què passa, a Les Torres?
Quan surts de l’estació dels FGC, a Les Torres, tens una sensació d’acumulament, de densitat, de multiculturalitat… que dit així, queda molt bé. Però en el dia a dia, qui viu allà o qui fa una gestió allà té un punt d’intranquil·litat, depèn de qui sigui. I aleshores, què fem amb això? Tirem Les Torres? Les tirem i fem un parc enjardinat amb famílies passejant els gossos idíl·licament?...
No, és clar. Què fem?
Aquest és el tema principal. Al barri de Les Torres hi viu gent, que té els seus drets, que defensa el seu espai i la manera com viu. I com ho fem? Això és el que hem d’anar a buscar, no tant el fet delictiu. Perquè sí que hi ha un problema de percepció d’inseguretat o intranquil·litat, a Rubí, i l’hem de combatre no només des del punt de vista policial, sinó des de tots els actors que han d’entrar en la seguretat.
Quins són aquests actors?
Per exemple, el sector immobiliari. Un gran tenidor de pisos, una gran empresa que té molts pisos amb els quals especula per treure el màxim rendiment… és legal, i legítim, sí. Però mentrestant, tenim un parc de pisos buits que poden ser aprofitats per delinqüents per colar-s’hi i cometre delictes, una cosa que genera inseguretat, a més de fer augmentar el nombre de delictes. Doncs si aquest sector no s’implica i manté els pisos d’aquesta manera, i no es fa càrrec dels seus immobles -això vol dir cuidar-los, evitar que s’ocupin i, quan s’ocupin, denunciar-ho-, seguirà així. Però no hi ha denúncies de grans tenidors. Al gran tenidor li és igual tenir un pis ocupat o no, fins que té una expectativa econòmica immobiliària.
Quin paper fan els altres actors?
Per exemple, quan parlem de MENA (Menors Estrangers No Acompanyats) o de joves que no tenen una feina… que no és que només no tinguin una feina, és que no tenen viabilitat. No tenen percepció de creixement o de viabilitat social. Han passat un periple vital des del seu país d’origen, que és un drama, i arriben aquí i es perllonga el drama… i quina sortida donem? Quina alternativa, quina viabilitat estem donant, que sigui factible? Si donem una alternativa i exigim un compromís, qui no vulgui comprometre’s a viure en aquesta societat, sobra. Només en aquest moment es poden plantejar polítiques d’expulsió. Però és que no estem fent la prèvia. Estem condemnant persones que no tenen recursos a una vida marginal en l’economia o bé en el delicte.
Per tant, hi ha molts factors que entren en joc en la seguretat, a més de les intervencions policials.
Arquitectura, enginyeria urbana, sectors immobiliaris, neteja, il·luminació… són molts factors que s’han d’implicar, i d’una manera homogènia i coordinada, per augmentar la percepció i la tranquil·litat. Nosaltres? No sé si podrem baixar més els delictes, no ho crec. La nostra estratègia al municipi és la correcta, la seguirem tirant endavant… però ja no dependrà tant de nosaltres que baixi o no la percepció.
.jpg)
Ha comentat el tema de l’expulsió, que s’ha posat sobre la taula, pel que fa als delinqüents multireincidents. Disposem de dades d’algunes poblacions, però no de Rubí. Han detectat que existeixi aquest fenomen, a la ciutat (estigui lligat amb persones immigrants o no), i que es podria dur a terme un pla tipus Tremall, com el de Barcelona?
El cert és que hi ha persones que estan condemnades a viure a la cara fosca de la societat. Algunes hi estan condemnades i algunes ho han triat, es donen els dos supòsits. I aquests són els multireincidents. De multireincidència n’hi ha hagut tota la vida, i plans com el Tremall o d’aquest tipus també s’han fet tota la vida, una altra cosa és que interessi explicar a la ciutadania en un moment determinat… Jo soc un pèl crític respecte d’això, perquè plans com el Tremall o contra multireincidents donen per bones determinades xifres per a les policies: augmenten les detencions, augmenten els dispositius…
… però, precisament, un altre tema que s’ha posat sobre la taula és que la policia fa la seva tasca, s’acaben detenint els multireincidents, però quan arriben al jutjat, hi ha alguna cosa que tècnicament falla. I es poden trobar que una persona que ja ha estat detinguda diverses vegades - a Rubí coneixem alguns exemples, del març i l’octubre de 2023 - torna a delinquir.
Això va al sac que es retroalimenta i que no té una sortida real, o un impacte en la societat. Perquè la llei que s’ha anat fent i refent per reduir l’impacte de la multireincidència a la vida social no està ben feta, ni ben dotada pressupostàriament. Moltes vegades el polític fa la llei, i és fantàstica sobre el paper. I un cop feta, ha complert. I si pot presentar un balanç de gestió positiu, perfecte, no? Però el problema s’eternitza, s’enquista, no hi ha solució.
A Rubí, la situació és diferent de Barcelona: hi ha una itinerància que Barcelona no té. Barcelona té establiments de gent que es dedica a la multireincidència -a la capital i a la corona metropolitana- i que només es desplacen a altres indrets quan se senten pressionats del seu lloc habitual, i aquí és on pot incidir en altres poblacions de l’entorn.
I com actuen, contra aquests multireincidents?
El que fem, ja des de fa dos anys, és tenir controlades aquestes persones: saber qui són, quins són els seus hàbits i cercles, on es col·loquen i s’amaguen, saber els seus moviments quan marxen de Rubí… perquè quan marxen de Rubí estableixen certes relacions delinqüencials fora d’aquí, però que després poden afectar a Rubí. Per exemple, fem seguiments de persones que se’n van, pressionades, al Vendrell. Perquè allà tenen nuclis d’origen comuns, també a Barcelona, i es van movent. Aleshores… si sabem què fan al Vendrell i amb qui, quan vinguin a Rubí i cometin un delicte, ja tenim una hipòtesi bastant avançada de qui els pot estar fent. Ens anticipem. No investiguem persones que no han comès delictes, el que fem és seguir molt de prop les persones que tenen molts antecedents i que han fet del delicte la seva vida, el seu modus vivendi. I això ho treballem.
.jpg)
I judicialment? Què s’hi pot fer?
Judicialment, el que fem és que entenguin que una persona que ha fet del delicte el seu modus vivendi és una persona que ha optat per un tipus de vida, que és el patrimoni aliè, i que sempre el portarà a reincidir, i reincidirà fins que abandoni aquesta mena de vida. Hi ha una causa per intentar aturar això, que és la presó preventiva… però s’han de donar uns requisits. I realment no és més que un pegat, temporal i circumstancial… És molt difícil condemnar multireincidents, perquè la llei benintencionada no té una aplicació real, perquè no hi ha recursos per poder-la tenir. Aquesta és la realitat.
Em podria dir alguna xifra aproximada de reincidents o multireincidents a Rubí?
Hi ha una població d’unes 15, 20 o 12 persones, depèn del moment, que diríem que són els més arrelats aquí. Al voltant d’aquestes, orbita un grup d’unes 20 persones, més o menys itinerant, discontinu, que van i venen, i que són els que fan un grup important de delictes, sobretot de baix nivell, i que són els que augmenten: robatoris amb força a domicilis i estrebades a la via pública. Són les dues tipologies que més han augmentat.
Respecte a les tipologies, el Ministeri de l’Interior publica les dades de criminalitat per trimestres a partir dels fets denunciats, i la xifra més elevada sempre és la que es classifica com a “altres infraccions penals”. Les ocupacions estarien en aquesta categoria?
Aquest és el problema de l’estadística de tota la vida… els fets es classifiquen en un ordre: de més rellevància i més afectació a la ciutadania a menys, i al final queda un calaix molt divers de coses que no tenen una gran repercussió: una injúria a una institució, una pintada referent a una relació amorosa entre dos adolescents, que serien danys… I per exemple, les usurpacions que no són de caràcter delictiu -una persona que deixa de pagar perquè no té diners i això li comporta un llançament judicial- també entren en aquest calaix. Perquè no hi ha una afectació policial, o penal, a la seguretat en si. També hi ha els atemptats a l’autoritat, desobediència, alguna alcoholèmia... Són tipologies delictives que no tenen una afectació directa a la ciutadania, però que no deixen de ser delictes.
Tornant a la multireincidència: com afecta aquest fenomen a la societat?
Nosaltres eximim el multireincident de responsabilitat, des del punt de vista que com que és una persona insolvent, no es podrà fer càrrec de reparar el dany que ha provocat. Però sí que s'ha de reparar personal i socialment, el dany que ha generat. El dany personal s’ha de reparar amb l’esforç: no pot ser que donem per perduda la reparació del dany causat a una persona perquè l’altra persona és insolvent o ha triat no treballar. Això és el primer que s’ha de canviar: hi ha treballs que aquestes persones poden fer, que generen un benefici econòmic i que poden servir per reparar el dany a la persona.
I la responsabilitat social?
El segon compromís és social, és col·lectiu: si determinades persones viuen de robar a les altres i, per tant, que tu o jo o un altre siguem les víctimes és una cosa totalment aleatòria, hi ha d’haver un compromís col·lectiu de voler viure en aquesta societat. I si no s’assoleix, havent tingut l’oportunitat, és que aquesta persona no té compromís de viure en societat… i és aleshores quan es poden plantejar supòsits d’expulsió.
Què en pensa, de l’expulsió?
Expulsar una persona al seu país d’origen és una cosa molt grossa. És negar-li que pugui viure en un lloc on ha vingut per intentar tenir una expectativa de vida. El discurs populista fàcil és: “Expulsem els immigrants que delinqueixen!”. I no: exigència de compromís, però amb eines que nosaltres facilitem i que ells trien. Igual que ens passa a nosaltres… si la teva tria és la cara B o la delinqüència, no tens cabuda. A un polític li costarà dir això. Quantes expulsions hi va haver l’any passat d’estrangers que afectessin la seguretat? Crec que tres. Una xifra ridícula… per ineficient, per inoperant. Perquè no es pot expulsar una persona que el seu país no la vol acollir. La solució d’expulsar immigrants és un pèl naïf, des del punt de vista que és una qüestió estatal, geoestratègica…
Voldria preguntar-li pels operatius policials que han dut a terme aquest any 2023 des dels Mossos d’Esquadra, en conjunt amb altres cossos, tant Policia Local com el Cos Nacional de Policia. Se n’han fet en algunes zones localitzades, per qüestions concretes…?
Sí, el que no farem és un operatiu per l’aparador. No farem mai un operatiu en què diguem que han participat tots els cossos de seguretat del món o de l’Estat… Els operatius que fem a Rubí no són de cara a la galeria, no es fan si no tenen un rendiment de veritat, un impacte. És cert que això té un impacte en la percepció de la ciutadania. No se li ha de treure importància però tampoc se n’hi ha de donar més, perquè el que hem de buscar és l’impacte real, i no l’aparador o l’efectisme.
No fem operatius grans, però en fem molts que no tenen molta transcendència o que no en fem publicitat. Inspeccions d’establiments, control de disciplina horària, la disciplina de la via pública sobre l’accés a les drogues…
A mitjan gener, però, hi va haver un operatiu policial al barri del Pinar per un presumpte cas de gihadisme. Me’n pot parlar?
Aquest operatiu… va provocar calma o tranquil·litat a la població de Rubí? O va incrementar la intranquil·litat? Per molt desplegament policial que facis… no tinc molt clar si el rèdit és d’aportar tranquil·litat a la gent o no, no ho tinc clar. Jo crec que s’han de mesurar, han de ser rigorosos, i la publicitat dels mateixos… la justa.
En aquest moment tenim una petita conversa sobre la publicació que es va fer a les xarxes socials i el paper dels mitjans de comunicació: es va fer una primera tramesa d’informació i a partir d’aquí, com que es tractava d’un cas de terrorisme, la demanda d’informació per part dels mitjans i la ciutadania en general va créixer. Des de Nació es va publicar la reacció dels veïns de la urbanització i com el veí que es buscava en aquella operació es va presentar voluntàriament davant del’AN.
Quina lectura en fa?
He de fer una lectura que, no sé si és aquest cas concret, perquè encara està sota secret i per tant jo no puc ni he de tenir accés. L'èxit de molts operatius i de moltes investigacions es basa en la discreció. Parlo de discreció externa, interna… per exemple: hi ha coses que les puc dir a l’alcaldessa, el conseller, o qui sigui, perquè n’estiguin assabentats si hi ha d’haver una afectació ciutadana. Però n’hi ha d’altres que no. I aquest equilibri és difícil. Aleshores hi ha coses que has de dir perquè la ciutadania sàpiga de què va, però no pots passar-te… Primer, per l’obligació legal de guardar la reserva; i segon, perquè determinades coses no afectaran la tranquil·litat de la gent. I no dic que sigui aquest cas, perquè no el conec, però de vegades les accions que es fan busquen un rendiment que no és l’aparent: hi ha alguns espais on conviuen determinats col·lectius que, quan fas una acció, es poden sentir pressionats i reaccionar. Sempre amb els instruments legals, com per exemple ho és muntar un control.
Permeti’m preguntar-li per un altre cas, del jove que va morir l’agost del 2021 als calabossos dels Mossos d’Esquadra, en Brian Rios, després de ser detingut per la Policia Local i traslladat al CAP Mútua.
Aquesta persona va morir a les nostres dependències, i nosaltres tenim la responsabilitat de la custòdia de les persones que hi són, i per tant és una situació dramàtica que una persona mori a les nostres dependències. L’agent que estava de custòdia, que va alertar i que va ser la persona que va observar que hi havia un problema -fet que revela que estava fent la seva feina, no estava dormint perquè era de nit- té una càrrega moral, ètica… perquè va veure morir una persona mentre ell estava custodiant-lo. Això sembla que es menystingui, de vegades. El principal damnificat és la víctima, i la seva família, òbviament. I nosaltres no és que lamentem el fet, és que ens fa mal que això passi en dependències policials, independentment del motiu pel que passi.
El que sí que puc dir és que els calabossos tenen circuit tancat de videovigilància les 24 hores. Està tot gravat, hem contestat moltes preguntes parlamentàries i en contestarem moltes més, totes les que arribin. I suportem estoicament les crítiques i especulacions que es fan determinades xarxes, per determinats interessos, que mouen les mateixes víctimes o les famílies amb una penositat que també ens dol… perquè la dona d’en Brian s’ha quedat sense el seu marit, i ningú té dret a apropiar-se del seu dolor ni patrimonialitzar-ne els rèdits.
Reprenem la qüestió de la seguretat ciutadana i les percepcions: s’han fet propostes com la instal·lació de càmeres de videovigilància, per exemple, a Les Torres en procés de licitació. Què n’opina?
Quan es parla d’instal·lar videovigilància en un espai concret geogràfic o urbà, ha de tenir una motivació concreta, ha d’existir un perill manifest real per a la seguretat ciutadana o l’ordre públic. Això s’eleva a la Comissió de Control de Videovigilància de Catalunya, que avalua aquesta motivació concreta i autoritza la instal·lació o no, que pondera el perill que es justifica i de l’afectació als drets fonamentals de la ciutadania.
Hi ha un problema de seguretat, a Les Torres?
Hi ha un problema de seguretat no delictiva. Hi ha molt pocs delictes visibles o que afectin a la seguretat: hi ha un problema convivencial, social, de l’ús de l’espai públic, del respecte per l’altra persona que també vol viure allà, del respecte al descans… Però és un problema que està agreujat per la disposició urbana, l’origen multiètnic de les persones que hi viuen, que tenen cultures o maneres de fer diferents…
I què en pensa dels plans de barri que s’estan duent a terme?
He vist alguns plans, actuals i antics, que s’han fet al barri. Ara n’hi ha un sobre seguretat integrada i convivència, impulsat per l’Ajuntament, que crec que és la línia correcta, perquè implica tots els sectors que comentava abans: urbanisme, Serveis Socials, sanitat, educació, seguretat… Esperarem, però tinc expectatives que hi hagi certes millores. Ara bé: no canviarà molt si no es prenen mesures valentes d’ús de l’espai públic i posar a disposició dels veïns espais on puguin desenvolupar allò que vulguin, en llibertat amb la mínima molèstia.
Perquè millori la seguretat i la tranquil·litat a Rubí no sé si calen més policies. El que cal és més civisme, més respecte, més comprensió, més pedagogia, més recursos per tenir viabilitat, recursos laborals, educacionals… més control de l’absentisme dels xavals joves que no van a classe i que estan al carrer amb risc de marginalitat o d’entrar en espais grisos, per la seva vida futura com a adults. I policies? També. Però és que la policia, de vegades, no només ha de ser al carrer per perseguir: també ha d’estar als espais on és útil que expliqui la seva experiència i la seva visió de la societat. Potser fan falta més policies en l’àmbit educatiu? Cada sector té les seves resistències -nosaltres també les tenim- que en el nostre àmbit s’hi fiquin altres sectors, no? Però hem de ser flexibles i oberts.
Al mes d’agost es va incorporar un agent dels Mossos a Rubí.
Rubí té una ràtio d’efectius per habitant que és inferior a la mitjana catalana, aquesta és la realitat. Cal que hi hagi una ràtio obligatòria? No té per què. Però Rubí té una ràtio inferior a la mitjana.
Com es pot calcular la ràtio de policies per habitant i quina importància té?
Precisament, no hem d’oblidar que l’Àrea Bàsica Policial de Rubí presta servei a tres municipis: Rubí, Castellbisbal i Sant Cugat. I Sant Cugat té una comissaria de districte, desconcentrada, que té una dotació d’efectius que, de vegades -i això passa a diari- que presten servei a Rubí i a l’inrevés. Això mou la ràtio fixa que es pugui presentar, perquè la realitat és molt més flexible que una ràtio taxada… És a dir que en xifra freda, estàtica, la ràtio de Rubí és inferior a la mitjana catalana, però no vol dir que hi hagi menys policies que a un municipi amb una ràtio superior, perquè potser té suport d’altres serveis regionals.
Però no és una reivindicació permanent que vinguin més agents, ni és una cosa que em preocupi especialment: el que necessito és que els meus efectius puguin estar a disposició de prestar servei a totes les hores del dia, i al màxim rendiment i motivació possible. Per què de vegades no s’avalua, més enllà d’una ràtio establerta, quin és el rendiment d’efectius d’aquesta ràtio? Amb menys personal són molt més eficaços: per què?
Per què?
Perquè hi ha un lideratge determinat en alguns serveis que fa que l’agent estigui més motivat, perquè l’agent està més identificat amb la població o amb els punts de la població, perquè quan un agent plega s'enduu el mòbil i fa coses des de casa… com es mesura, això? No és un tema fàcil d’explicar.
"Sempre hi haurà una percepció que xoca amb les dades, i això sempre passarà, hi hagi més o menys delictes". El cert és que, en el segon balanç anual de criminalitat de Rubí que presenta Rodríguez al capdavant de la comissaria, les dades han experimentat una gran millora: el nombre de delictes ha crescut només un 0,4% respecte a l’any anterior.
Es pot afirmar que Rubí és una ciutat segura?
Venim d’un creixement des de l’any 2021 al 2022 d’un 5% dels fets delictius, i del 22 al 23, d’un 0,4%, 18 fets més. Això és absolutament irrellevant -hi poden haver modificacions que encara els podrien fer baixar, però també que augmentessin per denúncies pendents de comptabilitzar, tot és possible- perquè parlem de pocs números amunt o avall. Passem de 4.416 a 4.434, això no és creixement.
Per què la gent no ho percep igual, segons les enquestes? L’estudi de satisfacció ciutadana del 2022 deia que la seguretat era la principal preocupació dels veïns de Rubí, i també a l’enquesta del Dibaròmetre.
Sempre hi haurà una percepció que, diguem, xoca amb les dades, i això sempre passarà, hi hagi més o menys delictes. Per exemple: tot l’entorn metropolità ha crescut en percentatge de delictes (3,5%), i el conjunt de Catalunya, un 8%. Què passa, que Rubí té una mena de mur o estableix un perímetre on no creixen els delictes…? No, no és això. De fet, crec que l’any vinent creixerà el nombre de fets delictius i es pot donar la paradoxa que la percepció de seguretat sigui millor.
Què és el que més influeix en aquesta percepció de seguretat?
De fet, la percepció de la seguretat no té a veure exclusivament amb el fet delictiu, sinó amb la tranquil·litat. Té a veure en com un ciutadà desenvolupa la seva vida en un determinat entorn. Per exemple, quan una persona arriba a Rubí, a l’estació dels FGC, el que observa a primera vista no és un entorn de tranquil·litat, obert, com quan baixa a una altra estació dels FGC d’una altra ciutat (Volpelleres, Sant Cugat), on hi troba espais verds, famílies passejant el gos idíl·licament… i en aquesta altra ciutat hi ha més fets delictius que a Rubí, però la percepció és diferent. És un tema ambiental, mediàtic, de prejudicis, d’idees preconfigurades o estigmes… que costa molt de treure.
Parla de l’estació de FGC de Rubí, que dona a un barri que, precisament, s’ha assenyalat històricament: Les Torres. Què passa, a Les Torres?
Quan surts de l’estació dels FGC, a Les Torres, tens una sensació d’acumulament, de densitat, de multiculturalitat… que dit així, queda molt bé. Però en el dia a dia, qui viu allà o qui fa una gestió allà té un punt d’intranquil·litat, depèn de qui sigui. I aleshores, què fem amb això? Tirem Les Torres? Les tirem i fem un parc enjardinat amb famílies passejant els gossos idíl·licament?...
No, és clar. Què fem?
Aquest és el tema principal. Al barri de Les Torres hi viu gent, que té els seus drets, que defensa el seu espai i la manera com viu. I com ho fem? Això és el que hem d’anar a buscar, no tant el fet delictiu. Perquè sí que hi ha un problema de percepció d’inseguretat o intranquil·litat, a Rubí, i l’hem de combatre no només des del punt de vista policial, sinó des de tots els actors que han d’entrar en la seguretat.
Quins són aquests actors?
Per exemple, el sector immobiliari. Un gran tenidor de pisos, una gran empresa que té molts pisos amb els quals especula per treure el màxim rendiment… és legal, i legítim, sí. Però mentrestant, tenim un parc de pisos buits que poden ser aprofitats per delinqüents per colar-s’hi i cometre delictes, una cosa que genera inseguretat, a més de fer augmentar el nombre de delictes. Doncs si aquest sector no s’implica i manté els pisos d’aquesta manera, i no es fa càrrec dels seus immobles -això vol dir cuidar-los, evitar que s’ocupin i, quan s’ocupin, denunciar-ho-, seguirà així. Però no hi ha denúncies de grans tenidors. Al gran tenidor li és igual tenir un pis ocupat o no, fins que té una expectativa econòmica immobiliària.
"Tenim un parc de pisos buits que poden ser aprofitats per delinqüents per colar-s’hi i cometre delictes. I els grans tenidors no cuiden, no eviten que s’ocupin i no denuncien"
Quin paper fan els altres actors?
Per exemple, quan parlem de MENA (Menors Estrangers No Acompanyats) o de joves que no tenen una feina… que no és que només no tinguin una feina, és que no tenen viabilitat. No tenen percepció de creixement o de viabilitat social. Han passat un periple vital des del seu país d’origen, que és un drama, i arriben aquí i es perllonga el drama… i quina sortida donem? Quina alternativa, quina viabilitat estem donant, que sigui factible? Si donem una alternativa i exigim un compromís, qui no vulgui comprometre’s a viure en aquesta societat, sobra. Només en aquest moment es poden plantejar polítiques d’expulsió. Però és que no estem fent la prèvia. Estem condemnant persones que no tenen recursos a una vida marginal en l’economia o bé en el delicte.
Per tant, hi ha molts factors que entren en joc en la seguretat, a més de les intervencions policials.
Arquitectura, enginyeria urbana, sectors immobiliaris, neteja, il·luminació… són molts factors que s’han d’implicar, i d’una manera homogènia i coordinada, per augmentar la percepció i la tranquil·litat. Nosaltres? No sé si podrem baixar més els delictes, no ho crec. La nostra estratègia al municipi és la correcta, la seguirem tirant endavant… però ja no dependrà tant de nosaltres que baixi o no la percepció.
Antoni Rodríguez, cap de la comissaria dels Mossos de Rubí Foto: Juanma Peláez
Ha comentat el tema de l’expulsió, que s’ha posat sobre la taula, pel que fa als delinqüents multireincidents. Disposem de dades d’algunes poblacions, però no de Rubí. Han detectat que existeixi aquest fenomen, a la ciutat (estigui lligat amb persones immigrants o no), i que es podria dur a terme un pla tipus Tremall, com el de Barcelona?
El cert és que hi ha persones que estan condemnades a viure a la cara fosca de la societat. Algunes hi estan condemnades i algunes ho han triat, es donen els dos supòsits. I aquests són els multireincidents. De multireincidència n’hi ha hagut tota la vida, i plans com el Tremall o d’aquest tipus també s’han fet tota la vida, una altra cosa és que interessi explicar a la ciutadania en un moment determinat… Jo soc un pèl crític respecte d’això, perquè plans com el Tremall o contra multireincidents donen per bones determinades xifres per a les policies: augmenten les detencions, augmenten els dispositius…
… però, precisament, un altre tema que s’ha posat sobre la taula és que la policia fa la seva tasca, s’acaben detenint els multireincidents, però quan arriben al jutjat, hi ha alguna cosa que tècnicament falla. I es poden trobar que una persona que ja ha estat detinguda diverses vegades - a Rubí coneixem alguns exemples, del març i l’octubre de 2023 - torna a delinquir.
Això va al sac que es retroalimenta i que no té una sortida real, o un impacte en la societat. Perquè la llei que s’ha anat fent i refent per reduir l’impacte de la multireincidència a la vida social no està ben feta, ni ben dotada pressupostàriament. Moltes vegades el polític fa la llei, i és fantàstica sobre el paper. I un cop feta, ha complert. I si pot presentar un balanç de gestió positiu, perfecte, no? Però el problema s’eternitza, s’enquista, no hi ha solució.
"Moltes vegades el polític fa la llei i és fantàstica sobre el paper, però no té un impacte real sobre la vida social"
A Rubí, la situació és diferent de Barcelona: hi ha una itinerància que Barcelona no té. Barcelona té establiments de gent que es dedica a la multireincidència -a la capital i a la corona metropolitana- i que només es desplacen a altres indrets quan se senten pressionats del seu lloc habitual, i aquí és on pot incidir en altres poblacions de l’entorn.
I com actuen, contra aquests multireincidents?
El que fem, ja des de fa dos anys, és tenir controlades aquestes persones: saber qui són, quins són els seus hàbits i cercles, on es col·loquen i s’amaguen, saber els seus moviments quan marxen de Rubí… perquè quan marxen de Rubí estableixen certes relacions delinqüencials fora d’aquí, però que després poden afectar a Rubí. Per exemple, fem seguiments de persones que se’n van, pressionades, al Vendrell. Perquè allà tenen nuclis d’origen comuns, també a Barcelona, i es van movent. Aleshores… si sabem què fan al Vendrell i amb qui, quan vinguin a Rubí i cometin un delicte, ja tenim una hipòtesi bastant avançada de qui els pot estar fent. Ens anticipem. No investiguem persones que no han comès delictes, el que fem és seguir molt de prop les persones que tenen molts antecedents i que han fet del delicte la seva vida, el seu modus vivendi. I això ho treballem.
Antoni Rodríguez, cap de la comissaria dels Mossos de Rubí Foto: Juanma Peláez
I judicialment? Què s’hi pot fer?
Judicialment, el que fem és que entenguin que una persona que ha fet del delicte el seu modus vivendi és una persona que ha optat per un tipus de vida, que és el patrimoni aliè, i que sempre el portarà a reincidir, i reincidirà fins que abandoni aquesta mena de vida. Hi ha una causa per intentar aturar això, que és la presó preventiva… però s’han de donar uns requisits. I realment no és més que un pegat, temporal i circumstancial… És molt difícil condemnar multireincidents, perquè la llei benintencionada no té una aplicació real, perquè no hi ha recursos per poder-la tenir. Aquesta és la realitat.
Em podria dir alguna xifra aproximada de reincidents o multireincidents a Rubí?
Hi ha una població d’unes 15, 20 o 12 persones, depèn del moment, que diríem que són els més arrelats aquí. Al voltant d’aquestes, orbita un grup d’unes 20 persones, més o menys itinerant, discontinu, que van i venen, i que són els que fan un grup important de delictes, sobretot de baix nivell, i que són els que augmenten: robatoris amb força a domicilis i estrebades a la via pública. Són les dues tipologies que més han augmentat.
Respecte a les tipologies, el Ministeri de l’Interior publica les dades de criminalitat per trimestres a partir dels fets denunciats, i la xifra més elevada sempre és la que es classifica com a “altres infraccions penals”. Les ocupacions estarien en aquesta categoria?
Aquest és el problema de l’estadística de tota la vida… els fets es classifiquen en un ordre: de més rellevància i més afectació a la ciutadania a menys, i al final queda un calaix molt divers de coses que no tenen una gran repercussió: una injúria a una institució, una pintada referent a una relació amorosa entre dos adolescents, que serien danys… I per exemple, les usurpacions que no són de caràcter delictiu -una persona que deixa de pagar perquè no té diners i això li comporta un llançament judicial- també entren en aquest calaix. Perquè no hi ha una afectació policial, o penal, a la seguretat en si. També hi ha els atemptats a l’autoritat, desobediència, alguna alcoholèmia... Són tipologies delictives que no tenen una afectació directa a la ciutadania, però que no deixen de ser delictes.
Tornant a la multireincidència: com afecta aquest fenomen a la societat?
Nosaltres eximim el multireincident de responsabilitat, des del punt de vista que com que és una persona insolvent, no es podrà fer càrrec de reparar el dany que ha provocat. Però sí que s'ha de reparar personal i socialment, el dany que ha generat. El dany personal s’ha de reparar amb l’esforç: no pot ser que donem per perduda la reparació del dany causat a una persona perquè l’altra persona és insolvent o ha triat no treballar. Això és el primer que s’ha de canviar: hi ha treballs que aquestes persones poden fer, que generen un benefici econòmic i que poden servir per reparar el dany a la persona.
I la responsabilitat social?
El segon compromís és social, és col·lectiu: si determinades persones viuen de robar a les altres i, per tant, que tu o jo o un altre siguem les víctimes és una cosa totalment aleatòria, hi ha d’haver un compromís col·lectiu de voler viure en aquesta societat. I si no s’assoleix, havent tingut l’oportunitat, és que aquesta persona no té compromís de viure en societat… i és aleshores quan es poden plantejar supòsits d’expulsió.
Antoni Rodríguez, cap de la comissaria dels Mossos de Rubí Foto: Juanma Peláez
Què en pensa, de l’expulsió?
Expulsar una persona al seu país d’origen és una cosa molt grossa. És negar-li que pugui viure en un lloc on ha vingut per intentar tenir una expectativa de vida. El discurs populista fàcil és: “Expulsem els immigrants que delinqueixen!”. I no: exigència de compromís, però amb eines que nosaltres facilitem i que ells trien. Igual que ens passa a nosaltres… si la teva tria és la cara B o la delinqüència, no tens cabuda. A un polític li costarà dir això. Quantes expulsions hi va haver l’any passat d’estrangers que afectessin la seguretat? Crec que tres. Una xifra ridícula… per ineficient, per inoperant. Perquè no es pot expulsar una persona que el seu país no la vol acollir. La solució d’expulsar immigrants és un pèl naïf, des del punt de vista que és una qüestió estatal, geoestratègica…
Voldria preguntar-li pels operatius policials que han dut a terme aquest any 2023 des dels Mossos d’Esquadra, en conjunt amb altres cossos, tant Policia Local com el Cos Nacional de Policia. Se n’han fet en algunes zones localitzades, per qüestions concretes…?
Sí, el que no farem és un operatiu per l’aparador. No farem mai un operatiu en què diguem que han participat tots els cossos de seguretat del món o de l’Estat… Els operatius que fem a Rubí no són de cara a la galeria, no es fan si no tenen un rendiment de veritat, un impacte. És cert que això té un impacte en la percepció de la ciutadania. No se li ha de treure importància però tampoc se n’hi ha de donar més, perquè el que hem de buscar és l’impacte real, i no l’aparador o l’efectisme.
"Els operatius policials que fem a Rubí no són de cara a la galeria, no es fan si no tenen un rendiment, un impacte, de veritat"
No fem operatius grans, però en fem molts que no tenen molta transcendència o que no en fem publicitat. Inspeccions d’establiments, control de disciplina horària, la disciplina de la via pública sobre l’accés a les drogues…
A mitjan gener, però, hi va haver un operatiu policial al barri del Pinar per un presumpte cas de gihadisme. Me’n pot parlar?
Aquest operatiu… va provocar calma o tranquil·litat a la població de Rubí? O va incrementar la intranquil·litat? Per molt desplegament policial que facis… no tinc molt clar si el rèdit és d’aportar tranquil·litat a la gent o no, no ho tinc clar. Jo crec que s’han de mesurar, han de ser rigorosos, i la publicitat dels mateixos… la justa.
En aquest moment tenim una petita conversa sobre la publicació que es va fer a les xarxes socials i el paper dels mitjans de comunicació: es va fer una primera tramesa d’informació i a partir d’aquí, com que es tractava d’un cas de terrorisme, la demanda d’informació per part dels mitjans i la ciutadania en general va créixer. Des de Nació es va publicar la reacció dels veïns de la urbanització i com el veí que es buscava en aquella operació es va presentar voluntàriament davant del’AN.
Antoni Rodríguez, cap de la comissaria dels Mossos de Rubí Foto: Juanma Peláez
Quina lectura en fa?
He de fer una lectura que, no sé si és aquest cas concret, perquè encara està sota secret i per tant jo no puc ni he de tenir accés. L'èxit de molts operatius i de moltes investigacions es basa en la discreció. Parlo de discreció externa, interna… per exemple: hi ha coses que les puc dir a l’alcaldessa, el conseller, o qui sigui, perquè n’estiguin assabentats si hi ha d’haver una afectació ciutadana. Però n’hi ha d’altres que no. I aquest equilibri és difícil. Aleshores hi ha coses que has de dir perquè la ciutadania sàpiga de què va, però no pots passar-te… Primer, per l’obligació legal de guardar la reserva; i segon, perquè determinades coses no afectaran la tranquil·litat de la gent. I no dic que sigui aquest cas, perquè no el conec, però de vegades les accions que es fan busquen un rendiment que no és l’aparent: hi ha alguns espais on conviuen determinats col·lectius que, quan fas una acció, es poden sentir pressionats i reaccionar. Sempre amb els instruments legals, com per exemple ho és muntar un control.
Permeti’m preguntar-li per un altre cas, del jove que va morir l’agost del 2021 als calabossos dels Mossos d’Esquadra, en Brian Rios, després de ser detingut per la Policia Local i traslladat al CAP Mútua.
Aquesta persona va morir a les nostres dependències, i nosaltres tenim la responsabilitat de la custòdia de les persones que hi són, i per tant és una situació dramàtica que una persona mori a les nostres dependències. L’agent que estava de custòdia, que va alertar i que va ser la persona que va observar que hi havia un problema -fet que revela que estava fent la seva feina, no estava dormint perquè era de nit- té una càrrega moral, ètica… perquè va veure morir una persona mentre ell estava custodiant-lo. Això sembla que es menystingui, de vegades. El principal damnificat és la víctima, i la seva família, òbviament. I nosaltres no és que lamentem el fet, és que ens fa mal que això passi en dependències policials, independentment del motiu pel que passi.
"Suportem estoicament les crítiques i especulacions que es fan des de determinades xarxes sobre la mort d’en Brian Rios"
El que sí que puc dir és que els calabossos tenen circuit tancat de videovigilància les 24 hores. Està tot gravat, hem contestat moltes preguntes parlamentàries i en contestarem moltes més, totes les que arribin. I suportem estoicament les crítiques i especulacions que es fan determinades xarxes, per determinats interessos, que mouen les mateixes víctimes o les famílies amb una penositat que també ens dol… perquè la dona d’en Brian s’ha quedat sense el seu marit, i ningú té dret a apropiar-se del seu dolor ni patrimonialitzar-ne els rèdits.
Reprenem la qüestió de la seguretat ciutadana i les percepcions: s’han fet propostes com la instal·lació de càmeres de videovigilància, per exemple, a Les Torres en procés de licitació. Què n’opina?
Quan es parla d’instal·lar videovigilància en un espai concret geogràfic o urbà, ha de tenir una motivació concreta, ha d’existir un perill manifest real per a la seguretat ciutadana o l’ordre públic. Això s’eleva a la Comissió de Control de Videovigilància de Catalunya, que avalua aquesta motivació concreta i autoritza la instal·lació o no, que pondera el perill que es justifica i de l’afectació als drets fonamentals de la ciutadania.
Hi ha un problema de seguretat, a Les Torres?
Hi ha un problema de seguretat no delictiva. Hi ha molt pocs delictes visibles o que afectin a la seguretat: hi ha un problema convivencial, social, de l’ús de l’espai públic, del respecte per l’altra persona que també vol viure allà, del respecte al descans… Però és un problema que està agreujat per la disposició urbana, l’origen multiètnic de les persones que hi viuen, que tenen cultures o maneres de fer diferents…
I què en pensa dels plans de barri que s’estan duent a terme?
He vist alguns plans, actuals i antics, que s’han fet al barri. Ara n’hi ha un sobre seguretat integrada i convivència, impulsat per l’Ajuntament, que crec que és la línia correcta, perquè implica tots els sectors que comentava abans: urbanisme, Serveis Socials, sanitat, educació, seguretat… Esperarem, però tinc expectatives que hi hagi certes millores. Ara bé: no canviarà molt si no es prenen mesures valentes d’ús de l’espai públic i posar a disposició dels veïns espais on puguin desenvolupar allò que vulguin, en llibertat amb la mínima molèstia.
Antoni Rodríguez, cap de la comissaria dels Mossos de Rubí Foto: Juanma Peláez
Creu que calen més policies a Rubí?
Perquè millori la seguretat i la tranquil·litat a Rubí no sé si calen més policies. El que cal és més civisme, més respecte, més comprensió, més pedagogia, més recursos per tenir viabilitat, recursos laborals, educacionals… més control de l’absentisme dels xavals joves que no van a classe i que estan al carrer amb risc de marginalitat o d’entrar en espais grisos, per la seva vida futura com a adults. I policies? També. Però és que la policia, de vegades, no només ha de ser al carrer per perseguir: també ha d’estar als espais on és útil que expliqui la seva experiència i la seva visió de la societat. Potser fan falta més policies en l’àmbit educatiu? Cada sector té les seves resistències -nosaltres també les tenim- que en el nostre àmbit s’hi fiquin altres sectors, no? Però hem de ser flexibles i oberts.
Al mes d’agost es va incorporar un agent dels Mossos a Rubí.
Rubí té una ràtio d’efectius per habitant que és inferior a la mitjana catalana, aquesta és la realitat. Cal que hi hagi una ràtio obligatòria? No té per què. Però Rubí té una ràtio inferior a la mitjana.
Com es pot calcular la ràtio de policies per habitant i quina importància té?
Precisament, no hem d’oblidar que l’Àrea Bàsica Policial de Rubí presta servei a tres municipis: Rubí, Castellbisbal i Sant Cugat. I Sant Cugat té una comissaria de districte, desconcentrada, que té una dotació d’efectius que, de vegades -i això passa a diari- que presten servei a Rubí i a l’inrevés. Això mou la ràtio fixa que es pugui presentar, perquè la realitat és molt més flexible que una ràtio taxada… És a dir que en xifra freda, estàtica, la ràtio de Rubí és inferior a la mitjana catalana, però no vol dir que hi hagi menys policies que a un municipi amb una ràtio superior, perquè potser té suport d’altres serveis regionals.
Però no és una reivindicació permanent que vinguin més agents, ni és una cosa que em preocupi especialment: el que necessito és que els meus efectius puguin estar a disposició de prestar servei a totes les hores del dia, i al màxim rendiment i motivació possible. Per què de vegades no s’avalua, més enllà d’una ràtio establerta, quin és el rendiment d’efectius d’aquesta ràtio? Amb menys personal són molt més eficaços: per què?
Per què?
Perquè hi ha un lideratge determinat en alguns serveis que fa que l’agent estigui més motivat, perquè l’agent està més identificat amb la població o amb els punts de la població, perquè quan un agent plega s'enduu el mòbil i fa coses des de casa… com es mesura, això? No és un tema fàcil d’explicar.